Selecciona Edició
Connecta’t
MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS

“Per fer mons diferents, hem d’imaginar diferent”

El duo llança ‘Clamor’, un disc que ajunta la cançó popular i l'electrònica

Entrevista a Maria Arnal i Marce Bages.
Entrevista a Maria Arnal i Marce Bages. EL PAÍS

Maria Arnal (Barcelona, 1982) parla ràpid i gesticula en una ebullició constant d'idees. La seva mirada i el seu rostre, bellesa Romero de Torres, són com una bengala que espurneja sense fi. Marcel Bagés (Lleida, 1982) és més calmat, de cara més rotunda, parla menys, somriu amb la mirada i accepta un paper secundari sense incomodar-se. Junts són una parella que ha donat senyals d'enorme creativitat en poc temps, creativitat que ara s'expandeix amb ‘Clamor’, el seu segon àlbum, un disc de cançó popular que no ho sembla perquè utilitza un llenguatge contemporani. Tampoc no parla del que sembla i, si ho fa, és des d'una altra perspectiva. Maria ho aclareix amb entusiasme: “És un disc sobre com explicar històries i com ens les expliquem en un moment de canvi”. De fons, un planeta que plora i es transforma. Intuïcions prèvies del duo que amb la pandèmia han pres carta de naturalesa.

Però ‘Clamor’ no és un disc d'ecologisme pàrvul. En primer lloc, l'electrònica abraça la cançó popular i no com a simple maquillatge. Diu Maria: "Volíem fer estructures a partir de mostrejos, ritmes o riffs”, i Marcel ho exemplifica: “‘Ventura’ i ‘Fiera de mí’ neixen de mostrejos, ‘El Gran Silencio’ d'un bombo, Hiperutopia d'una veu processada que em va enviar la Maria...". No hi ha superposició de llenguatges, sinó llenguatges que es fan un. Això en un duo que per primera vegada s'atreveix a fons amb l'electrònica.

En segon lloc, el que batega darrere les capes digitals són cançons populars, tant pel seu esperit i lletra com per la manera de cantar de la Maria, allunyada del pop i propera a la plaça d'un poble. “M'ho demanen les cançons”, comenta, d'entrada, abans d'explicar-ho en detall. ‘Tras de ti’ està inspirada en una copla, Milagro és pura Violeta Parra, amb ‘Ventura’ m'imagino un cor de bugaderes, dones que et diuen que sí que es pot". I ‘El Gran Silencio’ no està a dos centímetres d'una rumba? La Maria riu i canta la tornada picant de mans en clau rumbera i el Marcel ho confirma: "Sí, el patró de bombo és rumber".

Aclarida la forma, el fons, inseparable de la primera, suggereix una profunditat abismal. Perquè la presa del Cant de la Sibil·la, un drama litúrgic medieval recuperat després de la dictadura, fon una veu sintètica proposada i generada per Holly Herndon, unes cabres pastant gravades pel duo, les dues veus del brillant duo Tarta Relena i una idea que, segons la Maria, "parla de la memòria mil·lenària per mitjà d'un personatge molt poderós, dels pocs que no són a l'ombra d'un heroi masculí. I no parla de l'apocalipsi en clau de sofriment, sinó en la seva accepció grega de revelació”. Un simple exemple dels molts que s'ofereixen en un disc que accentua la mirada femenina per la seva empatia, perquè Clamor és un disc de dona: "Hem d'imaginar diferent per fer futurs diferents. I l'empatia és imaginació. Els finals poden ser reveladors. El final d’una relació no implica la impossibilitat de cap altra. Has d'acceptar la teva vulnerabilitat".

Així, Clamor suggereix l'opció de pensar d'una altra manera. "Quan pensem en el futur sempre pensem en les mateixes històries que ens posen a nosaltres com a víctimes, cau un meteorit, hi ha una nova extinció, com si no fóssim responsables de cap a on anem i de la toxicitat del nostre futur", emfatitza la Maria.

Parlant del meteorit, el títol del disc, Clamor, es refereix a diversos clamors: el del planeta, el de la nostra espècie i el de la multitud de veus i enregistraments que el componen.

Per exemple, a ‘Meteorit ferit’ és el meteorit que cau sobre la Terra qui, desvalgut, narra la història, "i hi ha un mostreig d'una llàgrima de Sant Llorenç que hem volgut utilitzar, com tots els altres enregistraments, com si fossin una veu més", explica la Maria.

La naturalesa, molt present per mitjà de més mostrejos, les cordes del Kronos Quartet o de Morphosis Ensemble, citen l'univers amb la fragilitat, els animals amb l'electrònica i les balenes amb la cançó popular en un disc ple de racons. Ningú diria que és el segon d'uns artistes que fan unes piruetes que mai són només estètiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >