Selecciona Edició
Connecta’t

Joan Laporta, el Rei Sol del Barcelona

El mandatari va revertir el 2003 la crisi de Gaspart i ara esgrimeix la seva maduresa per superar el cicle de Bartomeu

El president electe del FC Barcelona, Joan Laporta.
El president electe del FC Barcelona, Joan Laporta. Reuters

L’univers Barça gira al voltant de Joan Laporta des que va deixar d’estar controlat per Josep Lluís Núñez. L’avui president blaugrana va edificar la seva obra de referència el 2003 a partir de les ruïnes del mandat de Joan Gaspart (2000-2003), mà dreta del constructor que va liderar el club des de 1978 fins al 2000, i avui torna a la llotja de l’estadi per intentar reflotar una institució trencada i desmoralitzada pel Barçagate, el punt final al desgovern de Josep Maria Bartomeu (2015-2020) de la mateixa manera que el fitxatge de Neymar Junior va provocar la dimissió de Sandro Rosell (2010-2014). Rosell i Bartomeu van compartir junta directiva amb Laporta durant dos anys (2003-2005) i tots dos han afavorit la tornada de l’advocat barceloní de 58 anys al Camp Nou.

Ningú no ha condicionat més la vida barcelonista que Laporta des que el 1998 va liderar la plataforma Elefant Blau, contrària a la continuïtat de Núñez. “Laporta ha estat el que ha canviat amb el temps sense deixar de ser Laporta”, coincideixen a dir alguns dels que continuen al seu costat i es feliciten per la seva facilitat a l’hora de connectar amb la gent blaugrana després del parèntesi polític, independentista convençut des dels temps del PI amb Pilar Rahola, diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència i després regidor a l’Ajuntament de Barcelona. El currículum polític no l’ha penalitzat necessàriament en el seu intent d’aglutinar el barcelonisme en la seva tornada al Barça. Avui costa portar la contrària a Laporta.

Afortunat o precís, té el do de presentar-se com el personatge oportú en el moment ideal, com diria el periodista Joaquín Luna. “El triomf de Laporta va ser un error del sistema perquè vam ser considerats una directiva okupa”, afirma l’exvicepresident Albert Vicens quan es recorda el triomf del 2003 davant de Lluís Bassat, un candidat de consens que va reunir influents representants polítics (Miquel Roca i Junyent), econòmics (Salvador Alemany) i esportius (Pep Guardiola). Avui, aquells poders fàctics que li van jugar en contra han emmudit i es dobleguen a l’ascendent de Laporta. Ningú no va moure un dit en contra seu i els que qüestionen les seves decisions són represos pels que es consideren templers del Camp Nou.

La pancarta del Bernabéu

“Hi ha una diferència abismal per entendre el president de 2003 i el del 2021”, argumenta un dels íntims col·laboradors del president del Barça. “Viatja sense retrovisor, no té rancor i ha madurat tant que, si bé abans amenaçava d’acomiadar els que es creuessin al seu pas camí del Camp Nou, ara es mostra disposat a parlar amb cadascun d’ells per conèixer la seva situació, una disposició lògica si tenim en compte que han passat 18 anys”. “Jo l’he votat malgrat tots els seus defectes”, rebla un altre dels seus exdirectius en una frase que sintetitza el seu èxit davant Víctor Font, partidari d’un canvi radical, i Toni Freixa, el candidat de la tercera via, defensor de la unió entre cruyffistes i nuñistes, col·laborador al seu dia de Laporta, Rosell i Bartomeu.

No es discuteix que Laporta pugui administrar els molts actius barcelonistes, figures com Xavi Hernández i Jordi Cruyff, que figuraven com els líders del projecte esportiu de Font, de la mateixa manera que no se li retreuen els errors del seu passat, com si haguessin prescrit o hagués pagat per tots, quan va ser sotmès a l’escarni públic —alguns mitjans van publicar fins i tot factures dels seus dinars més convencionals— i a una acció de responsabilitat social per part de la junta de Rosell. La sensació general és que ja se sap quines coses dolentes es podien saber de Laporta i, per tant, no cal burxar més els seus negocis amb l’Uzbekistan, els espionatges i ni si va posar en risc l’economia del club després de nomenar com a director general Joan Oliver.

Tot i que avui encara es polemitza sobre el balanç econòmic i les seves múltiples interpretacions, el traspàs de poders de Laporta a Rosell sempre es va considerar menys traumàtic, ni que no fos pel patrimoni esportiu, que el de Gaspart o el de Bartomeu. Laporta, en qualsevol cas, sempre ha tingut cintura perquè les seves fallades s’oblidessin, no comptessin o s’atribuïssin a un egocentrisme necessari per defensar el Barça. Molt enginyós i únic en la improvisació, Laporta es distingeix per la seva bona cintura: va anunciar Beckham, va apostar després per Ayala-Albelda-Aimar i va presumir al final de Ronaldinho. I va abraçar el patrocini de l’Unicef després de negociar amb una farmacèutica i més tard amb el Govern de Pequín.

La gràcia de Laporta rau en la seva imperfecció per afrontar la incertesa davant els que disposen d’organigrames i organitzacions que se suposen infal·libles i, per tant, no necessiten ser validades en un procés electoral, ja sigui el 2003 davant de Bassat o el 2021 davant de Font. El lema laportista ha estat inequívoc: experiència i valentia per sortir d’un conflicte extrem generat pels que presumeixen de ser avalats per Esade. “Ho tornarem a fer”, ha repetit per retenir els seus fidels (uns 14.000 socis) i conquerir els desencisats després d’identificar el Madrid com a enemic: “ganes de tornar a veure-us”, es llegia a la pancarta del Bernabéu. “El Madrid no va guanyar ni una sola Champions quan jo manava”, va reblar a TV-3.

No hi ha millor bandera que l’autoestima i l’optimisme en temps de victimisme i pessimisme al Barça i a Catalunya. I la imatge de Laporta projecta la sala Luz de Gas i el xampany, les Champions de París i Roma, l’alegria blaugrana davant les penes del Madrid. Ha metabolitzat els millors moments i ha expulsat els pitjors després de ser fidel a l’enunciat d’un madridista, Javier Marías: el futbol és la recuperació setmanal de la infantesa (Salvajes y sentimentales). No s’ha d’oblidar que, a diferència de Núñez, Gaspart, Rosell i Bartomeu, Laporta ha estat l’únic president que esgotat el seu mandat malgrat la moció de censura a la qual va ser sotmès el 2008 i va superar per sis punts (66% davant 60%).

El poder de seducció del carismàtic Laporta arriba a l’extrem que se li atribueix que Messi votés per primera vegada després que a l’estiu volgués deixar el Barça. No se sap com pensa convèncer el 10 ni superar la crisi financera —l’aposta de les bonificacions és confusa—, també es desconeix qui serà el seu director esportiu —es parla de Jordi Cruyff– i l’econòmic —se suposa que es decanta per un presumpte madridista com Mateu Alemany– i no queda clar si acceptaria jugar a Montjuïc en el cas que l’Espai Barça obligui a tancar per obres el Camp Nou. I se’l suposa capaç de remuntar la crítica situació del Barça. Amic i deixeble de Johan Cruyff, compareix com la reencarnació del fundador, Joan Gamper, per salvar el Barça.

L’emotivitat pesa més que la racionalitat en un moment de tanta desorientació general al club blaugrana i al país que a ningú no el preocupa qui costejarà l’aval de 124,5 milions d’euros que ha de presentar a LaLiga per validar el seu càrrec de president del FC Barcelona. Laporta funciona com si fos el Rei Sol en els moments de més foscor al Camp Nou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >