‘Ubi sunt’
Què se n’han fet dels Baldricks, dels Reines, dels seus naps? Què se n’ha fet, d’aquell Rowan Atkinson apoteòsic, què de tant retrat de la pròpia mesquinesa que ens va portar?
Com quan ningú s’espera la Inquisició Espanyola, ens passa el mateix perquè ens anem fent grans: ningú s’espera portar a dins un petit arsenal de tòpics que ja són nostres ni un Jorge Manrique coblejant “¿Qué se hizo el rey don Juan? / Los infantes de Aragón / ¿qué se hizieron? / ¿Qué fue de tanto galán, /qué fue de tanta invención como traxieron?”.
Apareix vestit de vermell, ves per on, en el moment més insospitat, el rondinaire enyoradís. Apareix quan estem enfonsats a la butaca de la tele, la que ja sembla un motlle del nostre cos. Apareix llavors, quan estem amb la guàrdia baixa i el present ens sobra molt. Ningú s’espera la Santa Inquisició Nostàlgica contra els heretges actuals (allò que no va fer Vicenç Pagès a Memòria Vintage). És hora de negar Netflix tres vegades —soms uns romàntics— i posar la televisió convencional —i una mica rucs. Llavors assajarem sextets, com Manrique amb les Coplas a la muerte de su padre, però malament. Buscarem enrere, on vivia l’honorable pare que ens va fer en un altre temps sempre millors, molt millors que no pas ara, i ens lamentarem de la programació, dels anuncis insofribles, que no fan res, sort de Lord Escurçó.
He dit que abans sí que eren bones, les sèries? Que què se n’han fet dels Baldricks, dels Reines, dels seus naps, que què se n’ha fet? Què se n’ha fet, d’aquell Rowan Atkinson apoteòsic, què de tant retrat de la pròpia mesquinesa que ens va portar? I us pregunto, ja que estem retòrics i no esperem resposta, que si hem après escacs amb Gambit de dama o si estimem més la monarquia amb The Crown. I ja sé que barrejo ous i castanyes però m’ho disculpeu perquè em faig gran.
A l’episodi Ink and incapability (traduït Incansable i incapaç en l’emissió catalana) l’adorable Baldrick crema el manuscrit original del clàssic A Dictionary of the English Language, escrit per Samuel Johnson el 1755, considerat una de les obres de referència de la llengua anglesa fins a l’aparició de l’Oxford English Dictionary. El crema, que fa fred. L’Edmund Escurçó Negre, majordom del príncep de Gal·les, el considera “el llibre més inútil des que van traduir al francès Parleu francès en 15 dies”, però es veu obligat a reescriure tota l’obra en un cap de setmana si no vol morir a mans del lexicògraf i els seus sequaços.
Escriure un diccionari en un cap de setmana, la idea més absurda des que Abraham Lincoln va dir: “Estic fart d’estar a casa, anem al teatre!”. Però l’acudit el dirà en una altra temporada, situada en una altra època, que l’Escurçó Negre és com una mena de Duncan MacLeod de la mala sort, reviscolat eternament. Tan desgraciat que no té temps ni de fer-se vell i preguntar on són tots aquells que el van fer gran.
