Dona i emprenedora en un món de pescadors
Cristina Caparrós és doctora en Química, armadora i empresària al barri mariner de la Barceloneta
Cristina Caparrós té 40 anys i dos fills, Max (6 anys) i Pol (2), és doctora en Química i armadora de l'Òstia, un pesquer d'arrossegament de la Barceloneta. Va deixar la seva carrera com a experta en biotecnologia per continuar amb la saga familiar i ara s'ha proposat feminitzar un sector en hores baixes i transformar-lo, fer-lo més sostenible i conscienciar el consumidor perquè la pesca i la seva comercialització també siguin sinònim de “justícia social”. Aquesta és la història d'una intrusa en un món que era, fins fa molt poc, exclusiu d'homes.
“La nostra obligació és cuidar el medi ambient i els pescadors”
“Vaig estudiar Química amb la intenció, en algun moment, d’estudiar Ciències del Mar i ajudar els meus pares. Em vaig perdre, em vaig especialitzar en biotecnologia i vaig començar a treballar a Portugal, Anglaterra, Bèlgica. Tot va anar així fins que em vaig quedar embarassada del Max i vaig tornar. Ara soc armadora de l'Òstia i gestora del Nus, un altre vaixell pesquer que era de la meva família”, resumeix Caparrós.
Els avantpassats de la Cristina ja es dedicaven a la pesca a Granada. D'allà va emigrar la seva família i el seu avi amb tres anys va recalar a la Barceloneta. “Amb nou ja treballava en vaixells de pesca. Fins que es va morir, tots el coneixien com el Niño. Va arribar a tenir el seu propi vaixell: El Virgen del Amparo”, recorda. El pare de la Cristina és José Antonio. “Tothom el coneix com el Caparrós o el fill del Niño. Això no sé si em converteix en la filla del fill del Niño”, fa broma. José Antonio té 70 anys i amb 11 va fer el seu primer bateig en la pesca. El 1977 es va comprar el General Aranda, el 2002 el va canviar per l'Òstia i el 2006 va adquirir el Nus. Aquell any hi va haver una “crisi de la gamba”. Va desaparèixer sense més ni més.
"Jo seguia amb la biotecnologia, però el problema a l'empresa familiar era greu. Vam fer un estudi per veure què podíem fer i vam comprovar que la comercialització directa de peix era una manera de poder treballar. Vam crear laplatjeta.net. Jo estava treballant a Portugal, vaig muntar una web i vam començar a oferir el nostre propi peix, comprat a la nostra pròpia confraria i ofert a restaurants i a amics”, recorda. Quan la Cristina va decidir dedicar-se de ple a l'empresa familiar va apostar per desenvolupar, encara més, La Platjeta. “Ara oferim cistelles del nostre peix a un preu just, tenint en compte la sostenibilitat i la tradició pesquera. No sé si és el costat femení o la professionalització, però he introduït un sistema informàtic que permet seguir la traçabilitat des que pesquem fins que entreguem el producte. Es poden fer comandes a la web o per WhatsApp. També he muntat un obrador on netegem i filetegem peix”, es promociona.
Però la revolució femenina que va introduir la filla del fill del Niño no es va quedar aquí: “El 2016, amb altres famílies de pescadors, vam fundar Capamar, una associació per impulsar la divulgació de la pesca a Barcelona. La idea fomenta, entre d'altres, accions de pescaturisme per divulgar la cultura pesquera i ampliar les maneres de guanyar-nos la vida. Aquest model de negoci no implica tenir un turoperador, sinó que els pescadors gestionin i creïn oportunitats al voltant de la seva activitat”.
“El client n’ha de ser partícip. Si no, comprarà fora de Catalunya”
Per a l'armadora de l'Òstia, el futur per al sector de la pesca a Barcelona necessita canvis: “Volem continuar pescant però tenim responsabilitats. Som els encarregats de seleccionar les xarxes per només pescar el més sostenible i, sobretot, explicar-ho tot molt millor perquè el consumidor sàpiga valorar el peix”. Sap que la seva activitat passa una de les pitjors crisis. “No hi ha canvi generacional. Cada vegada hi ha menys treballadors, menys vaixells, menys compradors a la llotja i això provoca que directament els clients optin per altres ports. La nostra obligació és promoure una pesca sostenible que cuidi el medi ambient però també els pescadors, i el client ha de ser-ne partícip. Si no, és més fàcil acabar comprant peix en altres llocs fora de Catalunya on s'exploti la gent i no es compleixin les normatives de sostenibilitat”, resumeix. Entre les seves crítiques creu que a les llotges és prioritari “revisar el model de compravenda que ara mateix és una subhasta a la baixa”. Assegura que als Estats Units hi ha ports que han crescut amb models de venda directa de peix als consumidors. “Cal fer alguna cosa per protegir-nos de les grans empreses de pesca que arrasen els mars i no compleixen normatives”, denuncia.
Cristina Caparrós és una rara avis en un món que li pertany. “La pesca, d'entrada, rebutja o infravalora les dones i posa barreres, però quan et fas un lloc, et cuida. Ara cada vegada som més armadores, pescadores... Estem trencant amb la tradició del comandament autoritari per treure el millor de cadascuna. El que tinc clar és que no estic disposada a cedir en tot. Jo vull treballar on soc però no em perdré com creixen els meus fills. Les dones sabem el que és important. Aquest és el gran canvi”, conclou.
