Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“L’escriptor català s’ha d’alliberar d’aquesta pressió salvapàtries”

Borja Bagunyà, exponent de l’experimentació formal, publica ‘El angles morts’, la seva primera novel·la, en què reflexiona sobre tot allò que la societat no sap com encaixar

L'escriptor i professor Borja Bagunyà.
L'escriptor i professor Borja Bagunyà.

Va ser llegint La festa de Gerald, de Robert Coover, un avançadíssim noir desconstructiu —una novel·la de festa amb cadàver instal·lada en el desconcert d’un món desconcertant—, que a Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) li esclatà, diu, el cap. Va ser allà, entre les pàgines de la complexíssima traducció que va fer Jordi Larios per a Quaderns Crema que va néixer la literatura de Bagunyà, sempre en expansió, disposada a obrir camí, a acceptar la condició d’animal salvatge del relat, i ara també, de la novel·la. Feia una dècada que aquest professor de teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona i fundador de l’Escola Bloom —sí, homenatge a Leopold Bloom, protagonista de L’Ulisses de Joyce, pedra angular d’un modernisme ja postmodern— no publicava. El seu últim recull de relats, el totèmic i mutant Plantes d’interior, va sortir el 2011. La seva intenció formal era fer esclatar, des de fins, la literatura catalana. Els angles morts (Periscopi), la seva primera novel·la, eixampla la tesi que cerca en l’abisme quotidià —som a dins dels personatges, ens barregem, com a lectors, amb els seus pensaments—, una nova manera de fer literatura en català, apropant-se a gegants com David Foster Wallace i Donald Barthelme.

Pregunta. Hi ha tres personatges a la novel·la. Un és professor universitari, vehicle de la crítica a l’esclerosi del sistema acadèmic. Una ginecòloga que acaba de veure néixer una abominació en la qual no pot creure. I un despreocupat geni americà. De quina manera parlen del món d'avui?

Resposta. Parlen de la reacció envers la cosa nova. Parlen de la mirada educada i de com aquesta mirada ens condiciona. Parlen de les polítiques de la mirada. La mirada científica, que es creu en possessió de la veritat, i la mirada del saber humanista, que també. I com una i altra, envers una novetat radical, intenten, per un costat, apropiar-se’n, i per l’altre, convèncer-se que no pot existir.

“El postmodernisme és
un moviment polític. No és una política de militància, sinó de la representació”

P. Tan difícil és trencar amb el discurs hegemònic?

R. El bebè posa en crisi la producció de veritat. En el seu intent per trobar un lloc al món, en Morella s’apropia d’una idea del seu nebot, la figura del geni que no sap que és un geni. Un geni amb la seva tradició. Penso en El nebot de Rameau de Denis Diderot i en El nebot de Wittgenstein de Thomas Bernhard. Ho fa i es transforma en una mena de profeta sense profecia, l’epítom del mediocre.

P. I els angles morts?

R. Tot allò que no veiem, ni en nosaltres mateixos, inclosa la violència reprimida d’en Morella, que esclata en el llenguatge. Perquè hi ha violència, en el llenguatge. Anomenar és conquerir, que té a veure amb la idea de la paraula que, quan anomena, conquereix un espai lliure.

P. La seva aposta per la postmodernitat té una connotació política?

R. Sí. Sempre s’ha dit dels postmoderns nord-americans que eren uns onanistes i no és cert. El postmodernisme és un moviment polític. No és una política de militància, és una política de la representació. L’autor postmodern ens diu que ni el llenguatge ni el relat ni la forma són innocents. El món no va gens bé, i com pretenem que ho sembli, escrivint domesticadament?

P. I el català es deixa desdomesticar?

R. La pressió en el cas del català no ve tant d’institucions com de certa ideologia del llenguatge. L’escriptor en català sent que ha de salvar la llengua, i un s’ha d’alliberar d’aquesta pressió salvapàtries per trobar el seu camí. No dic que no s’hagi de fer, però hi ha més d’una manera de fer-ho. Hi ha una museística que vol recuperar paraules en desús i moure’s el mínim que a mi no m’interessa. Jo vull forçar la sintaxi, portar-la al límit. L’anglès en això és superior, no té normes, ni aquest pes salvapàtries, i els escriptors es poden permetre una transgressió total.

P. Però, en aquests deu anys, diria que s’ha ampliat el camp de batalla?

R. Sens dubte. Jo, particularment, em sento molt lliure. Les editorials independents i les llibreries ens han donat espais de llibertat que fa deu anys no existien. Això és grandiós. Han creat un públic nou, i hi ha una escena molt viva.

“Les editorials independents i les llibreries ens han donat espais de llibertat que fa deu anys no existien”

P. La relació entre els escriptors catalans que escriuen en castellà i els que ho fan en català és nul·la. Estan condemnats a no entendre’s?

R. És una pena, però és així. Hi ha petits punts de contacte, però sistèmicament la relació no existeix. Celebro que l’editorial Hurtado Ortega publiqui un dels dos premis Documenta en castellà, perquè tampoc hi ha normalitat en aquest sentit. Si no ets un supervendes, com a autor en català, mai tens accés a una traducció al castellà. En qualsevol cas, el compartiment estanc és caduc, perquè la puresa no té sentit en un món global. S’ha de combatre, no és més que una pulsió narcisista i destructiva.

P. Abans parlava de política. Vostè pren posició cada dia, a Twitter. Els últims dies, en contra de la violència policial i de les declaracions de l’exconseller Santi Vila sobre el rap. Li passa factura fer-ho.

R. No, no passa factura prendre part. Hi una mite muntat postgauche divine, amb gent tipus la Coixet. Una societat sana ha de fiscalitzar el govern. Hem de poder dir que el tema dels lloguers ens afecta, com a treballadors en precari que perdem un munt d’hores al dia que podríem dedicar a l’escriptura per reunir la quantitat exagerada que paguem per viure. Un ha de poder dir el que li doni la gana, sempre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >