Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Des de la més rica substància del passat

Konstantinos Petrou Kavafis sempre ofereix una important lliçó de poesia

El poeta Konstantinos Petrou Kavafis.
El poeta Konstantinos Petrou Kavafis.

Konstantinos Petrou Kavafis (Alexandria, Egipte, 1863 -1933) és un poeta bàsicament pòstum. En vida només va publicar alguns poemes en revistes i va fer-ne imprimir alguns per compte propi. No és fins el 1935, dos anys després de mort, que es publica Poiemata, l’obra que va deixar enllestida: els 154 poemes anomenats canònics. En català, hi ha hagut la gran sort que Carles Riba en fes una antologia, publicada per primer cop el 1962, i que Joan Ferraté acabés traduint-los tots el 1978. A part s’han anat editant i traduint més poemes que Kavafis havia publicat i després rebutjat, i altres que estaven en procés d’escriptura. En tenim exemple en els 34 poemes inacabats que van traduir primer Alexis-Eudald Solà (La simfonia inacabada, Viena Edicions, 2008) i després Eusebi Ayensa (Esborranys i poemes inacabats, Eumo, 2011).

Aquest últim, hel·lenista, ha publicat altres llibres entorn de Kavafis, com una reedició comentada de la traducció de Riba (Cal·lígraf, 2016), i ara treu un recull de textos en prosa. Els més importants són un d’escrit el 1903 que es coneix amb el nom d’ Ars poetica (encara que aquest títol és exagerat), en què exposa els criteris amb què afronta la revisió i reelaboració de poemes —alguns dels quals, “si bé no tenen validesa per a la nostra vida actual, la poden tenir per a la vida d’altres”—, i les Notes inèdites sobre poètica i moral, que van ser redactades entre 1902 i 1911 i, en paraules d’Ayensa, contenen “els seus principis morals més íntims i els eixos motors de la seva poesia”.

'REFLEXIONS I POEMES D’UN JOVE ARTISTA'

Des de la més rica substància del passat

K.P. Kavafis
Traducció
d’Eusebi Ayensa
Edicions Cal·lígraf
164 pàgines
20 / @ 9.90 euros

Per completar el volum hi intercala una cinquantena de poemes, en la major part dels casos no perquè l’autor, Kavafis, hi remeti directament, sinó “d’acord amb el contingut dels textos traduïts” en opinió de l’editor, Ayensa. Així, una nota de set línies sobre la mort, presumiblement real, d’un noi dona pas a set poemes —cinc de canònics i dos que no— entorn del tema de la mort d’un home jove, però molt diferents entre ells i escrits al llarg de gairebé tres dècades. Llavors, com que els poemes traduïts n’ocupen una bona tercera part, aquest llibre esdevé també una antologia poètica de Kavafis, amb el demèrit, però, que van apareixent al vaivé dels textos en prosa i no hi ha un índex que els englobi tots.

Encara que en conjunt proses com les aquí publicades constitueixen una important lliçó de poesia, més ho són i més ens interessaran sempre els seus versos. Tenint en compte això, potser hauria anat més bé donar prioritat a una edició de tots els poemes —els canònics més els altres que, en diferents graus de confecció, han anat sorgint dels seus arxius— en la qual les notes disperses i les cartes de Kavafis podrien tenir un paper complementari, i no a l’inrevés.

Ferraté discrepava de “l’ús general que demana que tot traductor del text de Cavafis hi afegeixi les seves notes” —Ayensa n’ha aportat a tres quartes parts dels poemes inclosos—, però està plenament justificat, i com més va més. L’hel·lenisme i l’imperi romà d’Orient són tan remots als lectors d’avui dia com la Xina de la dinastia Tang. I encara que, en els poemes pròpiament històrics, els detalls de l’anècdota que els inspiren són menys importants que la lliçó moral que se n’extreu, l’oportunitat de llançar una mirada a aquells temps forma part de l’atractiu perenne que té l’obra de Kavafis, un obscur funcionari de l’administració britànica d’Egipte, a Alexandria, que es va convertir, com va dir Margueritte Yourcenar, en un dels més grans i “el més nodrit per la inexhaurible substància del passat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >