Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La curiositat de Samuel Johnson

Orgullós i gran xerraire, la biografia que en va fer Boswell és de les més grans escrites mai per algú proper a un autor

Retrat de Samuel Johnson realitzat per sir Joshua Reynolds.
Retrat de Samuel Johnson realitzat per sir Joshua Reynolds.

Samuel Johnson (1709-1784) només hi veia d’un ull, encara que, sembla, no es notava gens. (La seva mare el va portar davant la reina Anna perquè el fregués amb la mà; però ja es va veure, llavors, que això de la “imposició de mans” —que Lluís XIV va practicar amb molta generositat— no curava mai cap mal.) Ell tampoc no va notar-ho gaire, i amb un sol ull va llegir tot el que es podia llegir al seu temps, va retenir-ho tot gràcies a una memòria portentosa, va dominar el llatí com el millor dels humanistes italians i va deixar una obra exigua, però de gran qualitat: entre altres coses, és l’autor d’una novel·la, Rasselas, que va escriure al mateix temps i amb les mateixes intencions que Candide, de Voltaire. El seu diccionari de la llengua anglesa va fer època i els seus escrits de crítica literària, incloent-hi les Vides dels poetes anglesos i els estudis sobre Shakespeare, són exemple del que ha de fer la crítica literària: l’estil hi és admirable, el contingut summament intel·ligent i divertent.

La seva fama, tanmateix, no procedeix de l’obra autògrafa que va escriure, o no solament d’això: ve del llibre que va escriure el seu amic James Boswell, Vida de Samuel Johnson (Barcelona, Acantilado, 2007; edició original, 1791), un dels dos llibres més grans que mai s’han escrit sobre vida i obra d’un autor recollides per un secretari o un amic molt pròxim; l’altre és les Converses amb Goethe als últims anys de la seva vida, de Johann Peter Eckermann, editat en català per Columna (Barcelona, 2000) i en castellà per Acantilado (Barcelona, 2005). Havent llegit aquests dos volums de memòries, anècdotes i savieses, el lector es trobarà a un pas de llegir, sencer, el Dictionnaire Critique et Historique de Pierre Bayle (la Haia, quarta edició, Rotterdam, 1720), que és una obra per dedicar-hi tota una vida. (És clar que llavors no sabrem res de l’edat contemporània, però ¿què hi fa, si tot va sempre pel pedregar? Quedaríeu sorpresos de la quantitat de gent, i no precisament erudita, que troba un sector de la història de les lletres que li agrada, i no se’n belluga mai més. Llavors, la història dels nostres dies —inclosos el famós procés, l’antitabaquisme, els moviments LGTBI... Z, el reciclatge, etcètera— li semblen anècdotes sense substància. La qüestió és viure en la història; no cal que sigui la present, menys encara la futura.)

La gran virtut d’aquesta Vida... de Johnson resideix en el fet que Boswell no va pretendre fer cap panegíric de l’autor, extrem que ens permetrà ennovar-nos de totes les seves virtuts, però també de les seves febleses: per exemple els atacs de melancolia que va patir tota la vida (el famós spleen, que avui coneixem gràcies a Baudelaire), cosa que, segons Aristòtil (Problemata, XXX) és una qualitat dels homes de geni. Com diu Plutarc a la Vida d’Alexandre, “sovint, una acció menor, una petita declaració, una broma, permeten distingir més bé el veritable caràcter d’una persona que els grans setges o les batalles més importants”. També patia del mal de sant Vito, potser de la síndrome de Tourette, i no parava de bellugar mans, peus i cara. Però ell deia que el mal més gran que es pot patir a la vida és trobar-se sol; de manera que va fundar The Club (amb Joshua Reynolds, Edmund Burke, David Garrick, Edward Gibbon i Oliver Goldsmith, entre altres), i dues revistes, The Rambler i The Idler, per conversar amb els diversos col·laboradors i tenir sempre companyia. Era un xerraire de gran capacitat, com el nostre Josep Pla, quan a Catalunya es conversava a les cases i als cafès.

De batalles, Johnson no en va fer cap que no fos amb la història de les lletres, angleses en especial —perquè sempre va ser pobre i només va visitar el continent en una ocasió. Era orgullós, i un dia que va ensenyar els dits del peu sortint de la sabata, una bona ànima li va deixar a la porta de casa seva un parell de sabates noves: Johnson les va veure i les va llençar, furiós. I com que anava sempre mal abillat i amb una perruca que li durava més que avui una mascareta, un dia que el van convidar a un sopar, se’l va fer portar darrere d’un paravent perquè no veiessin el seu estat d’endurança. Amagat darrere el paravent, això sí, va sentir com l’elogiaven els altres convidats (que no sabien que Johnson s’havia amagat) i en va tenir una gran satisfacció. Tota la seva vida, com la seva obra, van estar presidides per una màxima que es troba a l’Art poètica, d’Horaci, “prodesse et delectare”, instruir i delectar, que ha fet fortuna pertot menys a les publicacions universitàries d’arreu del món.

I el més important, perquè es troba a la base de tot coneixement: tenia una curiositat infinita. Així ho va escriure diversos cops a The Rambler: “La curiositat és una de les característiques més inefables i permanents d’un intel·lecte vigorós”; “La curiositat, en una mentalitat gran i generosa, és la primera i la darrera de les passions”. Així deixen els grans homes una obra perdurable... encara que els poders públics no li donin res, o tan sols 300 lliures de renda, en el cas de Johnson, que només li van servir per menjar patates irlandeses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >