Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La pedagogia de la violència

Si s’ha d’apel·lar al malestar dels joves, caldrà buscar també la causa dels aldarulls en els que els hi han explicat els pares, TV3 i les elits dirigents

Una furgoneta de la Guardia Urbana de Barcelona.
Una furgoneta de la Guardia Urbana de Barcelona.

No ens hem d’espantar amb les construccions pretesament intel·lectuals sobre la utilitat política de la violència. Ens pot sorprendre, i potser també espantar, la velocitat de trànsit dels nostres antics pacifistes, des de Gandhi i Mandela fins a Bakunin i Guevara. Però reconeguem que l’ús de la violència com a instrument d’acció política té una molt antiga carta de naturalesa intel·lectual, tot i que els que després l’utilitzin, sovint mers executors, no destaquin precisament per les llums de la seva intel·ligència.

La justificació de qualsevol violència per una violència estructural encara pitjor, tan evocada aquest dies, és d’una debilitat mental esfereïdora. Tots sabem, fins i tot els qui van inventar-la, que sempre hi haurà estructures socials i econòmiques a mà que poden ser interpretades com a resultat d’una imposició violenta, de les quals els esperits més desperts dedueixen la necessitat d’una violència contrària que les destrueixi. Tothom pot trobar una violència estructural com a coartada per a les seves malifetes.

La violència, com la guerra, és la continuació de la política per altres mitjans. Necessària pels dolorosos parts de la història segons els clàssics revolucionaris, i desgraciada lliçó demostradament eficaç apresa a dreta i esquerra, a càrrec tant de bolxevics com de feixistes, fins el punt de superar el seu caràcter instrumental en ambdós casos. La violència és l’essència del poder soviètic a Rússia, com ho és només uns pocs anys més tard del poder feixista a Itàlia i del nacionalsocialista a Alemanya.

No és el nostre cas, òbviament. La violència que hem experimentat a Catalunya les darreres setmanes es troba en fase pròpiament seminal si la comparem amb la que va experimentar Europa fa cent anys. L’escalada que hem pogut experimentar permet encara un redreçament. Tot i la truculenta fixació airejada per d’alguns dels agitadors i dels qui els agiten, no s’ha arribat afortunadament al fet irreparable de la pèrdua de vides humanes. En dues ocasions hi hem estat molt a prop: en l’assalt a la comissaria dels Mossos de Vic el 17 de febrer i en l’atac a la furgoneta de la guàrdia urbana de Barcelona el 27. En ambdós casos, l’extrema agressivitat dels encaputxats semblava guiada per la voluntat de buscar la reacció descontrolada, ben fàcil i lògica d’altra banda, per part d’un policia acorralat.

Aquesta i no cap altra és la qüestió. És del gènere hipòcrita separar les manifestacions teòricament pacífiques de les accions violents que cal condemnar. Hi ha manifestants que són pacífics i fugen tan bon punt comencen els aldarulls, però les manifestacions en suport d’un personatge com Hasél, ho reconeixen fins i tot els manifestants, s’han organitzat amb l’objectiu de buscar l‘enfrontament amb la policia i provocar el màxim dany possible als béns públics i als negocis privats del centre de la ciutat. El millor testimoni ens l’han donat els mitjans de comunicació, especialment els de la Generalitat, en què hem pogut escoltar tots els tòpics més banals, les apologies més ximples del contenidor cremat i les fal·làcies comparatives sobre el malestar del joves, la inutilitat del pacifisme i fins i tot la justificada reacció de ràbia davant l’engany de la independència.

La cruel realitat és que l’agenda política és encara ara mateix en mans dels qui practiquen la violència com a forma d’acció i dels qui els entenen, els justifiquen o els acompanyen. Al contrari del que a vegades surt de les tertúlies, aquesta no és una violència irracional. Primer de tot, és una forma de pressió ben calculada en la negociació de la nova majoria parlamentaria i després de Govern. Res més pot explicar la debilitat de la condemna i la desautorització de l’actuació de la força pública per part d’uns negociadors acomplexats i espantats davant de les exigències dels ‘king makers’ de la CUP, fins a perdre el més mínim sentit del que significa la responsabilitat de governar.

La violència no esgota el seu significat polític en el seu ús instrumental. Té un altre component més estratègic, especialment quan tracta de buscar la reacció desmesurada, que abasta a tots els qui volen desprestigiar la democràcia. Certament, Espanya no es una democràcia fallida, no és el país del món amb més artistes empresonats, ni un règim corrupte on es trepitgen les llibertats polítiques, però del que es tracta precisament és d’intentar construir el relat de la insuportable i virulenta agonia política d’un sistema obsolet, un cop ha fracassat el relat de la sagrada concepció de la nació immaculada i independent.

I aquesta ha estat una tasca que decentment no es pot atribuir als anarquistes importats d’Itàlia o de França. Són els nostres, les nostres classes dirigents, els qui ho han volgut i ho han organitzat, tot i que ara es posin les mans al cap, horroritzades quan comproven la collita de pèrdues patrimonials que els pot arribar a afectar o la indiferència de Pere Aragonès al significat de l’acte del 70 aniversari de la Seat. Primer, per la indulgència com s’ha tractat els violents els darrers anys, des de molt abans de l’1 d’octubre. Després, pel missatge en favor de la unilateral vulneració de la Constitució i de l’estat de dret. Finalment, per l’ús instrumental d’una mobilització pròpiament insurreccional en els moments àlgids del procés.

Aquesta és la pedagogia política que s’ha fet els darrers deu anys. Si s’ha d’apel·lar al malestar dels joves, la causa dels aldarulls s’ha de trobar en els que els hi han explicat els pares i TV3 a casa, els intel·lectuals i periodistes independentistes de referència, els portaveus de les institucions d’autogovern i la meitat com a mínim de la classe política a tot arreu. Qui deia que l’independentisme havia començat l’autocrítica? Es pot aturar la violència fent govern amb els pedagogs de la violència? Hi som a temps, encara?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >