Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Indults, justícia i política

L'aplom amb què l'Executiu d'Aznar va compatibilitzar la negociació amb ETA i l'indult a Barrionuevo i Vera contrasta amb la por cerval del Govern d'esquerra a aplicar mesures de gràcia als líders independentistes

Rafael Vera i José Barrionuevo surten de la presó de Guadalara.
Rafael Vera i José Barrionuevo surten de la presó de Guadalara.

La revocació del tercer grau penitenciari als líders independentistes és una estació més d'aquest llarg calvari del postprocésen què la justícia ha pres definitivament la iniciativa i la política està pagant el compte. El desembre de l'any passat va ser el Tribunal Suprem el que va posar fi als beneficis carceraris dels dirigents secessionistes presos. Ara ha estat el jutge de vigilància penitenciària qui ha reiterat aquesta suspensió en lectura literal i rigorista de la interlocutòria del Suprem. I això malgrat que alguns dels presos fa gairebé tres anys i mig que estan empresonats i han complert, per tant, una quarta part de la pena.

Oficialment des del Govern central s'insisteix en què els indults no tenen a veure res amb la política. Després afegeixen que és un procés lent. Ambdues afirmacions són de difícil sustentació a llum de l'experiència. Per exemple, entre la petició d'indult per a l'exministre socialista d'Interior José Barrionuevo i el seu segon, Rafael Vera, i la seva aprovació amb prou feines van passar sis mesos. Els dos càrrecs públics, condemnats a 10 anys de presó van estar en règim penitenciari ordinari des del 9 de setembre al 24 de desembre de 1998. L'indult parcial va comportar l'aplicació efectiva del tercer grau.

Barrionuevo i Vera estaven acusats de ser els màxims responsables del segrest el 1983 de Segundo Marey, un ciutadà francès fill d'un exiliat socialista a qui van confondre amb un dirigent d'ETA. L'acció es va produir en un dels anys de plom al País Basc, en què el terrorisme etarra va assassinar 44 persones. Els autors materials del segrest de Marey van ser mercenaris pagats amb fons reservats, que actuaven sota les sigles dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), una banda que té en el seu historial 27 atemptats mortals.

Com hi va haver indult parcial i tot i tractar-se d'un assumpte de terrorisme, el penediment no va ser necessari. José María Luzón, llavors fiscal del Tribunal Suprem, no va apreciar en els condemnats raons que justifiquessin la mesura de gràcia. En concret, no podia inferir-s’hi “l'existència de penediment”. En entrar a la presó, Barrionuevo i Vera van ser acompanyats per uns 5.000 socialistes, entre els quals destacaven Felipe González, Joaquín Almunia, Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Borrell. Els crits d’“innocents, innocents!” i afirmacions en veu alta d’“ens estan ficant a la presó com abans” eren les consignes i comentaris més comuns entre els concentrats.

És cert que la dreta havia fet casus belli del terrorisme d'Estat per erosionar i fer fora els socialistes del poder. Però una vegada assolit el Govern, el 1996, el PP no va tenir objeccions en donar llum verda a un indult que aquest mateix diari va considerar editorialment “una decisió centrada” i una opció pel diàleg i no per l'enfrontament. Potser aquesta mesura política estava destinada a compensar l'acostament entre el 1998 i el 1999 de 120 presos d'ETA al País Basc i el retorn a Espanya de mes de 300 persones, algunes vinculades a l'organització terrorista i relacionades amb delictes de sang. “Ara el que toca és la pau [...] Volem que la pau que es construeixi sigui habitable, no per a la meitat dels bascos sinó per a tots ells [...] Aposto pel diàleg i la responsabilitat compartida". Aquestes paraules van sortir de boca d'Aznar el 26 de setembre del 1998, a Sant Sebastià, deu dies després que ETA –a qui el Govern de dretes anomenava Moviment Basc d'Alliberament Nacional– anunciés una treva en la seva activitat armada.

L'Executiu d'Aznar va fer política i va compatibilitzar sense complexos la negociació amb ETA i els indults a Barrionuevo i Vera. Ara, sense terrorisme pel mig, el PP anatematitza els socialistes per dialogar amb l'independentisme. El PSOE exhibeix una por cerval a aplicar mesures de gràcia als líders secessionistes, que si bé és cert que han vulnerat la legalitat, també ho és que han encapçalat mobilitzacions majoritàriament pacífiques. La victòria en les recents eleccions catalanes de les posicions més dialogants als blocs –ERC, en l'independentista, i PSC, en el constitucionalista– predisposa el terreny polític per aplicar una mesura de gràcia que contribuiria a desactivar el frontisme. De la falta de valentia naixerà probablement un govern independentista entre Junts per Catalunya i Esquerra, condemnat, –com avançava el veterà republicà Joan Tardà– a repetir la història i a ser “un fracàs i un Vietnam diari” per a tots els catalans. De moment tot segueix el guió: Laura Borràs –imputada per corrupció, però independentista– presideix el Parlament i Esquerra i la CUP es carreguen el mort. Res no és segur, però per obtenir resultats diferents cal deixar de fer les mateixes coses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >