Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Imitació d’Itàlia

La fórmula de Mario Draghi aplicada a Catalunya no és el govern independentista, que ja ha demostrat la seva esterilitat i capacitat divisiva

Mario Draghi
Mario Draghi

Sota la fascinació de la trencadissa, Donald Trump era fins fa ben poc la figura inspiradora més o menys oculta. Dels uns, els qui més s’hi assemblen en tot, i dels altres, sense aparents semblances però amb autèntiques sintonies amb els seus instints contra l’statu quo, el deep state i els mètodes disruptius. Pels nostres trumpistes de dretes, els autèntics, i pels excel·lents emuladors que són els nostres trumpistes d’esquerres. Els resultats són a la vista. El trumpisme destrueix les institucions i la democràcia i acabarà destruint-se ell mateix, després de dividir i enfonsar en la violència la societat que l’ha fet néixer.

Ara, en front de Trump, respirem quan Mario Draghi esdevé la nova figura inspiradora per abordar la doble emergència, la sanitària i l’econòmica de la reconstrucció. El govern italià que presideix és el que té la base més ampla des dels temps de la unitat nacional antifeixista a les acaballes de la guerra. Draghi no vol posar-hi adjectius. És “simplement un govern de país”. “El creixement d’una economia –ens adverteix– no depèn tan sols de factors econòmics, sinó de les institucions i que els ciutadans hi confiïn, de les esperances i dels valors compartits”.

El moment italià, com el moment espanyol i català, és d’una emergència extrema que Draghi compara exactament amb els anys de la reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial. La societat italiana, les nostres societats, s’enfronten a una emergència, la més severa dels darrers 80 anys, en la qual es juguen el futur sencer. En el cas català, a l’emergència sanitària i l’emergència de la reconstrucció econòmica s’afegeix una emergència de país. Una part de la cúpula dirigent nacionalista és a la presó o a l’estranger. I les institucions d’autogovern han estat malmenades i paralitzades per unes polítiques divisives que han fracassat, errònies en tot, en l’anàlisi del qual partien, en les estratègies i en la seva aplicació. Catalunya no sap cap on va.

Si hi ha una societat europea que necessita polítiques d’unitat i fins i tot un govern amb la base parlamentaria més ample possible, potser fins i tot d’unitat nacional, és la nostra. Les paraules de Draghi respecte a la relació entre Itàlia i Europa, dedicades a esvair les temptacions euroescèptiques i les idees extravagants d’abandonar l’euro, les podem aplicar al cas català en la seva relació amb Espanya. Com els italians, els catalans hem d’estar orgullosos de la contribució al creixement i als avanços de la Unió Europea, i en el nostre cas d’Espanya. Sense Catalunya no hi ha Espanya, però fora d’Espanya no hi ha Catalunya.

Exactes també són les sentències més universals: “No hi ha sobirania en la soledat. Només hi ha l’engany del que som, l’oblit del que hem estat i la negació del que podríem ser”. I plenament aplicables aquí: no farem res nosaltres sols, amb la soledat estèril del nostre trumpisme. Tampoc farem res amb una identitat estàtica que ens menteix i ens paralitza. Ni amb la tergiversació revisionista del camí extraordinari que hem recorregut tots junts, catalans, espanyols, europeus, els darrers 50 anys. Així no gosarem recuperar la prosperitat, l’estabilitat i la convivència que les nostres societats es mereixen.

Qui pot fer aquesta tasca a Catalunya? Quin és el govern que pot aixecar tanta esperança com el de Draghi entre els catalans? Ha de ser, abans que res, un govern que no persisteixi en la divisió de la societat en dos hemisferis incompatibles, definits pels vetos i les línies vermelles. No podria ser, encara que ho permetessin les urnes, un govern constitucionalista, que, capgirant la definició, seria el govern del 155. Però tampoc un govern independentista, definit precisament pel programa i l’estratègia que no han aconseguit la secessió d’Espanya però que han portat a la secessió interior dels catalans.

Les seves tasques són ben clares. La pandèmia abans que res. No hi ha dubte que un govern d’ample base, sense rivalitats internes com les que tenim ara encara, podria gestionar molt millor el combat contra el virus. El mateix es pot dir de la reconstrucció, centrada sobretot en el fons europeu de la pròxima generació, de gestió centralitzada a la Moncloa, que requerirà l’autoritat i la capacitat de diàleg que només un ampli acord entre les forces polítiques, econòmiques i socials catalanes pot donar.

La tasca més pròpia d’aquest govern “italià” dels catalans es la superació de la divisió i la reconciliació. La meitat dels catalans donen suport als qui diuen que només es pot aconseguir amb l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, mentre que l’altra meitat pensa que és exactament el contrari: només serà possible amb la lleialtat a la constitució, el respecte a la divisió de poders i la renúncia a tota unilateralitat. Cal, per tant, un govern amb capacitat de fer les dues coses contradictòries: buidar les presons de polítics catalans i obrir de nou les portes del país al lliure retorn dels dirigents que van fugir, pas previ a l’obertura de la taula de diàleg dins la legalitat constitucional ja acordada en el pacte d’investidura de Pedro Sánchez entre el PSOE i Esquerra.

No és fàcil dibuixar el govern “italià” per a Catalunya. Dins de cadascun dels hemisferis separats en què es constitueix la societat catalana hi ha dos pols extrems massa forts i paralitzats per la inèrcia i el trauma dels darrers deu anys. Però a dins també hi ha dos pols, encara més forts, que ho serien més si anessin units. En lloc del govern d’unitat independentista que ha demostrat ja la seva esterilitat i que divideix la societat catalana, cal un govern d’unitat nacional basat en l’ampla majoria del tripartit, Esquerra, Comuns i PSC, la base parlamentària més pròxima a la que Draghi ha aplicat a Itàlia.

Hauríem de fer cas al premier italià: “La unitat no és una opció, és un deure”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >