_
_
_
_
_

Nathy Peluso: “Ja era hora de dir ‘clítoris’ en una cançó”

La cantant argentina, que va interpretar ‘La violetera’ a la gala dels Goya, triomfa amb el disc ‘Calambre’, un compendi de cops a ritme urbà on ret homenatge, des de la seva experiència, a la llibertat i el plaer de les dones

Luz Sánchez-Mellado
L'artista Nathy Peluso.
L'artista Nathy Peluso.García-Santos (El País)

Són les dues de la tarda de dijous passat i Nathy Peluso s'acaba d'aixecar del llit, no fa falta que ho juri. Ho diuen el seu pijama, la seva cua despentinada, la seva cara de son i la tassa de cafè en primeríssim pla que palpa de tant en tant. Així apareix a la pantalla del mòbil mitjançant el qual “videoparlem” des de la seva habitació d'un hotel de Màlaga. No li fan falta excuses. Ahir a la nit va acabar a les quatre de la matinada de gravar la seva actuació als Premis Goya, de la qual no diu absolutament res però espera que sorprengui i electritzi prou per remoure l'aire estancat aquest any de pandèmia sense concerts en directe. Veient el seu orgullós desvergonyiment als seus vídeos i la seva divertida i vertiginosa loquacitat en la xerrada, trufada amb profusió de “¿viste?” i altres tocs argentins, dona poc lloc a dubtes. Ja ho veurem.

Pregunta: La meva filla entrena amb les seves cançons. Diu que la fan sentir sexi i poderosa. Expliqui'm això.

Resposta: Que bo. Quan componc, ho faig des de la meva experiència i crec que d'allà surt una passió, una força. Per arribar fins aquí he hagut de treballar molt, enfrontar-me a coses i això em fa sentir una dona forta. Mai he compost res amb intenció de fer sentir poderós algú, perquè deixaria de ser genuí. És curiós descobrir que a molta gent li provoca això, és inspirador perquè no ho faig volent, per això és el que em sembla més poètic de tot.

P: Abans de ser tan forta va ser dèbil?

R: Continuo sent dèbil. La fortalesa existeix perquè existeix la debilitat, en el contrast hi ha la seva existència. Mai voldria ser només forta. Em permeto la debilitat, la tristesa, sentir-me frustrada. Però sí, òbviament, he tingut moments. He après com sortir-ne. Després apareixen altres laberints, però aquest ja el tinc resolt.

P: Juga amb avantatge, el seu pare és psicòleg: té el divan a casa.

R: Cert, però, més que psicòleg, el meu pare sempre ha sigut una persona molt reflexiva. Estic molt agraïda que a casa meva s'hagi parlat de tot perquè és sa. Vaig aprendre a parlar, a pensar, a qüestionar. Hem d'aprendre a qüestionar-nos-ho tot. Ens conformem molt ràpid.

P: De retòrica en té, sens dubte. Què són les paraules per a vostè?

R: Treballo amb la paraula com a instrument. Tenen un poder molt fort i m'agrada jugar amb elles. Fins i tot la seva sonoritat és compositiva, dibuixa diferents sensacions. Jo tinc els meus fonaments, les meves paraules clau, els meus punts de fuga, i després això ja entra fàcilment en la música i en la ment. I sí, utilitzo paraules que m’agrada dir i d’altres que la gent potser no s'atreveix a fer-ho.

P: Com “clítoris”, al qual canta amb totes les lletres en un tema?

R: Ja era hora de dir-ho i de cantar-lo en una cançó. No resulta gaire poètica al principi i juro per la meva mare que ni tan sols vaig pensar a dir-ho. Vaig compondre aquesta cançó en mitja hora, molt impulsivament. En cap moment vaig pensar: “Uau, estic dient ‘clítoris’, soc una portaveu. Va ser una cosa supernatural, em va sortir així i em va encantar. I el que ve després no ho controles. Els artistes, els comunicadors, fem de canal. I després s’aprèn del que es provoca, això és el que més m'agrada de la dinàmica del meu treball. Fer el que m'agrada i veure el que passa quan rebota amb l'espectador.

P: El seu cos canta tant com la seva veu en escena. Per què?

R: La consciència corporal és clau en el meu projecte. El meu cos és una eina de la qual em vull valer per acompanyar el meu missatge. La forma com parla el nostre cos és clau per comunicar. Òbviament, soc presumida. M'agrada sentir-me maca. És cert que vaig tenir bastants complexos, però vaig decidir revertir-los i usar-los al meu favor. És un treball que has que fer, però un cop el fas ets molt més lliure i tens el poder d'encomanar els altres. Jo tenia complex de cames grasses...

P: ... Però si podria partir cocos, segons canta vostè mateixa.

R: Aquesta és la cosa. Revertir-lo. No tothom té aquestes cames, no soc un màrtir per tenir-les. Però has de fer aquest tràmit. I jo ho he fet no per responsabilitat ni per voluntat de demostrar res a ningú, sinó perquè ha sigut el meu camí i la meva història.

P: Sembla que la devora la passió.

R: Al cent per cent. I la passió és tan bona com dolenta. Soc passional per a tot, és una companya que no em puc treure de sobre, és el pacte que vaig fer amb la vida i li trec profit. En la meva vida privada potser m'esgota més, perquè m'enamoro amb intensitat, visc amb intensitat, tot amb intensitat. Però bé, diuen que així som els artistes.

P: Quin combustible la mou?

R: Mira, m'aixeca el sol, la calor, la salsa, el bon menjar, les coses intenses. L'amor. Les amigues, la companyia. Un home, un home passional. Les coses simples i maques de la vida.

P: Ja que li agraden les paraules i els sons, què aporta aquesta ics entre sensual i sexual?

R: Uf, moltíssimes coses. Un llibre sencer. Una bíblia. En el meu treball i en la vida soc una dona sensual i, de vegades, molt sexual. Ho delimita una fina línia de delicadesa, de suspens, d'elegància, que de vegades es pot sobrepassar depenent del context. Em trucaran de la RAE [rialles].

P: Faci d'acadèmica per un dia: ens falten paraules entre “follar” i “fer l'amor”?

R: Sens dubte, ¿viste?, estic cent per cent d'acord amb vostè. Això sí que és un repte M'encanta, m’ho pensaré. És que, fins i tot, si vols dir-li a algú “follem”, és dur, però dir-li “fer l'amor”, encara que estiguis enamorada, sona molt cursi. Què dius, llavors? Intimar? Al final acabes dient “cardar” o “follar”.

P: Què opina del “només sí és sí”? Fa falta verbalitzar sempre el consentiment sexual entre adults?

R: El problema és que hi ha adults que no ho entenen. I haurien, perquè el consentiment és absolutament fàcil d'entendre sense paraules; el gran problema és que hi ha alguns que no ho volen entendre i fan l’imbècil. Per això potser cal prendre mesures, perquè totes nosaltres, que som persones intel·ligents i conscients i no hauríem ni de demanar ni d’exigir, estiguem segures. Tots aquests debats són molt fructífers, però encara queda.

P: Demà és el Dia de la Dona. Què ens queda per aconseguir?

R: Uf, jo puc parlar-te de la meva experiència com a dona en la indústria musical. Falta veure on posem la vara de mesurar les dones, amb quina agudesa les critiquem, amb quina exigència les jutgem. Perquè allà hi ha una gran diferència amb els homes. Són vares diferents. I és injust i esgotador haver d’estar explicant-te i justificant-te constantment. He decidit no fer-me càrrec del que els altres puguin pensar o analitzar sobre les meves accions. Això és clau. Actuo orgànicament, des del cor, sempre amb respecte, i el que vulguin interpretar no està a les meves mans

P: Ni permís ni perdó?

R: No demanaré perdó per ser lliure i fer el que m'agrada i el permís, a qui l’he de demanar? A mi mateixa i a la meva mare, com a molt, a ningú més.

'Heteròcrama'

Nathalia Peluso (Luján, Argentina, 26 anys) té heterocromia ocular: un ull blau i l'altre marró, una dualitat que va més enllà de la seva herència genètica. Criada a Espanya des de petita, utilitza el seu domini dels accents i les paraules i el control del seu cos, adquirit en els estudis de teatre físic, per crear un 'trap' poderós musicalment i visualment en el qual canta, des de les seves vivències, a la diversitat i la llibertat de les dones. Està acostumada a aclarir que no, no té res a veure amb Nancy Pelosi, la líder demòcrata nord-americana, tot i que de vegades el seu nom és tendència a les xarxes per culpa de la confusió. Divertida i loquaç, cintura no li falta.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Luz Sánchez-Mellado
Luz Sánchez-Mellado, reportera, entrevistadora y columnista, es licenciada en Periodismo por la Universidad Complutense y publica en EL PAÍS desde estudiante. Autora de ‘Ciudadano Cortés’ y ‘Estereotipas’ (Plaza y Janés), centra su interés en la trastienda de las tendencias sociales, culturales y políticas y el acercamiento a sus protagonistas.
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_