Selecciona Edició
Connecta’t

Art en espècie

L'obra es convertia en obra de formigó, viatges internacionals, bitllets d'avió o dinars

Antonio Garau Mulet Garau a IB3
Antonio Garau Mulet Garau a IB3

Sempre han existit els ‘extra tipus’ en el món de l'art circulant, un mercat de particulars creadors que eren o són hiperproductius en el circuit domèstic, per això tenen adherides circumstàncies laterals a la seva activitat primària. Es tracta de derivades amb interessos immobiliaris, exposicions compulsives, exhibicions socials i gastronòmiques, bescanvis de quadres per obres, solars, propietats, serveis, vida econòmica i privada, en definitiva.

Generalment, en aquest entorn quasi extra cultural, es tracta d'aspectes secundaris al procés creatiu però es condiciona el combat final dels gests plàstics amb el seu temps, l'impacte o record viu d'alguns dels artistes. N’hi ha un sac de casos concrets, de vides i obres exemplars d’impacte fugaç.

Miguel Rivera Bagur (Mallorca, 1919-1999) va ser un interessant pintor naïf biogràficament assenyalat com a excombatent al costat de les tropes de Hitler a Rússia amb la Divisió Blava en la Segona Guerra Mundial. Artista amb una notorietat comercial i singularitat pictòrica a Mallorca i Alemanya entre els anys 60 i 90, va tenir un marxant, Ernest Ehrenfeld, que al morir va efectuar una donació altruista dels seus quadres a Eivissa. A Internet, en el comerç perifèric, surten olis de colors i dibuixos amb famílies i arbres, ben identificables del mallorquí.

Rivera Bagur, alt i seriós, va fer dibuixos negres primerencs de tancs, tirs i trinxeres, de l'atac amb els nazis contra els comunistes soviètics, i de gran es va instal·lar en un estil amable i circumspecte de transició quasi infantil. Era d'Alcúdia i un dia va adquirir un solar allà, al costat de la mar, a Bonaire, al litoral de la badia. Ara s'ha documentat, episòdicament, que va comprar la parcel·la amb quadres, a terminis; terra valorada amb obra pròpia, lliurada com si es tractés de lletres o d’una hipoteca bancària.

El pioner comerç del teu i meu, el pagament en espècie, art d’intercanvi o permuta entre particulars, va continuar entre artistes, metges, arquitectes, impressors, advocats i encara de més magnitud amb constructors i hotelers per cases i tallers d'artistes a Mallorca, també quadres per vacances o menús. Els pintors paisatgistes catalans i argentins des de finals del segle XIX a Sóller, Pollença, Valldemossa, Santanyí, etcètera, foren pioners en això, deixaren el rastre de la seva ruta mallorquina a bon preu o preu fet en permutes per hospedatge o servei de mà de metge.

El detall del traspàs del solar de Bonaire, als anys 70, ha quedat revelat per qui era propietari del terreny, un personatge inquietant, Antonio Garau (1928), que el va traspassar a mans de Rivera Bagur a canvi d’un gota a gota de quadres no determinat.

Garau, un enginyer de l’elit del règim, funcionari, amb tres avingudes en homenatge al seu nom al litoral de Mallorca, es va convertir així mateix en un comerciant, marxant o intermediari d'art. Això es relata al llibre “Yo, Antonio Garau”, unes memòries dictades ara, passats 90 anys. Explica i detalla l'intercanvi inusual i la seva faç de comissionista d'art. Muntà amb més amics una societat anònima per tenir i moure el fons d’un pintor i la companyia duia el nom de l’artista que negociaven, Juli Ramis SA. De cada deu quadres adquirits en guanyava un de franc, regalat, per a ell. “La veritat és que [així] vaig arribar a posseir una gran col·lecció de Juli Ramis, pràcticament gratis”, concreta Garau.

Volcànic i més que polèmic, va ser cap de Costes de Balears des dels anys 60, amb Franco, fins a 1991, amb els socialistes, quan l’exalcalde de Palma, Ramon Aguiló, va aconseguir expulsar-lo del seu feu, amb casa d'estiueig al far públic de la Punta de l’Avançada, a la Fortalesa de Pollença. A les Notícies vespre d'IB3, Javi Pujol va entrevistar-lo com a protagonista de la inquietant autobiografia en la qual es retrata a la sala de màquines de Baleares SA.

Ell va aconseguir fer-se un bon redol amb doble activitat oficial i privada, professional i empresarial –reconeguda i notòria en les seves memòries– i va col·leccionar un actiu circulant en quadres, des dels tan diversos i hàbils Juli Ramis i Rivera Bagur fins a d’altres més de signatura local. Va ser, també, president del Foment de Turisme de Mallorca (1972-1979) i va obsequiar amb olis de Rivera Bagur dos cancellers de l'Alemanya Federal i a molts periodistes els va felicitar l'any amb originals a tinta o litografies de l'artista a qui va permutar el seu solar.

A través del seu amic, l'editor de premsa i col·leccionista Pedro Serra, Antonio Garau va conèixer Joan Miró, qui va crear i donar l’ús del cartell de promoció de Mallorca al Foment de Turisme. En el seu repàs vital, amb ajusts de comptes, Garau explica que moltes vegades va anar a veure Miró, a qui sempre demanava que li signés edicions o pòsters. I li va regalar i instal·lar una de les primeres televisions en color de Mallorca. El pintor català, pel naixement d'una filla de Garau, Catalina, el va obsequiar amb un “guache”, un original. Ho explica al llibre. El 2011, aquell ‘miró’ de Garau va sortir a subhasta a Londres per 475.101 euros, però això no surt a les memòries.

Segurament, Rivera Bagur va ser un entre les diverses desenes de pintors figuratius insulars que van poder viure bé gràcies a l'art, al seu treball i el comerç, durant la dictadura i la Transició. Però de la seva signatura –i les de gairebé molts dels autors de la seva època i de més a prop– no queda gaire rastre als museus, subhastes i la història. Hi ha un art –pintura i escultures reiterades– que rep honors en moltes cases i despatxos de professionals i en centenars d’hotels.

Va ser art decoratiu o patrimonial, teòrica capitalització amb els efectes de l'economia de ràpida ebullició, els rèdits de caixa, entre el turisme, el contraban i les urbanitzacions del passat no gaire llunyà.

Els propietaris “col·leccionistes” d'obres figuratives, paisatges i bodegons –i al final, als 80 i 90, ja no tan clàssiques– van confiar en les seves apostes, van creure que complaïen els seus gustos i efectuaven un dipòsit de valor i futur, de notorietat social i moda.

Aquells clients col·leccionistes de pintors eren banquers, comptables, agents de crèdits, amos de restaurants i esdeveniren experts esporàdics que es van tornar “marxants”, assessors, majoristes i intermediaris d'artistes. Algun intel·lectual temptà de fer d’assessor artístic, mercader, agent personal de compra per a rics ja estampats.

Les bombolles, els esclafits econòmics i socials van ser gegants i, quan van esclatar el crac econòmic, les víctimes, els compradors, van callar en la seva depressió, amb els bancs i caixes fosos. Aquell art de moda local o vistós generalment cotitza actualment poc més enllà de la mar.

Els inversors van ser contumaços en les apostes, especialitzant-se en un o pocs autors, fossin olis o escultures. El ritme d’exhibició creativa, el flux de la caixa dels els artistes i el seu jo cultural es va congelar de cop.

Per ventura fa deu anys ara, era comú el bravejar de l’afició i el mètode. Així alguns homes de negocis, exbancaris, constructors, hotelers, pisciners, jardiners, instal·ladors industrials, metges i advocats permutaven en espècie. Autors prolífics, de segona segurament, comerciaven obres per desenes i desenes, a l’engròs.

L'obra d'art es traduïa en totxos o palmeres, obra de formigó, viatges internacionals, bitllets d'avió, atenció personal, festes o dinars. Parets i finques, sementers i garrigues, naus de polígon, sales de restaurants i apartaments plenes d’aquest art, domèstic, local possiblement.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >