Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Una llengua postnormal

L’ocàs de la normalització i la Catalunya ciutat han allunyat el miratge de la normalitat lingüística

Barcelona des dels búnquers del Carmel.
Barcelona des dels búnquers del Carmel.

Ningú es pensava que la normalitat lingüística seria això. Crèiem que assolir el ple desenvolupament de la llengua ens equipararia a la resta de llengües de la nostra mida, i acollíem la secreta esperança que la normalització lingüística ens permetria viure plenament en català per primer cop des de l’edat mitjana. Potser és que ningú sabia com aniria tot plegat, ni quin era l’estadi en què ens havíem de plantar a l’hora d’estendre el català, però el fet és que estem definitivament instal·lats en una atonia que ha servit per anestesiar tant la iniciativa governamental com l’empenta col·lectiva per la llengua.

Ens pensàvem que la normalització havia d’acabar en la normalitat, i ens hem trobat que ha acabat ella mateixa. No és difícil trobar el punt en què el procés de normalització lingüística, que va congriar grans consensos als anys vuitanta, perd l’efervescència per esdevenir previsible, sense imaginació ni risc, sense projecte: els feliços anys noranta, durant els quals, a la vegada que culminen algunes polítiques lingüístiques axials (com ara la immersió lingüística), s’amorteix la il·lusió per mitjà de la institucionalització de la política lingüística. La llengua passa a integrar-se en el paquet de serveis públics de la Generalitat mentre, amb una certa suficiència, es menysté el discurs contrari a la normalització, nascut amb CADECA i culminat als 2000 amb Ciutadans. Com si realment s’hagués arribat al final del camí.

Però els noranta són també els anys post-Mur de Berlín, amb el triomf del capitalisme, el final de la història i la liquidació de les mobilitzacions. Europa sembla generar una certa empatia envers les llengües petites amb l’aprovació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (amb el temps s’ha vist que era paper mullat), però això, altra vegada, anul·la la reivindicació en descarregar el parlant de la ingrata tasca de barallar-se per la llengua pròpia i crea el miratge que la situació d’inferioritat està resolta. És temps en què el cosmopolitisme s’obre pas, apareixen els programes Erasmus, s’inventen els primers navegadors web i el món deixa de ser un lloc que calgui canviar per esdevenir un lloc que cal visitar. Les llengües hegemòniques es fan encara més necessàries i es dispara el coneixement d’idiomes.

També és l’època de la consagració de Barcelona com a ciutat d’interès mundial arran dels Jocs Olímpics. Torna amb força el concepte noucentista de la Catalunya ciutat, tot postulant una Catalunya amb una macrocefàlia a Barcelona i l’àrea metropolitana que irradia activitat econòmica, iniciativa política i contingut cultural a través d’unes infraestructures que busquen connectar tot de nuclis que són també ciutat. Amb uns atractius climàtics i monumentals inqüestionables, Barcelona es prepara així per situar-se més bé que ningú davant la globalització imminent i discutir la preeminència dels grans nuclis irradiadors europeus.

Cap dels teòrics de la moderna Catalunya ciutat, però, va preveure o postular quin paper havia de tenir la llengua en aquesta nova Barcelona; o més ben dit, quin paper havia de tenir Barcelona respecte de la llengua. Els vint primers anys del segle XXI la capital de Catalunya s’ha dedicat a esponjar la població autòctona a causa de l’encariment de l’habitatge, a la vegada que s’acollia amb els braços oberts tota mena de professionals, estudiants i turistes portadors de llengües hegemòniques, mentre, al seu torn, arribaven persones d’altres llocs del món portadores de la seva pròpia diversitat lingüística. I Barcelona ha patit el que pateixen totes les grans ciutats transformades en irradiadors: s’ha convertit en un no-lloc lingüístic, un espai de barreja i diversitat, però així com altres ciutats absorbeixen aquesta diversitat a través d’una llengua hegemònica pròpia (l’anglès a Londres, per exemple), aquí ens discuteix aquesta funció una llengua de 500 milions de parlants.

No hem assolit la normalitat, i ara resulta que la postnormalitat ens obliga a batre’ns amb llengües més potents en el seu terreny, el dels grans intercanvis i comunicacions globals. Ni les polítiques de normalització han estat capaces de contrarestar els efectes sociolingüístics d’una àrea metropolitana hipertrofiada, ni els teòrics de la nova Catalunya ciutat han vist la necessitat de preguntar-se per la funció que la gran ciutat ha de desenvolupar en el manteniment d’una llengua pròpia mentre abraçaven amb complaença les bondats del cosmopolitisme. I sense Barcelona, la llengua no la salvarem.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >