El darrer fred
Ser usat com a poeta serà el llegat interminable de Joan Margarit per a les generacions joves
Hi ha dos moments decisius en el camí literari de Joan Margarit. El primer sorgeix quan es revela la necessitat de deixar la creació en llengua castellana per abraçar la catalana, a cavall entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, de la mà del seu amic Miquel Martí i Pol. Resulta curiós que Margarit n’agafés, anys més tard, el testimoni de poeta nacional, figura que la cultura catalana ha tingut des de mossèn Cinto. I no només importa l’instant transcendent en el qual l’escriptor de Sanaüja entén que li cal escometre aquest canvi idiomàtic per avançar, sinó tot el que hi porta implicat: d’una banda, la mirada sobre la realitat, que esdevé molt més íntima, sense doblecs, potser perquè el català li basteix la intimitat i l’espanyol una carcassa literària, i de l’altra la presa de consciència lingüística, d’una tradició, d’una gramàtica, d’una manera, al capdavall, de pensar i anomenar el món, d’ordenar-lo per tant, de farcir de semàntica un codi imprescindible per viure i per sentir i per escriure, per aixecar estructures que ordenin —concepte cabdal en ell— el misteri.
La llengua li atorgarà també, amb els anys, una consciència, una moral, que pren la particularitat de l’univers privat i intransferible i l’estira fins a una veu que ha de ser garant, alhora, del temps, del passat i del que aquest passat representa per a la seva generació, i fins a la nostra. “Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida”. Parlem, doncs, de la recerca espontània d’una honestedat a través de la qual pots forjar la versemblança, el sentit, d’un poema. I concebre l’existència com un aprenentatge, eterna novetat.
Per això trobo natural que la segona cruïlla en el seu itinerari poètic desemboqui en un gir de registres i temàtiques a partir de Llum de pluja (1986) i Edat roja (1991) però, sobretot, d’Els motius del llop (1993), un llibre aquest darrer on Joan Margarit diguem que ja és, o es reconeix a si, Joan Margarit, amb tots els eixos que desenvoluparà a partir d’aleshores i que l’eixamplaran, fins als límits que els seus lectors vulguin, com a autor referent.
Cal beure de qui ha escrit alguns dels poemes més alts en català des d’una claretat que en ell és excel·lència
El pas del temps, l’ombra que s’allargassa des de la infantesa, amb l’altra ombra de la Guerra Civil planant tothora, arreu, el sentiment d’arrel desarrelada que malda per rearrelar-se en sentiments, emocions, raons i, per damunt de tot, les coses concretes on tot plegat descansa, esperant que el poeta ho accentuï en el paisatge exterior i interior, una estació de tren, un vinil, un llum en la boira, una finestra, la roba interior en un calaix, una crossa, les llars que hem deshabitat, la que haurem d’habitar, si podem, després del poema. L’amor, la mort, la mar urbana, la soledat d’un entre tots.
Sé que Joan Margarit, en els darrers lustres i com el poeta més a bastament llegit de Catalunya, i potser d’Espanya, en les seves autotraduccions, ha aixecat algunes reticències entre les generacions joves i no tan joves per motius extraliteraris o d’ordre estètic, aquell que separa els poetes que recorren a la llengua com una eina per expressar una experiència (biogràfica, sensorial, intel·lectual) i els que la utilitzen com un fi en si mateix portant-la al límit i més enllà i engendrant l’experiència a partir de les fronteres verbals. Una dicotomia tan antiga com la paraula. Trobo absurd l’antagonisme, perquè una literatura com la catalana, sempre malferida, ha de beure de totes les fonts que pugui, més si es tracta d’algú que ha escrit alguns dels poemes més alts en la nostra llengua: Primer amor, La llibertat, Perdiu jove, Dona de primavera, Els ulls del retrovisor... des d’una claredat que en ell és excel·lència. En pots fer ús com algú que llegeix, que busca, com algú que escriu. Usar-lo. Aquest serà el llegat interminable de Joan Margarit.
Txema Martínez és poeta, premi Jocs Florals de Barcelona 2020.
