Selecciona Edició
Connecta’t

Bruna Cusí, entre Netflix i el cinema experimental: “El Goya uns dies dona seguretat, però d’altres t’imposa una exigència enorme”

Amb vuit anys li va demanar a Epi que li salvés el gat en un anunci de patates fregides i amb 30 va triomfar amb ‘Estiu 1993’. Avui l’actriu catalana viu entre la producció alternatiu i les superproduccions

Bruna Cusí al gabinet botànic Planthae de Madrid.
Bruna Cusí al gabinet botànic Planthae de Madrid.

Bruna Cusí (Barcelona, 1987) se'n va anar a viure a Madrid en ple confinament. Una estranya manera de conèixer una ciutat. “Tenia ganes de marxar per canviar d'aires, per la meva parella. El confinament em va agafar a Madrid i m'ho vaig passar bé. De sobte tenia temps per escriure, ballar i reflexionar. El desconfinament ha estat més complicat. Enyorava la meva família i les meves amistats i canviar de ciutat enmig d'una pandèmia… Tenia moltes ganes de fer amics i tothom aquí amb mascareta! Afortunadament, treballar al teatre amb Voadora [Cusí ha estat un mes al Centro Dramático Nacional amb Siglo mío, bestia mía] ha estat un rescat. Trobar aquesta família teatral li ha donat sentit a ser aquí”.

Filla del també actor i doblador Enric Cusí, a l'actriu la vocació li ve de molt lluny. “Jo volia ser actora. Evidentment, tenia el referent a casa, els amics del meu pare també eren actors i és una cosa amb què he conviscut des que soc petita. Recordo que, a l'estiu, amb les meves germanes i amigues muntàvem xous teatrals al poble. La meva mare em deia que era Margarita Xirgu. Sempre he estat molt teatrera, molt dramàtica, amb molta imaginació… No m'he plantejat mai ser una altra cosa”.

Per això no és d'estranyar que la seva primera aparició mediàtica fos amb només vuit anys protagonitzant el seu primer i únic espot al costat del jugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio, Epi. “Era un anunci de patates fregides i jo tenia un gat que se m'havia colat en una teulada i li demanava a l'Epi que me'l rescatés. Vaig llegir fa poc en un diari personal que li vaig dir a l'Epi què volia ser de gran… L'hi vaig preguntar jo a ell!”.

No va ser fins al 2017, amb força teatre, sèries, curts i Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, en la seva trajectòria, quan el rostre de Cusí es va fer popular amb l'èxit tan inesperat com merescut d'Estiu 1993, aquest prodigi de pel·lícula dirigida per Carla Simón (“ja va sent hora que les dones construïm també el nostre relat”) que li va fer guanyar el Goya a la millor actriu revelació.

“Jo volia viure d'això i, com que venia del teatre i d'un cinema més independent, no havia estat mai la meva ambició guanyar un Goya. Quan em va arribar va ser un regal que d'alguna manera no havia buscat. En aquest aspecte, va ser tota una sort. D'altra banda, estar tan exposada em va fer sentir molt vulnerable. Però l'exposició és la meva feina, així que he hagut d'adaptar-me a la nova situació i aprendre a gaudir-ne. El Goya alguns dies et dona seguretat i d'altres t'imposa una exigència enorme”.

L'actriu ha acabat el 2020 amb dues pel·lícules en cartellera: la fabulosa i gairebé visionària La reina de los lagartos, dels libèrrims Burnin’ Percebes, i l'especialíssima La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, que reafirma aquesta tirada seva d'exercir gairebé de talismà en les òperes primes (cosa que també passa a Ardara, que s'acaba d'estrenar a Filmin). “És cert que he fet unes quantes òperes primes. Ho trobo natural. Per a mi, el cinema no ha de ser una feina en solitari, ha de ser col·lectiva, si no, no li veig la gràcia. M'interessa participar en projectes una mica més experimentals, que vagin més enllà del que és purament comercial. He anat trobant-me amb amics que tenien els mateixos interessos que jo i ens hem llançat tots a la piscina…”.

Però si Javier Botet, el seu company de repartiment a La reina de los lagartos, compagina rodatges petits amb superproduccions nord-americanes, Cusí fa el mateix amb The alienist, una sèrie de Netflix en la qual actua amb Luke Evans, Dakota Fanning o Daniel Brühl. Però sempre assajant a la cuina: “És el millor lloc. Quan treballo textos necessito treure'ls de la pàgina i dir-los fent alguna cosa quotidiana. M'ajuda a sentir-me més lliure, a treure'ls la rigidesa”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >