Selecciona Edició
Connecta’t

El retorn de Joan Laporta

El mandatari s'imposa a Víctor Font i Toni Freixa i torna com a president al Barça, un club en crisi després de l'etapa de Bartomeu

Joan Laporta, aquest diumenge, votant.
Joan Laporta, aquest diumenge, votant. FCB

Joan Laporta torna com a president al FC Barcelona després d'imposar-se en les eleccions d'aquest diumenge a Víctor Font i Toni Freixa amb prop del 57% dels vots, quan ja s'havien escrutat prop del 95% de les paperetes.

L'univers Barça gira al voltant de Joan Laporta des que va deixar d'estar controlat per Josep Lluís Núñez. L'avui president blaugrana va edificar la seva obra de referència el 2003 a partir de les ruïnes del mandat de Joan Gaspart (2000-2003), mà dreta del constructor que va liderar el club des del 1978 fins al 2000, i avui torna a la llotja de l'estadi per intentar aixecar una institució desmoralitzada pel Barçagate, el punt i final al desgovern de Josep Maria Bartomeu (2015-2020) de la mateixa manera que el fitxatge de Neymar Junior va provocar la dimissió de Sandro Rosell (2010-2014). Rosell i Bartomeu van compartir junta directiva amb Laporta durant dos anys (2003-2005) i tots dos han afavorit el retorn de l'advocat barceloní de 58 anys al Camp Nou.

Els errors ja no el penalitzen després de ser denunciats i castigats

Ningú ha condicionat més la vida barcelonista que Laporta des que el 1998 va liderar la plataforma Elefant Blau contraria a la continuïtat de Núñez. “Laporta ha estat el que ha canviat amb el temps sense deixar de ser Laporta”, coincideixen alguns dels que continuen al seu costat i es feliciten per la seva facilitat per connectar amb la gent blaugrana després del parèntesi polític, independentista convençut des dels temps del PI amb Pilar Rahola, diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència i després regidor a l'Ajuntament de Barcelona. El currículum polític no l'ha penalitzat necessàriament en el seu intent d'aglutinar el barcelonisme en el seu reotrn al Barça. Avui costa portar la contrària a Laporta.

Afortunat o precís, té el do de presentar-se com el personatge oportú en el moment ideal, com diria el periodista Joaquín Luna. “El triomf de Laporta va ser un error del sistema perquè vam ser considerats una directiva okupa”, sosté l'exvicepresidente Albert Vicens quan recorda el triomf del 2003 davant de Lluís Bassat, un candidat de consens que va reunir influents representants polítics (Miquel Roca i Junyent), econòmics (Salvador Alemany) i esportius (Pep Guardiola). Avui, aquells poders fàctics que van jugar en contra van emmudir i es pleguen a l'ascendent de Laporta. Ningú va moure un dit en contra seva i els que qüestionen les seves decisions són contestats pels qui es consideren templaris del Camp Nou.

La pancarta del Bernabéu

“Hi ha una diferència abismal per entendre el president del 2003 i el del 2021”, argumenta un dels íntims col·laboradors del president del Barça. “Viatja sense retrovisor, no té rancor i ha madurat tant que si abans amenaçava amb acomiadar els que es creuessin en el seu pas camí del Camp Nou ara es mostra disposat a parlar amb cadascun per saber de la seva situació, una disposició lògica si tenim en compte que han passat 18 anys”. “Jo l'he votat malgrat tots els seus defectes”, rebla un altre dels seus exdirectius en una frase que sintetitza el seu èxit enfront de Víctor Font, partidari d'un canvi radical, i Toni Freixa, el candidat de la tercera via, defensor de la unió entre cruyffistes i nuñistes, col·laborador en el seu moment de Laporta, Rosell y Bartomeu.

No es discuteix que Laporta pugui administrar els molts actius barcelonistes, figures com Xavi Hernández i Jordi Cruyff, que figuraven com els líders del projecte esportiu de Font, de la mateixa manera que no se li retreuen els errors del seu passat, com si haguessin prescrit o hagués pagat per tots, quan va ser sotmès a l'escarn públic —alguns mitjans van publicar fins i tot factures dels seus esmorzars més convencionals— i a una acció de responsabilitat social per part de la junta de Rosell. La sensació general és que ja se sap quant de dolent es podia saber de Laporta i per tant no cal furgar més els seus negocis amb l'Uzbekistan, en els espionatges i ni si va posar en risc l'economia del club després de nomenar com a director general Joan Oliver.

Tot i que avui encara es polemitza sobre el balanç econòmic i les seves múltiples interpretacions, el traspàs de poders de Laporta a Rosell sempre es va considerar menys traumàtic, ni que fora pel patrimoni esportiu, que el de Gaspart o el de Bartomeu. Laporta, en qualsevol cas, sempre ha tingut cintura perquè les seves errades s'oblidessin, no s'expliquessin o s'atribuïssin a un egocentrisme necessari per defensar el Barça. Molt ocurrent i únic en la improvisació, Laporta es distingeix per la seva bona cintura: va anunciar a Beckham, va apostar després per Ayala-Albelda-Aimar i va presumir al final de Ronaldinho. I va abraçar el patrocini d'Unicef després de negociar amb una farmacèutica i més tard amb el Govern de Pekín.

El seu lideratge, valentia i desafiament al Madrid cohesionen el barcelonisme

La gràcia de Laporta està en la seva imperfecció per afrontar la incertesa davant dels que disposen d'organigrames i organitzacions que se suposen infal·libles i per tant no necessiten ser validades en un procés electoral, ja sigui el 2003 davant de Bassat o el 2021 davant de Font. El lema laportista ha estat inequívoc: experiència i valentia per sortir d'una dificultat extrema generada pels que presumeixen de ser avalats per Esade.“Ho tornarem a fer”, ha repetit per retenir els seus fidels (al voltant de 14.000 socis) i conquistar els desencantats després d'identificar el Madrid com a enemic: “Ganes de tornar a veure-us”, es llegia en la pancarta del Bernabéu. “El Madrid no va guanyar una sola Champions quan jo manava”, va reblar a TV-3.

No hi ha millor bandera que l'autoestima i l'optimisme en temps de victimisme i pessimisme en el Barça i a Catalunya. I la imatge de Laporta projecta la sala Luz de Gas i el xampany, les Champions de París i Roma, l'alegria blaugrana enfront de les penalitats del Madrid. Ha metabolitzat els millors moments i expulsat els pitjors després de ser fidel a l'enunciat d'un madridista com Javier Marías: el futbol és la recuperació setmanal de la infància (Salvajes y sentimentales). No cal oblidar que a diferència de Núñez, Gaspart, Rosell y Bartomeu, Laporta ha estat l'únic president que esgotat el seu mandat malgrat la moció de censura a la qual va ser sotmès el 2008 i que va superar.

El poder de seducció del carismàtic Laporta arriba a l'extrem que se li atribueix que Messi votés per primera vegada després que l'estiu volgués deixar el Barça. No se sap com pensa convèncer el 10 ni superar la crisi financera, també es desconeix qui serà el seu director esportiu —es barreja el nom de Jordi Cruyff— i l'econòmic —se suposa que es decanta per Mateu Alemany—. I se li suposa capaç de remuntar la crítica situació del Barça. Amic i deixeble de Johan Cruyff, compareix com la reencarnació del fundador Joan Gamper per salvar a el Barça.

Ara buscarà convèncer Messi de la seva continuïtat al Camp Nou

L'emotivitat pesa més que la racionalitat en un moment de tanta desorientació general en el club blaugrana i al país que a ningú li preocupa qui pagarà l'aval de 124,5 milions d'euros que ha de presentar a LaLiga per validar el seu càrrec de president del FC Barcelona. Laporta funciona com si fos el Rei Sol en els moments de major foscor al Camp Nou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >