Lleialtat, fidelitat i cortesia cap a les institucions
Com a ciutadà, exigeixo almenys educació, que els polítics catalans de totes classes no es diguin bestieses els uns als altres, això és, que siguin cortesos. No és demanar tant
L’ambició de la classe política és aconseguir o conservar el poder, una ambició que persegueix amb més o menys lleialtat, fidelitat i educació. La meva modesta ambició ara i aquí –en aquest text– és que els nostres polítics siguin, com a mínim, educats els uns amb els altres. Gairebé tots ho són, però poden millorar.
Després hi ha la lleialtat, que es basa en la raó, i la fidelitat, que ho fa en el cor. La lleialtat exigeix respectar les regles, les lleis o la paraula donada, encara que un ja no les apreciï. La fidelitat requereix fermesa i constància en els afectes. Un pot ser lleial a allò a què s’oposa –parlem d’oposició lleial– si acata les regles del joc, però un no és fidel a qui enganya o traeix.
Així quan, ja fa força anys, alguns juristes vam preparar els avantprojectes de la regulació catalana del matrimoni, vam proposar una definició de matrimoni més àmplia i oberta que la tradicional del Codi Civil espanyol: el Codi català diu ara que els cònjuges han de guardar-se lleialtat (231.2), mentre que l’espanyol continua exigint fidelitat (art. 68). No són el mateix.
Per descomptat, m’agradaria demanar als partits presents al Parlament de Catalunya lleialtat institucional, una cosa que la senyora Laura Borràs, la seva flamant presidenta i militant de Junts per Catalunya, tendeix a rebutjar quan afirma que el Parlament és sobirà, no es deu a cap altra institució –ni al Govern, ni als jutges i tribunals. Amb les lleis a la mà, el que esmenta no és cert, però entenc que la presidenta d’una institució vulgui que aquesta prevalgui sobre de totes les altres, és del tot humà.
Aquest és l’estat de la qüestió i, per això, exigir a més a bona part de la classe política local una estima afectiva de les institucions seria una gran ingenuïtat: no només Junts, sinó que algunes altres formacions polítiques catalanes molt importants es defineixen a si mateixes per voler suprimir institucions bàsiques a Espanya i Catalunya. Per exemple, Esquerra Republicana no vol la Monarquia, sinó una República catalana (però ningú sap en què consistiria). O la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) vol una Catalunya independent que no sigui un Estat membre de la Unió Europea, ni que ho sigui de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), ni tampoc que hi hagi entitats financeres privades. Més generalment, la CUP acostuma a definir-se com un partit polític anticapitalista. No obstant això, resulta complicat saber, després del fracàs històric de tots els règims comunistes, quina mena d’anticapitalisme els resultaria congenial. Altres formacions polítiques, igualment respectables i representatives, manifesten actituds també diverses i contraposades en el seu grau de lleialtat i fidelitat cap a les institucions.
Naturalment, encara es pot anar més lluny: a més de ser republicà, contrari a la UE o adversari dels bancs privats, una persona, un grup o un partit polític poden ser revolucionaris, és a dir, partidaris d’un canvi radical, normalment violent, del règim polític bàsic del país, de noves lleialtats a noves institucions que substitueixin les derrocades per la revolució. De revolucions n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Però el problema llavors és que si algunes revolucions històriques triomfen –com ho van fer l’americana (1775-1783), la francesa (1789), la russa (1917) o la cubana (1953-1959)–, d’altres fracassen –com la dels ilotes a Esparta (464 aC), la revolta dels camperols anglesos (1381) o, per als confederats, la Guerra Civil Americana (1861-1865).
En tot cas, els candidats a revolucionaris han de ser conscients que si vols ser deslleial amb les institucions a les quals t’oposes i, a més, et revoltes de debò en contra seu per derrocar-les, assegura’t abans que tens més probabilitats de guanyar que de perdre: després de la Guerra Civil espanyola, els seus vencedors jutjaven sumàriament i condemnaven els perdedors per auxili o adhesió a la rebel·lió, quan els qui ho havien fet eren ells. Però havien guanyat.
Com potser la majoria dels juristes d’aquest país, no soc partidari de la revolució catalana pel que tindria de deslleial (i, sobretot, d’irresponsable). Com a persona intento ser fidel i lleial a les institucions. I com a ciutadà, exigeixo almenys educació, que els polítics catalans de totes classes no es diguin bestieses els uns als altres, això és, que siguin cortesos. No és demanar tant. Us imagineu si el món ens reconegués per això?
Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
