Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA CRÍTICA i

Contra la petita burgesia

Hermida Editores acaba de publicar el volum XII de la Comèdia humana, de Balzac, on el lector trobarà una novel·la rara, però d’allò més simptomàtica,

La vida burgesa que van pintar artistes com Fréderic Bazille és la que Balzac retratà amb cruesa.
La vida burgesa que van pintar artistes com Fréderic Bazille és la que Balzac retratà amb cruesa.

Hermida Editores acaba de publicar el volum XII de la Comèdia humana, de Balzac, on el lector trobarà una novel·la rara, però d’allò més simptomàtica, Los pequeños burgueses, en magnífica traducció d’Aurelio Garzón (Madrid, 2021). No és fàcil trobar-la solta en llengua original, i menys en llengua de traducció, romànica o altra. És una obra inacabada (encara que un amic de Balzac va escriure’n una continuació), amb un argument oscil·lant i una última part que es desvia de l’argument principal per entrar en una altra història: potser l’autor n’hauria fet una novel·la a part. Però el gros de l’obra manté una relativa coherència: no la té segons el fil argumental (però això li passava sovint, a Balzac, que escrivia a raig fet), però la té tota si ens cenyim al propòsit de fons de l’autor francès: rebentar els costums i l’esperit mesquí de la petita burgesia.

Balzac (1799-1850) va néixer poc després de la Revolució, però va conèixer, en vida, la gran transformació de la societat francesa durant el primer Imperi, la restauració borbònica (Lluís XVIII i Carles X, descomptant-hi els 100 dies del retorn de Napoleó) i la dinastia d’Orléans, efímera, representada per aquell que era anomenat ara “le roi bourgeois”, adés “le roi citoyen”: no va ser un mal rei, gràcies al seu ministre Guizot, home culte. La Segona República i la figura de Lluís Napoleó només les va viure un parell d’anys; menys encara va conèixer el que vindria a ser l’apoteosi dels costums burgesos a la França del XIX, que ell ja blasma, per endavant, en la novel·la d’avui: és a dir, la transformació de Lluís Napoleó en emperador per fundar el segon Imperi (1852-1870), que va inspirar les crítiques salvatges de la burgesia francesa de mitjan segle, en especial les que llegim en Flaubert i Baudelaire; també, més endavant, a les de Lautréamont i Rimbaud... i així fins a Antonin Artaud o Jean Genet, i fins als nostres dies: la meitat dels francesos enyoren el prestigi de la França del Grand Siècle i del Segle de les Llums, i l’altra meitat lamenta que les revolucions de 1830, de 1848 i de la Comuna, en comptes de fer emergir una sòlida classe treballadora revolucionària, refermessin la solidesa d’aquella burgesia triomfant de 1789, a la qual ni un sol ciutadà de França no ha deixat d’aspirar a ascendir.

Tendim a creure que Flaubert o Baudelaire van ser els grans crítics d’aquesta classe social; però només cal llegir Les petits bourgeois, de Balzac, per adonar-se que va ser ell, a gran diferència dels romàntics (quasi tots ben situats i somiatruites), qui va diagnosticar la misèria de la classe petitburgesa. Els anys de vida de Balzac van ser de transició: no es pot dir que la classe burgesa fos encara universal o tan potent com dos decennis més tard. França assistia a una deixia del poder dels nobles (reviscolats per Napoleó i els últims Borbons... i després per Proust), i als moviments d’una classe molt escampada de petitburgesos que anhelaven convertir-se en el que van ser més endavant: burgesos de debò, amb grans fortunes. L’espectacle que va obsessionar Flaubert, el d’una burgesia estúpida, ignorant i oportunista, es va covar als anys de Balzac, que, al llibre d’avui, rebenta els que es trobaven justament camí de l’ascensió social i econòmica.

La novel·la també explica com l’administració francesa (encara avui una de les més eficaces i sòlides del continent) va permetre a molts parvenus ordir una carrera en el camp del servei públic enormement dinàmica (l’Estat no parava de fundar càrrecs administratius) i de força èxit. D’això parla Los pequeños burgueses: de personatges (el més important, Théodose de La Peyrade, advocat jove amb tanta ambició com Lucien de Rubempré, buscant casament i negoci en la família Thuillier) que entren en un joc de maniobres econòmiques, trampes, estafes, fraus, falsificacions i mauleries per ascendir des d’una petita burgesia tirant a pobra a una burgesia negociosa i cada cop més opulenta. Naturalment els diners, que tenen molta importància en l’obra de Balzac (i en la seva vida), també presenten aquí un paper intens i tèrbol, i és un leitmotiv de l’obra que s’hi parli de rendes o accions, i, doncs, del capital de cada família. Com que Balzac va començar aquesta novel·la el 1843, aquesta frase del llibre resumeix tot el que hem dit: “L’esperit republicà de 1793 és el motí, el Terror, la llei agrària. L’element democràtic és el desenvolupament de la petita burgesia”. Una classe que Balzac va rebentar en molts llibres i també en aquest: novel·la inacabada però cabdal per entendre l’evolució d’una classe, encara insignificant, camí de la prosperitat i la fortuna a la França del XIX.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >