Selecciona Edició
Connecta’t

La Volta que en fa 100

La prova ciclista catalana adquireix la categoria de centenària després de resistir guerres, crisis, escàndols i, fins i tot, una pandèmia

La 80a Volta es va córrer el 2000 i va acabar a Barcelona.
La 80a Volta es va córrer el 2000 i va acabar a Barcelona. EFE

A l’edició 100 de la Volta a Catalunya li ha tocat anar a roda del ritme que imposa una pandèmia. El virus va obligar a suspendre la prova l’any passat i, des de llavors, l’organització conté l’alè per bufar les espelmes d’aniversari. La cursa té previst arrencar el proper dilluns 22 de març des de Calella i, durant set dies, una caravana de 700 persones recorrerà més de mil quilòmetres per les carreteres catalanes. La Volta està preparada per continuar cremant etapes.

La línia de sortida

El dia de Reis de l’any 1911 un grup de 34 ciclistes van completar la primera etapa de la història de la Volta a Catalunya. Van començar a pedalar al passeig de la Reina Elisenda de Barcelona i la línia d’arribada els esperava a l’entrada de Tarragona. Un recorregut de 97 quilòmetres que va deixar tots els participants enfangats de cap a peus per culpa de la pluja que els va acompanyar des del primer cop de pedal fins que van haver passat Sitges. Sebastià Masdeu i Josep Magdalena es presentaven destacats a la vora de l’amfiteatre romà, però va ser el primer, tarragoní i bon coneixedor del terreny, qui va aconseguir escapar-se i agafar 18 segons d’avantatge sobre el seu contrincant. L’endemà, la Volta va continuar en direcció a Lleida i culminava, el dia 8, amb el viatge de retorn a Barcelona. De les tres etapes, Masdeu, conegut popularment com El Tarraco, se’n va adjudicar dues i va acumular una renda de temps suficient per proclamar-se vencedor de l’estrena de la Volta a Catalunya. Quan va creuar la meta final, el velòdrom del carrer Sant Jordi de Sants estava “ple de gom a gom d’una gentada impacient” per aplaudir i saludar els ciclistes, tal com recull Rafael Vallbona al llibre Volta a Catalunya, 1911-2011. El debut de la Volta havia aconseguit un potent impacte social.

L’espectacular cartell de la 18a edició de la Volta, l’edició de l’any 1936.
L’espectacular cartell de la 18a edició de la Volta, l’edició de l’any 1936.

El tombant del segle XX era un moment d’evolució tecnològica, i la irrupció de la bicicleta va causar fascinació. L’estri es va convertir en una icona de modernitat i va tenir un efecte transformador de la societat, gràcies al canvi que va suposar per a la mobilitat de les persones. En plena moda ciclista, es creen els primers clubs, com era el Velo Club de Barcelona (1887), i van aparèixer publicacions especialitzades, La Velocipédia (1892, quinzenal) o El Ciclista (1893). Paral·lelament, es van construir velòdroms a Figueres, Barcelona, Reus i Lleida. Neix el 1896 la Unión Velocipédica Española (UVE), embrió de la federació espanyola, que estableix la seu a Barcelona.

En aquest context, es comencen a organitzar curses. La connotació èpica de l’esforç físic, de la lluita cos a cos i de la velocitat, combinada amb l’habilitat, fa que, de manera instantània, les competicions obtinguin un gran seguiment popular. El setmanari El Mundo Deportivo, fundat el 1906, decideix implicar-se estretament en l’organització d’una prova ciclista per etapes. El seu director, Narcís Masferrer, i el propietari de la publicació, Jaume Grau, estaven enlluernats pel ressò que havia aconseguit el diari francès L’Auto amb el Tour de França, que se celebrava des del 1903.

La Volta va començar a rodar amb èxit però, després de les tres primeres edicions, la prova es va cancel·lar en veure’s arrossegada per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Hi va haver un retorn fugaç de la competició el 1920 però no és fins el 1923 que la cita assoleix continuïtat i consistència gràcies a l’entrada en l’organització d’una entitat que ha estat cabdal en la història de la Volta: la Unió Esportiva de Sants.

L'italià Felice Gimondi, amb barretina, firma abans d'una etapa de la Volta del 1968. ampliar foto
L'italià Felice Gimondi, amb barretina, firma abans d'una etapa de la Volta del 1968. EFE

Els herois

Vèncer en l’estrena de la Volta va assegurar a Sebastià Masdeu lloc privilegiat en un quadre d’honor on hi ha penjats cognoms amb molt de llustre. Quan al Tarraco li va arribar l’hora de baixar de la bicicleta, va seguir vinculat a la prova en qualitat de director de la cursa. Es va estrenar en el càrrec el 1939, una edició que va servir per posar el llaç a la brillant trajectòria d’una estrella dels pedals: Mariano Cañardo. Tot i que havia nascut a Olite (Navarra), Cañardo va ser adoptat com a català.
Cañardo vivia al barri barceloní de Sant Andreu i les seves exhibicions de potència sobre rodes el van projectar com el primer mite del ciclisme a Catalunya. Va guanyar set edicions de la Volta, gesta que encara no ha pogut igualar ningú i, més enllà de la seva tirallonga de victòries, el seu carisma i popularitat el van convertir en una celebritat.

El periodista Josep Maria Planes va deixar constància de la fama de Cañardo en una crònica de la Volta publicada al diari La Publicitat, el 21 de juny de 1931. El text, titulat de manera premonitòria L’ídol i recuperat al llibre Planes d’esport (Proa, 2007) es pregunta: “Qui, avui dia, és més popular que ell?”. El mateix cronista introdueix la resposta detallant que “ningú, absolutament ningú dels milers de persones que hem trobat de cap a cap de la ruta, no ha deixat de cridar el seu nom, acompanyant-lo d’uns mots d’engrescament i coratge”.

Planes esmenta pagesos, xofers, capellans, guàrdies civils, rabassaires, joves i vells, i parla, també, de “dames elegants que treien el morret per les finestres dels grans cotxes de turisme”. Tothom llançava el mateix crit: “Cañardo”. El ciclista regentava un negoci de gèneres de punt al seu barri, on era venerat. “L’enorme popularitat de què Cañardo gaudeix a tot Catalunya, a Sant Andreu agafa un accent especial”, apuntava Planes.

Cartell de la primera Volta a Catalunya, el 1911. ampliar foto
Cartell de la primera Volta a Catalunya, el 1911.

“Allò devia ser espectacular”, admet Rubén Peris, actual director de la Volta. Es refereix als temps de glòria de Cañardo, però introdueix, també, un altre nom d’època: Miquel Poblet. Nascut a Montcada i Reixac, Poblet va començar a despuntar en la Volta en l’edició de 1947. Va embutxacar-se tres victòries, un preludi de les 33 etapes que acabaria aconseguint al llarg de la seva carrera. Poblet té el rècord de triomfs parcials.

Peris fa 38 anys que està vinculat a l’organització de la Volta i la seva mirada radiografia l’evolució de la prova. “No es poden fer comparacions entre èpoques diferents”, però admet que, per seguiment popular, el ciclisme, com la boxa, havia arribat a estar a l’altura del futbol. Això era “quan no hi havia televisió”, explica, i ho contraposa amb l’actualitat: “Ara el futbol s’ho menja tot”.

L’edició 100 de la Volta comptarà amb alguns dels millors ciclistes del món. Chris Froome, guanyador en quatre ocasions del Tour de França, aporta galons a un cartell on també hi són Alejandro Valverde, Nairo Quintana, Ilnur Zakarin, Enric Mas, Richard Carapaz o Marc Soler. El ciclista de Vilanova i la Geltrú és l’esperança del ciclisme català, orfe de referents des de la retirada de Joaquim Purito Rodríguez, i ja sap què és pujar al podi final de la Volta, perquè va ser el tercer classificat en la darrera edició, abans de la pandèmia.

Cartell de la 7a Volta a Catalunya, el primer escrit en català, el 1925.
Cartell de la 7a Volta a Catalunya, el primer escrit en català, el 1925.

No és nou que els noms més mediàtics del ciclisme escullin la Volta. En el palmarès de la prova figuren Miguel Indurain, Sean Kelly, Marino Lejarreta, Luis Ocaña, Eddy Merckx, Freddy Maertens o Jacques Anquetil... Peris admet que el ganxo que pugui tenir la cursa, pel públic i pels mitjans, depèn molt de la presència de les primeres figures, amb independència del moment de forma amb què arribin a la línia de sortida: “Que vinguin noms tan coneguts per tothom ja suposa una atracció”, manifesta Peris. Ho justifica en el fet que la relaxació no té cabuda en l’esport d’elit: “Quan un ciclista professional es posa un dorsal, no surt mai a passejar-se”.

L’edició rendirà homenatge a corredors que han deixat empremta en la història de la Volta. Així, al final de cada etapa s’entregarà un guardó al corredor que hagi guanyat l’esprint bonificat situat al quilòmetre 100, i que portarà el nom d’un d’aquests icònics: Sebastià Masdeu,Mariano Cañardo, Miquel Poblet, Joaquín Galera, Miguel Indurain i Alejandro Valverde.

A roda de les tres grans

Àngel Edo, exciclista professional i ara mànager de ciclistes i comentarista de curses per televisió, descarta que la Volta sigui encarada per alguns corredors com un test de preparació per a d’altres competicions amb més prestigi. “És fer un plantejament erroni pensar que la Volta és una carrera secundària. Aquí s’hi veuen guanyadors del Tour que, des del primer moment, mostren una implicació màxima per guanyar. Altra cosa és que després acabin descartats perquè les cames no els responen”.

La 19a Volta a Catalunya va ser immediatament després de la Guerra Civil, es va tornar a rotular en castellà i, per primera i única vegada, hi va aparèixer al cartell la bandera espanyola.
La 19a Volta a Catalunya va ser immediatament després de la Guerra Civil, es va tornar a rotular en castellà i, per primera i única vegada, hi va aparèixer al cartell la bandera espanyola.

Edo, que va disputar vuit edicions de la Volta, afirma que l’esperit competitiu és indubtablement esmolat en aquells participants que llueixen més palmarès. “Els galls”, els anomena Edo, “surten a disputar sempre, no en perdonen ni una”. En l’edició de 1992, Indurain arribava a la Volta després d’haver-se imposat en el Tour i el Giro d’aquell any. “No vinc a passejar-me”, va avisar. I va acabar adjudicant-se la victòria.

La Volta, afirma Edo, “està al mateix nivell que la París-Niça, el Dauphiné o la Volta al País Basc”. Una valoració que comparteix Peris. “No hi ha res que es pugui comparar amb el Tour: és evident, i després venen el Giro i la Vuelta. Però dins del grup de curses d’una setmana, la Volta és de les grans proves del calendari”. Notable esprintador quan era corredor, Edo argumenta que la presència de la Volta en el programa del World Tour que dissenya la Unió Ciclista Internacional (UCI) dona fe de la reputació de la prova. “El World Tour és el calendari més cobejat pels equips poderosos, i només cal fixar-se que el nivell de participació és altíssim a la Volta”.

Edo es va retirar el 2007, després de 15 temporades al màxim nivell. Recorda que, quan va convertir-se en corredor professional, la Volta es disputava al setembre. Es plantejava, llavors, com una de les darreres oportunitats de la temporada perquè els ciclistes cacessin algun premi de renom i era un valuosíssim test per posar a prova el cop de pedal abans del Campionat del Món. Però un canvi de dates impulsat per l’UCI va provocar un daltabaix del calendari de competicions i el setembre va ser ocupat per la Vuelta a Espanya, un fet que va obligar a ubicar la cita catalana al juny i, més tard, a avançar-la al març. “Les dates actuals són boníssimes i els equips potents porten corredors poderosos. Ja se sap que qui pica primer, pica dues vegades”, diu.

Cartell de la 34a Volta a Catalunya, el 1954.
Cartell de la 34a Volta a Catalunya, el 1954.

El públic

Enguany les restriccions per la pandèmia de la covid-19 obliguen a unes mesures de seguretat insòlites en la llarga història de la prova. Les típiques imatges de seguidors concentrant-se als punts de sortida per recollir autògrafs i fer-se fotos amb els corredors no seran possibles, igual com tampoc estarà permesa l’acumulació de públic a les zones d’arribada. La finalitat és evitar grans aglomeracions de gent al voltant dels ciclistes. El virus aigualeix, doncs, un dels atractius que té el ciclisme: la possibilitat d’apropar-se als ídols, de tocar-los i comprovar que, malgrat les gestes increïbles que realitzen pujant cims i engolint quilòmetres, són de carn i ossos.

“El ciclisme és un esport d’altíssim nivell, gratis. A la porta de casa tens els millors corredors del món i no et costa ni cinc”, diu Peris. La Volta és un imant per al públic, que no ha de passar per taquilla. Les fotos de les primeres edicions mostren autèntiques gentades a la plaça Espanya de Barcelona per veure els corredors. El 8 de juny de 1935, Planes deixava constància en un altre article a La Publicitat del fervor que desperta la prova : “Del nostre gust l’arribada a la Bisbal ha estat la més graciosa de totes les arribades que portem fetes. El magnífic carrer de les Voltes —avinguda de la República, com li diuen— era tot ell un ram humit. A cada balcó el ram de flors de les belles empordaneses. Els vestits clars de les noies, el joiós brogit de la multitud, un sol que enamorava i una orquestra tenaç que reeixia a fer sortir un pas doble d’uns instruments que navegaven a la deriva confosos entremig d’un públic agitat”.

Mariano Cañardo durant la 11a Volta, el 1929.
Mariano Cañardo durant la 11a Volta, el 1929.

La fal·lera no va decaure amb els anys. Els vídeos que es conserven de l’edició de 1968 exhibeixen la multitud que va aplegar-se a la muntanya de Montjuïc per presenciar en directe com el belga Merckx sortia vencedor d’un duel apassionant amb l’italià Felice Gimondi. “El públic és qui et dona forces i atorga sentit al que estàs fent”, confessa el ciclista Marino Lejarreta en el documental Volta, dirigit per Jon Herranz i Gerard Peris, per commemorar les cent edicions de la prova ciclista

El seguiment

En les darreres edicions, més de 150 periodistes i fotògrafs han seguit sobre el terreny les peripècies dels ciclistes. L’organització s’encarrega de posar les facilitats per poder enviar cròniques i imatges en temps real. Res a veure amb el que descrivia el mític Planes fa 85 anys: “Els repòrters han hagut de fer cua davant la cabina com en les èpoques més tristes de l’escassetat del tabac. Val la pena de sofrir tots aquests tràngols? Sí, val la pena: la Volta té mil gràcies ignorades. La llàstima és que ens en comencem a adonar quan ja s’acaba”.

El dibuixant Cesc va fer el cartell de la Volta de 1978.
El dibuixant Cesc va fer el cartell de la Volta de 1978.

La retransmissió de la Volta per televisió es considera fonamental per donar-li notorietat. “La cobertura televisiva converteix el ciclisme en un fenomen turístic, no estem venent només esport. I això fa que pobles, ajuntaments o diputacions vulguin entrar-hi”, destaca Peris. ASO, l’empresa que organitza el Tour de França, explota els drets televisius de la Volta. El periodista Arcadi Alibés certifica la importància que té que la prova sigui televisada. “Hi ha hagut edicions de la Volta que no han estat clandestines però quasi, han passat molt desaparcebudes”, recorda.

Alibés ha seguit gairebé cada edició des de 1980, fins va ser-ne l’speaker oficial vint anys, i relata que queda lluny el pes mediàtic que rebia en èpoques més daurades. “Els diaris esportius li dedicaven la portada; això ara no es veu perquè l’espai per al ciclisme està molt supeditat al que passi en altres esports”. L’atenció mediàtica és paral·lela a l’interès popular, opina Alibés: “La Volta segueix essent un espectacle, però ja no és un esdeveniment per als pobles que creua”.
Javier Gilabert és un apassionat seguidor del ciclisme que ha recollit cent grans moments de la Volta a les xarxes socials. A còpia de llegir cròniques antigues i capbussar-se en arxius de diaris i revistes especialitzades, conclou que el tractament periodístic ha evolucionat: “Ben bé fins els anys cinquanta, el periodista era molt protagonista i explicava les seves vivències, fins i tot on parava a dinar i què veia als pobles”. Afirma que aquella “personalitat periodística” s’ha perdut, com també s’ha esfumat gran part del ganxo que tenia la Volta per a la premsa: “Els anys d’escàndols de dopatge van fer molt mal”, pensa.

El premi 

Cartell de la 75a Volta a Catalunya, obra d'Antoni Tàpies.
Cartell de la 75a Volta a Catalunya, obra d'Antoni Tàpies.

En la primera edició de la Volta el guanyador es va embutxacar 500 pessetes i, 12 anys després, la recompensa ja s’havia quadriplicat. El francès Maurice Ville va emportar-se 2.000 pessetes pel triomf de 1923 i cada etapa guanyada representava una prima de 150 pessetes. Actualment la Volta té un pressupost d’1,5 milions d’euros. Cada victòria parcial es paga amb 4.000 euros i el vencedor de la classificació general s’endú 14.000 euros. A més, l’organització s’ha de fer càrrec de l’allotjament als 25 equips participants i donar-los una compensació econòmica per les despeses de desplaçament i benzina.

El ciclisme és un esport de lluita i sacrifici. També per als organitzadors, que s’encarreguen de fer quadrar els números: “Som una entitat sense ànim de lucre i sempre ens ha costat molt, però aquest any, més”, sentencia Peris. Però ja s’han donat 100 Voltes.

Les estadístiques

Gairebé un centenar de Voltes donen per a xifres i situacions de tots colors. Així, el 1936 la sortida de la Volta estava programada pel juny, poques setmanes abans de l’alçament militar que desembocà en la Guerra Civil. El clima de tensió no va impedir que 113 corredors participessin en la prova. Va guanyar Cañardo. Ell mateix va imposar-se en l’edició de 1939. La cursa va arrencar a rodar al setembre, sis mesos després dels darrers bombardejos de l’exèrcit franquista. El documentalista de la Volta Javier Gilabert recull que aquell any “les carreteres estaven en molt mal estat després del conflicte bèl·lic: 110 ponts havien estat derruïts, segons deia el règim, per les hordes roges, i el Servei Militar de Ponts i Camins n’havia pogut reconstruir només 40”. La participació va ser molt baixa, només 40 corredors d’inici. Cap estranger.

Cartell de l'edició 100 de la Volta, que se celebrarà entre el 23 i el 29 de març de 2021.
Cartell de l'edició 100 de la Volta, que se celebrarà entre el 23 i el 29 de març de 2021.

Al palmarès de la Volta hi ha 19 triomfs catalans i 39 d’altres punts de l’Estat. França i Itàlia són els països estrangers que més vegades s’han coronat, i a la llista també apareixen Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Irlanda, Escòcia, Colòmbia, Suïssa, Rússia i Ucraïna.

A l’edició de 1941 no hi va haver estrangers. Aquell any el caliu estava en la classificació per clubs i la rivalitat futbolística es va traslladar a les dues rodes. El FC Barcelona presentava un equip liderat per Cañardo, mentre que Fermín Trueba i Julián Berrendero comandaven les files de l’Espanyol. Es va imposar Antonio Andrés Sancho, dels culers.

L’etapa més llarga de la Volta es va disputar el 1940. Un recorregut de 266 quilòmetres, amb sortida des de Viella i arribada a la Seu d’Urgell. Després de més de deu hores pedalant, Cañardo i Louis Van Espenhout van arribar a l’esprint. Va guanyar el belga. Federico Martín Bahamontes va guanyar dues etapes de la Volta, el 1955, però no va aconseguir mai imposar-se en la general final. En el documental Volta, Bahamontes, nascut a Toledo el 1929 i primer guanyador espanyol del Tour de França, explica els seus inicis en el ciclisme i com després d’estalviar “30 duros” (una mica menys d’un euro), per comprar-se una bicicleta, es va traslladar a Barcelona perquè era on hi havia més equips i curses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >