Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Política i justícia, vasos comunicants

El tribunals s'han carregat la candidatura de l'expresident francès Nicolas Sarkozy (que té un carrusel de judicis per afrontar) abans que cristal·litzés.

Nicolas Sarkozy a l'entrada del jutjat a París.
Nicolas Sarkozy a l'entrada del jutjat a París.

La condemna a Sarkozy ha fet reviure a França el debat sobre justícia i política. La dreta clàssica està indignada, els jutges ja van arruïnar la candidatura de François Fillon en les eleccions que van alçar Emmanuel Macron. Ara, els Republicans, atrapats entre Marine Le Pen i el president actual, es plantejaven a la desesperada la idea d'apostar per la candidatura de Sarkozy (que té un carrusel de judicis per afrontar). Els tribunals se l'han carregada abans que cristal·litzés.

El jurista francès Bertrand Mathieu diu, a Le Monde, que “com més s'afebleix el poder polític, més es reforça el dels jutges”. I afegeix: “Els jutges tenen incontestablement més poder ara que abans”. Espanya aporta una prova contundent a l'argument de Mathieu: la feblesa política del Govern Rajoy, incapaç de canalitzar la qüestió catalana, va fer que se subrogués el problema a la justícia, cosa que va provocar un considerable desequilibri en la relació de forces entre poders. I aquí estem encallats amb els partits polítics incapaços de posar-se d'acord ni tan sols per renovar el Consell General del Poder Judicial.

Però aquesta història no és de fa tres dies, té el seu recorregut. Com la pandèmia ens ha confirmat, la por és el sentiment més compartit pels humans. I sobre seu descansen en bona part les estratègies de poder i dominació. Per por acceptem la submissió, almenys fins que s'arriba al moment catastròfic. Des de fa un temps els equilibris de poder han mutat significativament. La fi de la guerra freda (1989), la revolució digital, la crisi del neoliberalisme rampant (2008) i la pandèmia han modificat els hàbits i les referències adquirides i, per tant, les relacions de poder.

En les democràcies s'ha anat trencant l'idíl·lic escenari dels bipartidismes de postguerra, en què tot semblava estar sota control. I a cavall de les noves incerteses els governs han anat desplegant un sistema de reforçament de la vigilància que no s'atura. Primer va ser la coartada del terrorisme, després es va entrar en la qüestió de la immigració (fent del pària estranger un enemic) i ara la lluita contra el virus, adjectivada com a guerra d'una manera gens innocent. Si a tot plegat hi sumem el desplegament de les tecnologies digitals que arriben a qualsevol espai on ens fiquem, les parets de la intimitat, de la privadesa, dels drets individuals, amenacen ruïna a tot arreu. El ciutadà avui està sota control massiu. I ho assumeix resignadament. Fins quan?

El poder judicial s'ha enfortit, amb la qual cosa el seu impacte sobre la política s'ha fet molt visible. I, al mateix temps, la pèrdua de poder de la política s'ha traduït en una ruptura de les rigideses del passat. Els vells bipartidismes decauen a tot arreu, perquè instal·lats sobre un sistema d'interessos simple resulten poc representatius en societats complexes. Als parlaments proliferen els grups: mai n'hi havia hagut tants al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. En principi, hauria de ser una bona notícia: com més opcions, més representativitat, en unes societats molt diverses. De fet, la qualitat d'una democràcia hauria d'avaluar-se per la seva capacitat d'inclusió. I, no obstant això, aquesta natural complexitat es fa insuportable per a amplis sectors del poder econòmic, mediàtic i intel·lectual, instal·lats en el somni d'un país més manejable, en què es redueix la democràcia a un joc a dos. I es magnifica qualsevol desacord entre aliats perquè la natural discrepància molesta els sacerdots del bipartidisme.

És evident que el poder enquadra. I que tot sistema institucional limita i encastella. Però si en democràcia la ciutadania té l'última paraula, què busquen empetitint-la? El poder viu de la simplificació i suporta malament la complexitat, que és el que distingeix la democràcia de l'ordeno y mando. Per això resulta patètica l'obsessió amb el populisme, una etiqueta buida convertida en certificat de no idoneïtat. I el més inquietant és que la vara de mesurar que tenen els que creuen que en la democràcia espanyola no hi caben tots és perfectament discriminatòria a favor de l'extrema dreta. I la justícia juga en això un paper sensiblement decantat. Entre uns i altres redueixen la política democràtica a un joc en blanc i negre, en el qual es nega sovint el reconeixement més elemental. I així, per exemple, com diu el jurista Antoni Bayona, la Fiscalia s'oblida que la Constitució no és militant i actua contra la Mesa del Parlament català per posar determinades idees polítiques a debat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >