Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El bon i desitjable ‘trobar leu’

Miquel Desclot demostra que la mètrica, en poesia, encara és possible.

El poeta Miquel Desclot.
El poeta Miquel Desclot.

Si ens regíssim encara per les categories de la poesia trobadoresca, la de Miquel Desclot (Barcelona, 1952) seria trobar leu: una retòrica senzilla, que no vol dir simple ni vulgar; un llenguatge que aspira a ser entenedor, unes imatges de poca complexitat. No és pas millor que el trobar ric, més atent a la sonoritat del llenguatge i a la filigrana expressiva, ni que el trobar clus, rebuscat i enigmàtic, ple de conceptes de mal desxifrar. Totes són maneres de fer igualment vàlides; la perfecció formal es pot donar, i s’ha de donar, en qualsevol d’aquestes maneres, i un poeta pot fer-ne servir una o altra segons el seu particular arbitri. Avui dia hi ha molt de trobar clus fals i pretensiós que rere el seu balbuceig amaga la incapacitat de formular un pensament i fa gala d’una inquietant despreocupació per la forma.

'Despertar-me quan no dormo'

El bon i desitjable ‘trobar leu’

Miquel Delclot
Edicions Proa
72 pàgines
16 / @ 6,99 euros

Que el nou llibre de Desclot hagi assolit el premi Carles Riba és una notícia excel·lent, no tant perquè hagi optat per un trobar leu, fins i tot bonhomiós, agradable a l’oïda, com per la seva vindicació tàcita, per la via dels fets, d’una manera d’escriure com més va més difícil de trobar. Sí, es pot compondre poemes, i sí, es pot fer versos, perquè la llengua encara ho permet, i encara resten lectors —no gaires, però en resten— capaços d’entendre’ls; abans que l’horrible argot dels mitjans de comunicació ens acabi de diluir el raciocini. I sí, entre moltes altres coses, es pot fer sonets. Aquí n’hi ha 16, i els altres 35 poemes comparteixen el que en diu “la contenció dels catorze versos” i l’estructura sovint de sil·logisme, amb dos quartets fent de premisses i dos tercets de conclusió.

Una llarga trajectòria, impossible de resumir ara, avala la lliçó de Desclot; entre altres gèneres, ha cultivat la poesia per a infants, un públic no pas fàcil d’acontentar, i, sobretot, ha ofert excel·lents vesions de poesia. N’hi ha prou d’esmentar les dues més recents: el Cançoner de Petrarca (Proa, 2016) i les poesies de Vincenzo Cardarelli (Adesiara, 2020), que bastarien per consagrar-lo com un dels millors traductors actuals.

Despertar-me quan no dormo aplega poemes més aviat de circumstàncies, qui sap si sorgits com a mer esbargiment enmig de treballs de més envergadura; però en conjunt és una alenada d’aire fresc que ens reconcilia no solament amb la poesia; també, més àmpliament, amb la literatura (així en trobem un, de ressons shakespearians, en què Romeu s’interroga sobre el seu amor, o un altre en què Goethe reflexiona sobre la contingència de la vida humana), i encara amb la cultura en general (entre els pretextos, pintors com Cézanne, músics com Haydn i fins i tot Groucho Marx). Descripcions de paisatges alternen amb paràfrasis d’autors com Dante o Du Bellay, i esment a part mereix un de dedicat al descobriment de l’Odissea: “no vaig coneixe’n els dominis / fins que en la veu de Riba els vaig petjar”.

En conjunt és també, sense fer-ne ostentació, un elogi de la continuïtat d’una tradició literària, a la qual Desclot ha servit amb el seu ofici de traductor, però també mitjançant tots aquests sonets. La bona oïda, la claredat en la composició i el bon sentit lingüístic que li impedeix recórrer tant a lèxic arcaic com a innovacions forçades són qualitats que demostra una vegada més. “Benaurades les regles de la mètrica”, va dir W. H. Auden, que entre altres virtuts “ens forcen a pensar dues vegades”. Heus aquí un llibre en què es pot comprovar que la mètrica, en poesia, no solament és possible sinó desitjable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >