Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Crisi de fe en els Mossos

El procés ha fet que la policia catalana passi de l'estat de gràcia als inferns, mentre els consellers d'Interior es converteixen en fusibles

Ester Quintana
Ester Quintana

Vivim temps convulsos. Alguns polítics independentistes jutgen els Mossos com un cos repressiu qualsevol quan ahir els entronitzaven davant les conductes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Amb la seva actuació en els atemptats gihadistes de Barcelona del 2017 van ser beatificats. La canonització va arribar uns mesos més tard amb la resposta al referèndum de l'1 d'octubre: davant la violència de les forces de l’ordre dependents de l'Administració central, els Mossos d'Esquadra van tenir una actuació exquisida. Després se'ls va fer fora dels altars per la seva actuació en reprimir les mobilitzacions contra la sentència dels líders independentistes presos.

A conseqüència d'aquestes càrregues sobre les manifestacions per la sentència judicial d'octubre del 2019, el president Quim Torra va exigir una investigació al llavors conseller Miquel Buch. Com gairebé tot en el procés, l'auditoria es va quedar en mer acte propagandístic, una iniciativa que tenia per objectiu acontentar i tranquil·litzar la feligresia política. La cèlebre investigació interna va ser un simulacre. En la que es va denominar “l'auditoria més gran de la història”, de tots els agents investigats per la Divisió d'Afers Interns només un va acabar sent sancionat. Buch al final va ser destituït i rellevat per Miquel Sàmper.

Els titulars d'Interior durant els anys del procés s'han convertit en fusibles que protegeixen un circuit en el qual canvien poques coses però hi ha zones fosques i amb massa autonomia. La seva tasca no és fàcil. Se'ls exigeix apropar-se i en ocasions esquivar –verbalment o amb els seus silencis– una legalitat que és precisament la que ha de defensar el cos policial del qual són políticament responsables. Tot aquest joc va acompanyat d'aforismes tan sincers com mancats d'intel·ligència política, com l'autonegació de Quim Torra en afirmar que l'autonomia és un dels grans obstacles per assolir la independència. Aquest pensament, aplicat al terreny policial, suposa trobar a faltar una bona policia patriòtica, en línia amb la doctrina Fernández Díaz.

Ara el debat sobre la policia catalana ha tornat a esclatar perquè, en una manifestació per la llibertat de Pablo Hasél, una jove ha perdut un ull, presumptament per una bala de foam, aquestes que els comuns i la CUP van demanar amb poca fortuna al Parlament que es prohibissin. La novetat és que, amb el procés, cada vegada que hi ha una víctima de la violència policial, fins i tot els qui han exercit la seva titularitat 15 dels 22 anys des del seu traspàs, plantegen la necessitat de reformular un model de vicis i virtuts que han contribuït a consolidar. Deixant al marge el caràcter de les mobilitzacions viscudes en els últims dies, amb destrucció de mobiliari urbà i saqueig de botigues, una societat democràtica ha d’intentar conèixer sempre la veritat i més quan es produeixen fets de gravetat. Després de l'incident de la pèrdua de l'ull, el comissari portaveu del cos, Joan Carles Molinero, va explicar que la policia catalana tenia perfectament controlats quants projectils es van disparar, qui ho va fer i on. Deuen haver millorat molt els Mossos en els últims anys perquè continua sense saber-se –amb una sentència judicial pel mig– quin agent va deixar sense un ull l’Ester Quintana durant la vaga general del 2012, tot i que no va intervenir en cap manifestació ni incident. És clar que llavors tocava fer bandera de la contundència.

Els cossos policials depenen dels polítics i la legalitat pot ser transformada per l'acció política. El 2007, quan el conseller Joan Saura va fer instal·lar càmeres de vídeo ocultes a les comissaries, se’l va acusar de voler enfonsar la reputació dels Mossos. Saura es va limitar a copiar el model basc i amb això es va evidenciar l'existència de maltractaments i tortures en centres de detenció. La dreta –llavors hi havia dreta catalana– es va enfurismar. El diputat de CiU Quico Homs va considerar davant del Parlament que mostrar públicament l'existència de maltractaments vulnerava “el principi fonamental del dret a la presumpció d'innocència”. Ara els agents ja s'han familiaritzat amb les càmeres i s'han acabat els brots corporatius contra aquesta exigència de transparència democràtica que encara no es practica ni a les dependències de la Policia Nacional ni a les de la Guàrdia Civil.

La policia té delegat el monopoli de la violència per part de l'Estat des que un contracte social així ho legitima. Una altra cosa és que el poder tendeixi a fer pinya per encobrir els excessos i que totes les democràcies realment existents tinguin, en aquest sentit, els seus forats negres. A la ciutadania, l'únic recurs que li queda és exigir transparència i exercir un eficaç control democràtic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >