Selecciona Edició
Connecta’t

La nena que va il·luminar les aigües

Mari Pau Corominas va trencar barreres i amb 16 anys va ser la primera espanyola que va arribar a una final olímpica, a Mèxic 68, uns Jocs en què Espanya va participar amb només dues dones

La nedadora olímpica Mari Pau Corominas.
La nedadora olímpica Mari Pau Corominas.

El fulgor d'una nena de 16 anys va il·luminar el depauperat esport espanyol als Jocs Olímpics de Mèxic 68. En aquells anys, la mera condició de sentir-se esportista era singular per a qualsevol dona espanyola i aconseguir la condició d'olímpica era un fet insòlit. En aquest context, la classificació de Mari Pau Corominas per a la final olímpica i el seu setè lloc als 200 esquena va ser tota una proesa. En homes, Santiago Esteva es va convertir també en el primer finalista en uns Jocs, a Mèxic, i va acabar cinquè als 200 esquena.

La irrupció de Corominas, sense precedents i en paral·lel amb les comptades figures de llavors, Manuel Santana en el tennis per exemple, va ser una mica fortuïta i alhora resultat de moltíssima superació personal. Es va iniciar a la piscina de l'escola Betania de Barcelona. Es va capbussar i es va sentir com peix a l'aigua. “Si vaig fer 40 segons, la segona en va fer 50. Van veure que tenia una facilitat immensa”, recorda la barcelonina ara, als 68 anys. “A mi ningú em va ensenyar a nedar. Érem sis germans i en vam aprendre tot sols. A la meva família es practicava molt esport recreatiu. Anàvem a esquiar, a la muntanya, es jugava a tennis”. El monitor de l'escola va parlar amb el seu pare, que portava una empresa tèxtil a Sabadell. Allà, al primer club que va contractar un entrenador estranger, l'holandès Kees Oudusgest, es va forjar ella amb un grup de nedadors destacats. “En el meu primer any, vaig quedar tercera d'Espanya”, explica. “I l'any següent, campiona. Ho vaig ser cinc vegades seguides i vaig arribar a tenir nou rècords, ja no només d'esquena, la meva especialitat, sinó de cross, estils i relleus”. El 1966, a Utrecht, va ser la primera finalista espanyola en uns Campionats d'Europa.

Retalls de premsa i revistes i altres objectes que va acumular la mare de la nedadora, la primera espanyola en una final olímpica, amb 16 anys.
Retalls de premsa i revistes i altres objectes que va acumular la mare de la nedadora, la primera espanyola en una final olímpica, amb 16 anys.

L'esport era un vedat masculí. L'equip que va representar Espanya a Mèxic 68 estava compost per 122 homes i només dues dones, ella i una altra nedadora, Pilar Von Carsten, del Real Canoe, germana de Mercedes, que no va entrar a l'equip per falta de pressupost. Res d'estrany. Espanya sumava vuit medalles olímpiques, totes aconseguides per homes, i només havia tingut una mínima representació femenina en tres Jocs: dues dones a París 24, 11 a Roma 60 i tres a Tòquio 64. El setè lloc de Corominas en la final dels 200 esquena a Mèxic 68 va suposar un abans i un després, encara que va caldre esperar fins a Sidney 2000 per veure una nedadora espanyola en un podi olímpic, Nina Jivanesvkaia, bronze als 100 esquena.

La nedadora catalana atribueix l'endarreriment de l'esport femení a les condicions socials de l'època. “En la natació sempre ens van tractar molt bé i vam tenir igualtat d'oportunitats. El que passava és que la societat no facilitava que la dona fes esport com l'home. La meva mare m'explicava que les seves amigues li deien: ‘Com pots deixar que la teva filla faci tant d'esport! Es posarà musculada, exageradament dura’. La meva mare els responia: ‘No hi ha problema”.

Mari Paz Corominas durant els Jocs Olímpics del 1968. En una de les imatges, al costat de Mark Spitz, guanyador de quatre medalles en aquells Jocs.
Mari Paz Corominas durant els Jocs Olímpics del 1968. En una de les imatges, al costat de Mark Spitz, guanyador de quatre medalles en aquells Jocs.

Amb instal·lacions molt precàries, gairebé sense figures ni grans èxits, els esportistes espanyols es veien molt lluny de l'elit internacional. “Els referents eren els tennistes com Santana. Amb Gisbert i Arilla va començar la gran saga del tennis. En noies, hi havia esquiadores com Conchita Puig, i alguna gimnasta. L'esport femení per equips gairebé no existia. En la natació, ja als Jocs de Tòquio, el 1964, havíem tingut dues nedadores, Isabel Castañé i Rita Pulido, una canària simpàtica i guapa. Campionat on anava, campionat que li donava el premi a la més guapa. Perquè cada campionat tenia una miss. Això, ara, seria terrible. I també hi havia Miquel Torres, que havia competit als Jocs de Roma”.

Els retalls de premsa, revistes i objectes que la seva mare va col·leccionar amb cura aviven la seva memòria. “No vaig ser conscient de la importància del que faria. Ho assimiles amb el temps. Quan vam tornar de Mèxic vam tenir una bona rebuda, i ens ho van agrair. Fins i tot vam anar a veure Franco. Tampoc és que fos una rebuda meravellosa perquè no va haver-hi medalles. Però vaig començar a ser coneguda. Ens convidaven a recepcions, et donaven diplomes…”. Dues vegades va ser triada la millor esportista espanyola, el 1966 i el 1968.

Alguns dels retalls de diari en els quals va aparèixer la nedadora.
Alguns dels retalls de diari en els quals va aparèixer la nedadora.

“Jo vaig obrir una porta”, concedeix. “Després va venir una època més decadent. Molts rècords meus van durar vuit o deu anys. Fins que Silvia Fontana en va batre alguns”. La precarietat de mitjans començava per la manca de professionals que els assessoressin i els donessin suport. “L'entrenador en aquella època assumia les tasques per les quals ara es disposa de tot un equip. Llavors, ell era el psicòleg, el dietista, el pseudofisioterapeuta, qui ens deia què havíem de menjar i quant havíem de dormir. Ens feien un parell de revisions mèdiques l'any i punt. No rebíem compensació econòmica, només ens pagaven els desplaçaments i hotels”, precisa.

Es va adonar que la seva progressió s'estancava. Va demanar una beca per entrenar-se als Estats Units. La va aconseguir gràcies a l'ajuda de Santi Esteva i del seu pare, que va avançar uns diners que no li van reemborsar fins al cap d'un any. “Tot era molt amateur. Sort de la família que tenia!”. Es va traslladar als Estats Units per entrenar-se a les ordres de Doc Counsilman, un dels millors tècnics de la història, i juntament amb el llegendari Mark Spitz, guanyador de quatre medalles a Mèxic 68, preludi dels seus set llegendaris ors a Munic 72. “Em va costar molt. M'entrenava molt fort. Era l'única dona. Acabava cada entrenament esgotada. Cada vegada que escrivia una carta a la meva família els deia: ‘Em fan mal les cames, no puc més’. Al cap de 14 dies, el temps que trigava el correu d'anada i tornada, m'arribava la resposta: ‘Pren-te aspirines!’ Tenia moltes rampes. M'arribava a prendre quatre o cinc aspirines al dia. Això ara seria un disbarat perquè provoquen nafres d'estómac, però no teníem dietista. Érem en una ciutat d'Indiana (Bloomington) i feia un fred que pelava. Al febrer, quan sortíem de l'aigua, se'ns congelaven els cabells”. Allà va millorar els seus temps i el seu anglès. “Quan vaig tornar i vaig participar als Europeus (el 1970, a Barcelona), vaig veure que no havia millorat tant com havia pensat. Així que, amb 18 anys, em vaig retirar. Ningú va venir a preguntar-me per què deixes la natació, o ‘t'ajudem’, o ‘et donem una beca’. Era l'única nedadora que estava fent alguna cosa en l'àmbit internacional. Si no tenies algú al costat que t'anés motivant i acompanyant, no tenia cap raó de ser. Una satisfacció per a mi sola no em compensava. Vaig començar el meu primer any de carrera (Econòmiques) i vaig veure que era força incompatible entrenar-se amb l'elit i estudiar. Poden estar segurs que no ens van regalar res”.

Ara, s'ho passa bé comprovant l'excel·lent nivell d'algunes nedadores. “La Mireia (Belmonte), la Jessica (Vall), les noies de la sincro… És per treure's el barret, tenen un nivell altíssim. Ara, dono més importància al que vaig fer. Segurament nosaltres vam obrir la porta perquè hi hagués bones nedadores després, sí. M'he trobat amb Mireia Belmonte, però jo crec que no sap ni qui soc. És que ja fa 50 anys…”.

Corominas després dels Jocs Olímpics.
Corominas després dels Jocs Olímpics.

Els Jocs de Mèxic van deixar un relat esportiu i polític per a la història. Va haver-hi rècords llegendaris de Bob Beamon, Jim Hines, Tommie Smith i Lee Evans, la innovació de Dick Fosbury en el salt d'altura, l'aparició de Mark Spitz, i Tommie Smith i John Carlos van aixecar el puny al podi en contra del racisme. “Si vaig arribar a la final va ser en part per la bona programació que va fer el Comitè Olímpic Espanyol. Va fer possible que fóssim a Mèxic cinc setmanes abans per aclimatar-nos a l'altitud (2.240 metres sobre el nivell del mar). Altres nedadores que ens superaven no es van aclimatar. En la final, la veritat, em sentia força petitona al costat de les americanes, les russes, les alemanyes. M'imposaven, no tenia la seva constitució”.

Aquells Jocs també van ser convulsos per la situació política i social que es vivia a Mèxic. Deu dies abans de l'inici, es va produir la Matança de les Tres Cultures, on desenes d'estudiants que protestaven van perdre la vida a les mans de l'exèrcit i de milícies paramilitars. “Ens en vam assabentar de segones. Ens van tenir tres dies a la Vil·la Olímpica sense poder sortir, però mai ens van explicar el que havia passat. No en vaig ser conscient fins que vaig tornar a Espanya. Van estar a punt de suspendre els Jocs, però tots els esportistes ja eren a Mèxic i al final es va decidir que se celebressin. Ens van posar policia a la Vil·la Olímpica. No vaig arribar a passar por. Als 16 anys no eres gaire conscient de si allò aniria a més”.

Els anys del ‘Comptem amb tu’

  • Inici de les grans cites.
  • Espanya organitza la final del Campionat d'Europa de futbol el 1964. Un any després es presenta la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics del 1972. El 1966 es concedeix a Espanya l'organització del Mundial de futbol del 1982.
  • Noves polítiques.
  • El 1966 Juan Antonio Samaranch és nomenat delegat nacional d'Educació Física i Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol. Impulsa la campanya “Comptem amb tu”.
  • Mèxic 68.
  • Espanya competeix en 11 disciplines amb 124 esportistes, 122 homes i 2 dones. No aconsegueix cap medalla, com ja va passar a Tòquio 64, on va participar amb 53 esportistes, 50 homes i 3 dones.
  • Rita Pulido i Isabel Castañé van ser les primeres nedadores espanyoles que van participar en uns Jocs, els de Roma 60. El 1968 hi havia 16.697 llicències federatives de natació a Espanya; el 2020, 69.483. Corominas és la primera espanyola finalista en uns Jocs, els del 1968, als 200 esquena. Nina Jivanevskaia és la primera nedadora que va aconseguir una medalla en uns Jocs, els de Sidney 2000, amb el bronze als 100 esquena. Mireia Belmonte va aconseguir la primera medalla d'or d'una nedadora espanyola en uns Jocs, els de Rio 2016, als 200 papallona.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >