Selecciona Edició
Connecta’t

Colita: “Me la bufa ser ‘divine’. La meva ambició era viure de la meva feina i no fer l’idiota”

La fotògrafa de la Barcelona moderna va viure tota la vida a casa dels seus pares i fa 20 anys va decidir mudar-se: “Volia la meva casa de Begur a la ciutat”

La fotògrafa Colita, a la seva casa de Barcelona.
La fotògrafa Colita, a la seva casa de Barcelona.

Isabel Steva (Barcelona, 80 anys) només respon a aquest nom a Hisenda, la policia “i al col·legi del Sagrat Cor”, on va estudiar. La fotògrafa de la gauche divine i dels gitanos de l'antic Somorrostro és Colita. “Me'l va posar el pare, segons la tradició francesa”, explica. El seu pare, un enginyer encarregat de les fonts de la seva ciutat, li regalava compassos en lloc de nines. La fotògrafa de la Barcelona moderna va viure tota la vida a casa dels seus pares i fa 20 anys va decidir mudar-se: “Volia la meva casa de Begur a la ciutat”. La va trobar al poble que formen els habitatges de l’Hospitalet quan s'ajunten amb el barri de Sants. “M'agrada tenir els meus animals entrant i sortint”. Entre plantes, fotografies, llibres i tasses de cafè corren tres gats i s'hi passeja la mestressa: la Nena, la gossa sense pedigrí que va adoptar quan va morir el Paquito, el seu enyorat chihuahua. “Els animals formen part de la meva família, és més fàcil avenir-se amb ells que amb la família”.

Pregunta. Va començar retratant els gitanos figurants de la pel·lícula Los Tarantos per 50 pessetes.

Resposta. La càmera me l'havia regalat el meu pare. Em va regalar una guitarra i una màquina d'escriure, però mai una nina.

P. I la seva mare?

R. Vaig descobrir que ella i la meva àvia eren republicanes quan va morir Carrero Blanco. “Un fill de puta menys”, va dir ella, que no deia mai “puta”.

P. Eren burgesos però no franquistes.

R. Vaig tenir dos oncles que van desaparèixer en alguna cuneta. Eren indians. Van fer fortuna a Veneçuela. Quan van tornar a La Laguna van muntar una botiga com les de l'Oest: hi venien eines a baix i organitzaven partides de cartes a dalt.

P. Aventura i burgesia. Com es van conèixer els seus pares?

R. Mai ho vaig preguntar. És el meu gran drama. Quan ho vaig voler saber ja era tard. Em vaig quedar òrfena de pare amb 22 anys i de mare amb 35. M'he passat la vida penedint-me de no haver parlat més amb ells.

P. Com es va fer amiga de la gauche divine?

R. Al restaurant Mariona. Oriol Maspons em portava per exhibir-me com si fos un gos de raça perquè era divertida.

P. I es deixava portar.

R. Era desinhibida: vaig sortir de l'escola i ja no vaig tornar a posar els peus en cap església.

P. Això és no ser creient.

R. Donar la cara pel teu agnosticisme era ser desinhibit.

P. Era una nena rara al Sagrat Cor?

R. No, era popular. Les monges m'adoraven.

P. Doncs no devia ser tan rebel.

R. Tenia fusta de líder, i elles cuiden les líders.

P. Per què té fama de rara?

R. He estat una dona que ha fet el que li ha donat la gana. Això en la meva generació era estrany.

P. Què ha sacrificat per ser lliure?

R. M'hi vaig jugar la decepció del meu pare, que volia que fos farmacèutica. Volia demostrar-li que hi ha moltes maneres de fer les coses bé. No vaig tenir temps.

Era desinhibida: vaig sortir de l'escola i ja no vaig tornar a posar els peus en cap església

P. Amb la seva mare no va tenir aquest deute?

R. No. I encara menys amb la meva àvia Isabel. Em vaig criar amb ella perquè els meus pares sortien a ballar. Era molt sa. No es guanya gaire estant tota l'estona a sobre. Jo jugava a la cuina, on ella, a les onze del matí, posava aigua a bullir i obria una ampolla de vi blanc. Anava posant vi a la cassola i, com que feia calor, pam!, es fumia un gotet. Era veneçolana i es va casar als 15 anys amb un militar. Els meus pares estaven molt enamorats. I nosaltres, on havíem d'estar: fent de nens, no tocant els collons.

P. És més autèntica la Colita que va fotografiar gitanos o la que va retratar els habituals de Bocaccio?

R. Retratava el que veia: gitanos, amics o els meus gossos.

P. Era gauche i volia ser divine?

R. A mi me la bufa ser divine. La meva ambició era viure de la meva feina i no fer l'idiota. Era feminista i d'esquerres, i tenia clar el que es podia fer i el que no.

P. Què no es podia fer?

R. Publicar alguna cosa que li anés bé a la dreta. Es pot fotografiar sense pietat buscant la veritat.

P. No busca això quan retrata un amic com Serrat?

R. No, llavors busco que la gent el vulgui conèixer.

P. Ha estat políticament incorrecta.

R. Des del punt de vista actual, sí.

P. Sembla Plácido Domingo. Un context justifica una injustícia? Als setanta va retratar l'editor Jorge Herralde amb les seves secretàries agenollades i ensenyant les calces. Va ser un error?

R. No. La minifaldilla estava de moda, ensenyàvem les calces tot el sant dia. Per això eren de colors. Era una manera de demostrar que la dona estava contenta amb el seu cos. Aquestes noies estaven enfotent-se del seu cap.

P. Per què no va posar Herralde en calçotets?

R. Si se m'hagués passat pel cap, ho hauria fet.

P. Defensa que provocar és d'esquerres. Abascal no és un provocador?

R. Sí, és clar. Però la dreta provoca per dominar i l'esquerra per fer pensar. La dreta no para de dir mentides.

P. L'esquerra no?

R. No. A mi a qui em ve de gust provocar és a l'Església. Et juro que quan veig una sotana…

P. Ho jura?

R. Ha, ha, ha! Ho juro.

P. Els happy few de Bocaccio eren una colla de pijos cultes?

R. No. Eren gent encantadora i intel·ligent amb ganes de divertir-se.

P. Esnobs?

R. Què té de dolent l'esnobisme? És l'art de la gent divertida i guapa.

P. Qui no era guapo no entrava a Bocaccio?

R. S'hi podia entrar també per ser intel·ligent. Havies de tenir alguna cosa.

Colita, a casa seva, a Barcelona. ampliar foto
Colita, a casa seva, a Barcelona.

P. Vostè què tenia?

R. Era divertida. Tampoc era tan complicat entrar-hi, només havies d'anar net i amb corbata. Però és cert que hi havia classisme: nosaltres baixàvem a les Rambles, però les Rambles difícilment pujaven a Bocaccio.

P. Com a militant socialista, això com ho veu?

R. Malament. Hauria d'haver funcionat en les dues direccions. Beatriz de Moura i jo baixàvem al Copacabana a ballar amb camioners.

P. Els agradava provocar?

R. No, divertir-nos. La provocació es fa per molestar.

P. Els diners no va faltar a casa seva?

R. No, érem normals. El meu pare tenia una feina de funcionari i a la tarda era representant de fusteries metàl·liques. En aquella època els homes es desllomaven.

P. Va treballar en la premsa diària. Hi ha més vida en la instantània que en els posats?

R. No. En un retrat et poses al servei d'aquesta persona per treure el que hi veus. Qui posa està indefens com un gatet abandonat. Una persona que no té un retrat no ha viscut.

P. Saber posar és saber enganyar?

R. No, és ser natural. Has de treure el que és bo sense inventar-te una persona que no existeix.

P. No va voler retratar Raphael.

R. No sabia què fer-ne: em sembla una màscara i era el cantant del règim.

P. Sí que va retratar Areilza, que havia estat de la Falange.

R. Era un senyor. No com els de dretes d'ara: uns horteras mentiders. Les dones de Vox em treuen de polleguera. Què passa amb l'esquerra d'aquest país?

Els happy fewde Bocaccio no eren una colla de pijos cultes. Eren gent encantadora i intel·ligent amb ganes de divertir-se

P. Digui-m'ho vostè. Ha estat militant socialista.

R. Després que Felipe González decebés tant, voto la Colau i companyia. L'equivocació s'admet; el cinisme, no. Fer política és buscar solucions i per això cal pactar. Què seria avui del Partit Socialista sense Podem vigilant?

P. A Podem qui el vigila?

R. Nosaltres. Fins que es demostri el contrari, tenen el valor de l'honradesa. El dia que se la juguin se n'aniran a prendre pel sac. El Govern d'ara, en el qual es vigilen els uns als altres, és la millor manera de governar. No se n'han d'anar al llit, han de vigilar-se. Dit això, reconec que en les últimes eleccions vaig votar Sánchez perquè tenia tanta por que perdessin…

P. Què es perd quan l'esquerra no governa?

R. La vida. La llibertat, la democràcia, la possibilitat de curar-se i educar-se. Estem veient una sanitat pública saquejada.

P. Estant al poder, el PSOE no va fer gaire per trencar monopolis o blindar la sanitat…

R. El PSOE al poder no ha estat un partit socialista de debò. Per això veig solució en la barreja.

P. Quan va deixar el PSOE de preocupar-se més pels ciutadans que pels seus propis dirigents?

R. A Felipe González el vam idealitzar i va demostrar que el que volia era ser milionari. Qui no combregava amb això s'havia d'apartar de l'aparell del partit. Admiro Sánchez perquè va buscar una alternativa, però el veig una mica insuls. Molt guapo, però més sentit de l'humor el faria més humà.

P. Quin polític té bona foto?

R. Iceta. És adorable, però necessitàvem un relleu. Al seu lloc m'hauria agradat veure-hi una dona, Núria Marín, l'alcaldessa de l’Hospitalet.

P. És maragallista. No es va equivocar mai, Pasqual Maragall?

R. Suposo, però ho feia amb grandesa i dignitat. No buscava enriquir-se, ja tenia diners. És un alcalde mític.

P. No és perillós mitificar?

R. Tan perillós com no reconèixer els èxits. Al Pasqual no me'l toquis. A la Barcelona “color de paloma sucia” de Jaime Gil de Biedma la va posar al mapamundi. I ho va fer sent d'esquerres: fent biblioteques, construint places, integrant la perifèria… [En aquest moment entra la gossa i ella l'aplaudeix]. Li costa pujar les escales i així i tot ha vingut a protegir-me. Fa dècades vaig deixar de comprar gossos. Adopto els vells. Els tres gats són de senyores del barri que ara viuen en una residència.

P. L'amor als animals amaga decepció amb les persones?

R. Una mica sí. Com a persones decebem gairebé sempre. La culpa és nostra. De les persones n'esperem coses; dels animals, no.

P. Què és més fàcil de retratar, una ciutat o una persona?

R. Mira, per a algú amb poca traça totes dues són difícils. A mi m'agraden les fotos. Soc de les que, quan passen el viatge a Grècia o el casament, em quedo mentre els altres van marxant a fumar.

Colita, al jardí de casa seva. ampliar foto
Colita, al jardí de casa seva.

P. Costa més retratar si la persona és estimada, com Ana María Moix?

P. No. Costa menys. La confiança ja hi és.

P. Ha estat valenta, lliure, però també secreta.

R. És la manera de defensar-te.

P. No se sap res de la seva vida amorosa.

R. Millor així.

P. Per què va triar ser tan privada dins d'una generació amb fama d'anar-se'n al llit tots amb tothom?

R. Perquè hi ha moltes persones que encara viuen i potser no volen que se sàpiga. He estat amb homes i dones. Les meves parelles no han estat mai un secret entre els meus amics. Però he estat prudent perquè en l'època de la qual provinc no era bo per a la feina que et cataloguessin sexualment i, si defensaves la bisexualitat, tothom se't tirava a sobre, es pensaven que no feies distincions. Hi ha gent molt rara que no entén que t'agradin homes i dones, i això no vol dir que t'agradin tots els homes i totes les dones. Soc fidel, però considero que l'amor és una malaltia. Hi ha un moment en què m'avorreixo.

P. S'han avorrit de vostè?

R. He abandonat sempre jo sense remordiment perquè hi he posat seny. La gent es torna tediosa i perd interès.

P. Vostè no?

R. Mai [riu obertament].

P. Quan es va adonar que li agradaven homes i dones?

R. Quan vaig veure que una dona em mirava amb els ulls fora de les òrbites. Això em va agradar. No et puc dir noms perquè potser als seus fills o nets no els agradaria. Vaig pensar: per què no, provem-ho. I va ser un èxit. Sempre he tingut molt d'èxit amb les dones.

P. Narcisisme?

R. Potser. M'ha agradat més agradar que no pas que m'agradessin. Va bé per al cos. I sí, tinc un ego que no hi cap en aquesta casa. Ara bé, desconfia de la gent que no tingui ego.

P. Sempre s'ha guanyat la vida.

R. He tingut necessitat de ser lliure. Sempre que m'han volgut posar la bota a sobre, professionalment o personalment, he mossegat. Soc de les que protesten. A casa no en vaig tenir necessitat. Quan va morir el meu pare —que era el que es posava les mans al cap— vaig tenir tota la llibertat del món.

P. Va parlar de tu a tu amb la seva mare?

R. Mai. I amb el meu germà, menys. Són els amics els que coneixen la persona més lliure. La meva família em donava afecte. Però no em tocava la pera. Quan la teva família no et coneix és perquè li fa por fer-ho. A la meva mare en el fons jo la devia aterrir. Vivíem en una harmonia britànica. Per saber callar cal ser llest. I ella ho va ser per tenir el meu pare emprenyat tota la vida i per aguantar la filla que li va tocar.

P. Està fent una defensa de la resignació?

R. No em puc inventar la meva mare. Potser si hagués tingut una mare com jo, ens hauríem matat.

P. Ha mantingut els amics?

R. El més amic és Francesc Polop, que porta el meu arxiu fotogràfic. El vaig conèixer fa 30 anys, quan era secretari del Terenci. És la meva família. Però no soc de plorar sobre l'espatlla de ningú. Ho faig sola i tancada.

Si la Creu de Sant Jordi me l'hagués donat Jordi Pujol, l'hauria rebutjat, però com que me la va donar el meu estimat Pasqual… Va ser tot un honor

P. Se'n va anar a viure a Begur per ser a prop de Carmen Amaya?

R. No. Quan va acabar Los Tarantos ens hi vam quedar. Dormíem a la platja o, si teníem diners, en una pensió… I la Carmen ens donava de menjar. He conegut dues persones extraordinàries: ella i Orson Welles.

P. A Welles no el va conèixer! Va estar amb ell 15 minuts.

R. Prou per caure de genolls. La gent extraordinària emana força. A la Carmen jo li anava a comprar el tabac. I ella es deixava fer fotos. Em deia torera. Després va morir el pare i amb la legítima em vaig comprar una caseta on ella vivia perquè la meva mare anés a la platja perquè la seva casa se la va quedar la querida del meu avi. A la meva família hi ha hagut moltes querides. La meva caseta era una ruïna. Vaig fer un lavabo com vaig poder. I la meva mare, quan va entrar, va dir: “Què és això?!”. Després es va adonar que era la possibilitat de passar-se tres mesos al costat del mar. Es posava una bateta, feia mitja i a la tarda sortíem de passeig a robar geranis. Tenia el jardí florit pels seus robatoris.

P. Beatriz de Moura la va fer editora de la col·lecció negra de Tusquets.

R. Ja no existeixen editors com ella o Herralde.

P. Potser sí que existeixen i no els coneix?

R. Si tinguessin aquesta categoria, els coneixeria [riu]. No estic al món. Estic a la meva. Fent el ridícul sense que m'importi una merda.

P. El 2014 va rebutjar el Premi Nacional de Fotografia.

R. Vaig detestar la política educativa de Wert i no podia fer una altra cosa.

P. Però no va rebutjar la Creu de Sant Jordi.

R. És clar. Perquè me la va donar Pasqual Maragall. Si me l'hagués donat Jordi Pujol, l'hauria rebutjat, però com que me la va donar el meu estimat Pasqual… Va ser tot un honor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >