Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

El plor de Lenglet

Jugador d’equip i de club, el francès es mortifica quan falla perquè entén que decep el Barça

Clement Lenglet, del Barça, i Anthony Lozano, del Cadis.
Clement Lenglet, del Barça, i Anthony Lozano, del Cadis. AFP

Si la victòria del Barça contra l’Elx s’explica a partir de Messi, l’empat contra el Cadis es podria personalitzar en Lenglet.

Al futbolista francès li van xiular un penal quan l’enfrontament ja s’acabava que va significar l’1-1. O sigui que la jugada va suposar descomptar dos punts en la classificació del Barcelona. L’acció és tan discutible des del punt de vista arbitral com reprovable pel que fa a Lenglet. I és que ja ha fet tres penals, i tots per faltes que no són pròpies d’un defensa central: va agafar de la samarreta Sergio Ramos contra Madrid, va tocar la pilota amb la mà davant de la Juve i va fer caure Sobrino del Cadis. Unes vegades ha quedat en evidència i altres l’ha descobert el VAR.

La sensació és que no sap dissimular i l’enganxen sempre des que Gil Manzano el va expulsar fa tres anys per un cop a Pere Pons en la visita del Girona al Camp Nou. També ha vist la targeta vermella aquesta temporada contra el Celta. A Lenglet el busquen i el troben, el castiguen no necessàriament per entrades fortes, i en les derrotes del Barça sovint acaba sortint retratat.

Els que el coneixen estan sorpresos perquè fins aquest any havia estat un jugador fiable i regular, notable en el seu rendiment, sense arribar mai a l’excel·lent però tampoc al suspens; difícilment penalitzava el seu equip i administrava bé les targetes, cosa que també ha perdut, ja que acostuma a ser amonestat a les primeres de canvi, circumstància que condiciona el seu rendiment al partit.

Aquesta havia de ser precisament la seva temporada, la tercera al club, i més després de les lesions de Piqué, Umtiti i Araujo. Als seus 25 anys i renovat fins el 2026, se suposava que faria un pas endavant a l’equip per fer de cola entre els joves i els veterans de la plantilla, i en canvi s’ha encongit, s’ha tornat vulnerable i se’l veu patir i fins i tot plorar, com es va comprovar diumenge, desconcertat després de tornar a ficar la pota contra el Cadis –ja es va equivocar al Carranza amb un dels dos gols que van donar la victòria a l’equip local.

No ha estat mai un central contundent, però se’l té per intel·ligent i amb recursos perquè sap llegir la jugada, corregir i anticipar-se; abans de jugar visualitza els partits mirant-se vídeos per saber com regategen i maniobren els davanters amb qui s’enfrontarà, i després analitza quines errades ha fet. A l’equip i al club el respecten molt per la seva professionalitat, l’exigència amb ell mateix i la metodologia, el primer d’arribar a l’entrenament i el darrer d’anar-se’n de la Ciutat Esportiva.

Què li ha passat doncs? S’ha tornat insegur, com si hagués perdut el control emocional i del joc, i contagia el seu nerviosisme de la mateixa manera que Araujo transmet la seva energia. No sembla confiar en ell ni s’ha guanyat la confiança de l’entrenador, que el va fer titular contra el Cadis i el PSG després de ser suplent més d’una vegada sense que se sabés si era per les rotacions o bé per molèsties físiques. Sembla una qüestió mental. “No és un problema de concentració; jo crec que li dona massa voltes a les coses”, conclou un company de vestidor de Lenglet.

No és populista ni es treu les puces de sobre, sinó que s’autoinculpa. La sensació és que té por d’equivocar-se, cosa que no se sap si també els passa sempre als seus companys. La seva errada hauria passat desapercebuda o ni s’hauria produït si abans el Barça hagués aprofitat alguna de les seves ocasions i hagués marcat el 2-0. Però com que el segon gol no va arribar, l’equip es va acular i va encaixar l’empat en una acció en què van fallar des del primer al darrer jugador, perquè a l’equip li falta estructura i ordre defensiu. O sigui que tots són corresponsables de l’1-1, i molt especialment Dembélé i Griezmann, i no només Lenglet.

Altra cosa és si Lenglet té nivell per ser titular al Barça. Ara, de moment, li falta el coratge que tenen futbolistes aparentment inferiors i que, en canvi, han aprofitat el moment de dubtes del francès: Araujo, un central uruguaià que no semblava encaixar gaire amb l’estil del Barça, i fins i tot Mingueza, capaç de menjar-se el món i protagonitzar una jugada de gol a l’altra porteria després d’haver-se desorientat en la defensa de la seva. Un té por i els altres van sobrats de confiança.

Lenglet va ser suplent contra l’Elx i no se sap si jugarà els dos propers partits contra el Sevilla. Només se sap que li dol no fer-ho bé, a diferència dels que tant els en fot com vagi el partit. No sabria dir si el que li passa és bo o dolent, però sí que demostra que té un sentit de pertinença i de compromís que d’altres no mostren perquè simplement s’encomanen que Messi faci la feina. A Lenglet li toca treballar més que mai precisament quan el 10 no marca. Una diferència cabdal per entendre per què el defensa és tan respectat i apreciat per la gent que treballa al Barça; ell els representa i no es perdona quan entén que els ha fallat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >