X
Ús de galetes

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per generar informació estadística i mostrar publicitat personalitzada a través d'l'anàlisi de la teva navegació d'acord a la nostra

llibres »

Les sensacions irracionals

A 'Els angles morts' es descriu meticulosament la burocràcia universitària i les lluites internes que es forgen al voltant dels nuclis de poder

La universt¡itat i la seva burocràcia és un bon escenari en mans de Borja Bagunyà.

A Plantes d’interior, recull de contes que venia a confirmar el que ja sabia el lector de Defensa pròpia, que el plaer literari que oferia el seu autor, Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), provenia de la descodificació laboriosa que s’havia de fer dels trencaclosques, els laberints obsessius i la implacable teranyina verbal que teixia, el protagonista d’‘El llibre definitiu de Katherine Mansfield’ explicava el que no es trobaria en el llibre que acabava de publicar: “Ni humor de patacada ni quadres de costums ni aquella psicologia vulgaritzada de desitjos reprimits i d’èdips mal resolts que ha fet de tots nosaltres una mena de freudià feliç de sentir-se dir el que ja sap”.

'Els angles morts'

Borja Bagunyà
Ed. Periscopi
492 pàgines
19,90 euros

Era la constatació d’unes línies vermelles infranquejables, i que a la seva primera novel·la, Els angles morts, encara se subratllen amb més força: com si s’estigués davant de la mateixa novel·la sobre els últims anys de la vida de Herman Melville que llegeix un dels protagonistes —Antoni Morella, professor d’Humanitats a la universitat—, el lector també es descobrirà enmig d’un “desert esdevenimental”, sense “teca narrativa”, davant d’una novel·la que “s’entestava a demostrar la seva repulsió a qualsevol noció d’acció”, “que no concedia cap mena de consol al lector i l’obligava a digerir una quantitat ingent de detall”, a la recerca d’“una espècie de presentació completa del personatge i del tedi dels dinou anys de laberints laborals”, com si volgués inscriure al cap del lector una imatge nítida “dels plecs de greix que li cobrien el cos, de la manera lenta i inescapable com devia experimentar el pas del temps en aquella oficina infame, carregant la consciència palpable i insubornable del seu fracàs”.

Els angles morts, en efecte, reclama molta exigència i concentració, arreu hi ha sembrades dissuasions de tota mena, opacitats, asfíxia analítica, s’honora l’excés verbal i mental, però el lector no triga a dir de Bagunyà el mateix que diu el protagonista sobre l’autor de la novel·la que està llegint, que “aconseguia que t’interessés aquell paisatge desolat de banalitats monstruoses”. A Els angles morts es descriu meticulosament la burocràcia universitària i les lluites internes que es forgen al voltant dels nuclis de poder, el desencant que s’apodera d’Antoni Morella una vegada sap que no obté la plaça de catedràtic que estava en joc. O les vicissituds espantosament normals de les nits de guàrdia a la planta d’obstetrícia d’un hospital que viu la seva dona, la Sesé. O la sensació d’ofec, de caos i desordre compartit que experimenten tots dos mentre van entomant amb indiferència la rutina domèstica de la seva vida en parella, i de la qual no els salva ni la visita de l’Olof, un nebot nord-americà que arriba a Barcelona per passar-hi uns mesos.

A Els angles morts aparentment tot és d’una banalitat aclaparant —com si els tres protagonistes fessin el mateix que la Sesé, “que tendia a exagerar i anticipava coses que, en realitat, no acabaven passant”—, però alhora es va imposant l’evidència que la realitat quotidiana va perdent la seva quotidianitat, tan mal formada com la criatura, ben sana, però nascuda “amb la cara feta un nyap de carn”, “tot fora de lloc”, “el cap inflat com una crispeta d’os, les orelles capiculades”, que no “s’assemblava a res que la Sesé hagués vist abans”, com si de sobte ni el coneixement humanístic ni el científic valguessin per explicar-la. O com si la realitat, a la manera d’una conspiració subversiva i subterrània que batega sota la calma i la serenitat de la vida contemporània, hagués adoptat la imatge d’un monstre viu, i l’esforç racional per entendre’l conduís només a una mera projecció paranoide de caràcter patològic.

I, davant del fracàs de les Humanitats o de la Ciència per explicar el funcionament dels angles foscos del món, potser cal reivindicar l’opció que practica l’Olof, que “pintava un món en què un gat era com una morsa que era com un banquer que era com una sabata donada que era com un clixé (i la majoria de vegades se saltava tres o quatre baules i anava directament al gat com a clixé)”, i que crea així un món tan absurd i complex com el real. És d’aquesta manera, també, com opera Bagunyà a Els angles morts: gràcies als símils, a les metàfores, a l’adjectivació —gràcies a la literatura— aconsegueix el miracle d’introduir el lector en la intensitat de la consciència humana i lligar les sensacions irracionals que produeix la realitat indescriptible de les coses.