Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

L’art de la ventrilòquia literària

Víctor García Tur fa a 'L’aigua que vols', premi Sant Jordi, una veritable exhibició de talent tècnic

L'escriptor Victor Garcia Tur.
L'escriptor Victor Garcia Tur. EL PAÍS

El matrimoni Roy-Tremblaypierre (ell ha mort fa onze anys, i ella és a punt de celebrar el seu 76è aniversari) ha tingut quatre fills: la Laura, separada i mare de l’Héloise i d’en Jean-Ethier; l’Anne-Sophie, casada amb un professor d’institut aficionat al teatre i que vol posar punt final a la relació sense atrevir-se a fer-ho, pares de la Catherine i la Melissa; l’Hélène, que després de buscar al llarg dels anys l’estabilitat emocional no sembla que tampoc l’hagi aconseguit amb la seva parella actual, el seu psicoanalista i amb el qual han tingut uns bessons que els agrada disfressar-se de fades; i JP, el petit de la família, el mimat de les germanes, i que tot just comença una història d’amor amb una exactriu porno belga, aficionada a l’esoterisme i mare d’una nena petita d’una anterior relació.

Cadascú viu la seva vida a Mont-real o a les poblacions del voltant, però un cap de setmana de finals de l’estiu de 1995, a les portes del referèndum del Quebec —una analogia insignificant i sense cap pes a la trama—, tots els membres de la família es reuneixen a la casa del llac —l’espai de la infantesa— per celebrar l’aniversari de la Marie Tremblaypierre, dona de caràcter contundent, amiga dels seus amics i autora d’obres teatrals. El punt de partida podria semblar concebut per algun deixeble canadenc de John Cheever —i ho avalaria l’aguda observació de la força i la debilitat psicològica, la ironia tràgica i l’ansietat que lliga la tribu dels Roy-Tremblaypierre—, però L’aigua que vols, premi Sant Jordi 2020, és una nova demostració de la ventrilòquia literària de Víctor García Tur (Barcelona, 1991), capaç d’absorbir i transformar el gran art del passat —ja s’havia disfressat de Hitchcock i de les germanes Brontë a Els ocells, i de Borges a El país dels cecs—, </CF>pujar a l’escenari i representar un gran joc.

L’art de la ventrilòquia literària

L’AIGUA QUE VOLS

Víctor García Tur

Enciclopèdia

428 pàg. 21 euros

Rere la intranscendència i els fets banals d’un cap de setmana de celebració (es beuen bastants gintònics mentre tothom retorna al vocabulari familiar per recordar el temps de la infantesa i la joventut més o menys idíl·lica, o buida, experimentada a la casa del llac), ple de bon humor a pesar de les divergències que ombregen les relacions entre uns personatges marcats per les contingències i les peculiaritats d’uns caràcters molt particulars que a vegades els ofusquen, García Tur arma una novel·la que s’assembla a una d’aquelles festes on tots els convidats han sabut comportar-se exactament d’acord amb la gràcia social.

L’aigua que vols és una novel·la que se sustenta en la descripció de la felicitat i l’esperança —a pesar de les dues morts que s’hi descriuen—, aliena a la cursileria, amb més moments de llum i plenitud que no pas de penombra i amargor, com si García Tur s’hagués proposat reconstruir festivament les mínimes emocions abismals i la vida moral d’una família tan caòtica com solen ser totes les famílies desgraciades o no.

Així, som davant una novel·la sobre el no-res —sobre uns vincles familiars gens excepcionals, sense rancors ni traïcions, amb un únic drama que es pot generalitzar amb la pregunta que es fa un dels personatges: “En quin moment es pot dir que fas el ridícul si vols semblar enrotllat?”—, però que tendeix a instal·lar-se en la memòria lectora gràcies a l’exhibició de talent tècnic que posa en dansa l’autor. Les trames secundàries no desentonen —més encara, adquireixen un sentit de necessitat narrativa—, i si distreuen la tensió és a favor de l’objectiu de la novel·la, perquè és el que es busca quan se’n vol escriure una defugint la intensitat. La prosa flueix amb harmonia, sense que els esclats de lirisme entorpeixin la lectura, de la mateixa manera que ho fan les múltiples correspondències que es creen entre l’extensa nòmina de personatges que van i venen i s’entrellacen espiant-se o parlant al llarg de la festa d’aniversari.

L’aigua que vols és, sens dubte, el millor llibre de García Tur, però hi pot haver lectors que considerin que encara ho podria ser molt més si s’hagués estalviat algues de les marques distintives dels seus llibres anteriors, l’afany pirotècnic, l’analogia vistosa que el duia a equiparar l’adolescència amb l’heretgia a Els romanents, l’exhibició angoixant d’enginy textual (les notes a peu de pàgina indiquen que la novel·la que llegeix el lector és la traducció al català d’una escrita en francès) o la disposició tipogràfica d’algunes pàgines; un suposat avantguardisme que no li cal per al ple funcionament de la seva notable imaginació.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >