Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Aznar als carrers de Barcelona

La juxtaposició entre l’eco de manifestacions i bullangues al centre de Barcelona i l’expresident espanyol entrevistat a Lo de Évole és un curs accelerat sobre tot el que ha canviat en la política els últims 25 anys

José María Aznar, durant un instant de una entrevista a 'Lo de Évole'
José María Aznar, durant un instant de una entrevista a 'Lo de Évole'

Gairebé hem pogut sentir la veu enyorada de bigoti de José María Aznar sobre el soroll de fons de l’helicòpter policial. La juxtaposició entre l’eco de manifestacions i bullangues al centre de Barcelona i l’expresident espanyol entrevistat a Lo de Évole és un curs accelerat sobre tot el que ha canviat en la política els últims 25 anys, que són els que fa que el Partit Popular va guanyar per primer cop les eleccions. A la televisió, l’últim representant de la política clàssica basada en la creació d’enemics i el combat nacional; als carrers, una generació ofegada en la impotència que queda quan no saps ni qui és l’enemic contra el qual hauries de lluitar.

Aznar va basar la seva acció política en la creació d’enemics i la capacitat d’atacar-los. El terrorisme basc, el nacionalisme català, l'Iraq, fins i tot l’illot de Perejil

Segons Carl Schmitt, l’essència del polític es basa en la distinció entre amic i enemic. La gestió no pot crear poble ni mobilitzar la comunitat: és simple treball instrumental que arriba després de la política. El polític és el que defineix i cohesiona la identitat d’un grup marcant fronteres existencials entre un “ells” i un “nosaltres”. Aznar va basar la seva acció política en la creació d’enemics i la capacitat d’atacar-los. El terrorisme basc, el nacionalisme català, l'Iraq, fins i tot l’illot de Perejil. Entrant a la tercera dècada del segle XXI, la idea d’una sobirania nacional decidint quelcom rellevant i duent a terme un projecte fins al final ens sembla una ocurrència.

Això és una transformació epocal que no depèn de cap qualitat personal dels polítics. El que ha buidat l’espai propi de la política és l’extensió del capitalisme a totes les àrees del món i de la vida gràcies al consens neoliberal accelerat digitalment. La política depèn de la possibilitat d’una decisió sobirana que s’imposi als designis de l’economia i la tecnocràcia. Si no hi ha alternativa, com deia Thatcher, no hi ha política. En el cas espanyol, el moment en què es va esfumar la política va ser la reforma exprés de la constitució que José Luís Rodríguez Zapatero va fer a instàncies dels poders europeus. Amic i enemic ja no es podien separar, i fins avui.

Després de Zapatero, la filosofia schmittiana va tornar pel carril esquerra. Des d’Ernesto Laclau a Slavoj Zizek, els ideòlegs dels partits postsocialdemòcrates d’arreu del món han definit el paradigma liberal democràtic com una oligarquia encoberta que les crisis van retratar davant de tothom. Contra la fe moderna en un espai per al diàleg capaç de transcendir el mer xoc d’interessos a través de consensos parlamentaris, l’esquerra agonística assenyala la realitat dels últims anys i ens diu que no hi ha res més enllà de la lluita pel poder, i que el poble va perdent. Si sempre hi ha un enemic operant, l’únic repte genuïnament polític és no deixar-se enganyar per falsos espantalls, assenyalar l’enemic correcte, i guanyar-lo. Pablo Iglesias en va dir “la casta”, i l’independentisme, “l'Estat espanyol”.

El que ha buidat l’espai propi de la política és l’extensió del capitalisme a totes les àrees del món i de la vida

La ira i l’angoixa no necessàriament generacionals que estem veient als carrers responen al fracàs d’aquest intent de fer tornar la política. El 15-M ha acabat reduït al mateix parlamentarisme servil que denunciava, i les filles de l’1 d’octubre legitimen el mateix autonomisme que van blasmar. La socialdemocràcia o el liberalisme no saben resoldre els problemes que van crear. La ironia encara més asfixiant és que el resultat tampoc es viu com la derrota clàssica d’una guerra. No hi ha una nació espanyola que hagi pacificat l’Estat i estigui dictant polítiques sobiranes, ni una resistència que s’estigui organitzant a l’ombra. Les institucions i les plataformes que havíem creat per governar-nos ens desapoderen amb una lògica indiferent, si no contrària, als desitjos dels humans que les sustentem.

El reformista s’aferra a un retorn de la raó comunicativa a la democràcia: esgotats d’antagonismes, les divisions s’acabaran desinflamant i emergiran consensos que tornaran a obrir un espai per a la política. El revolucionari espera el seu moment: quan el cartó pedra torni a veure’s, aquesta vegada sí que podrem derrotar l’enemic correcte i canviar les coses. Mentre penso que els dos podrien tenir raó però que també podrien resultar estèrils davant de les noves figures de despolitització, Évole pregunta a Aznar què faria si sabés que morirà aviat. Aznar respon que l’únic que vol és que l’incinerin i escampin les seves cendres per la Meseta castellana. Schmitt també estimava la terra i desconfiava de l’aigua: “El mar no coneix la unitat evident entre espai i dret, d’ordenació i assentament [...] Al mar tampoc es poden gravar línies fermes”. A la televisió parla un polític terrestre del passat, mentre als carrers se senten esclats magmàtics incapaços de gravar les línies fermes d’un subjecte col·lectiu prou determinat per canviar les coses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >