Selecciona Edició
Connecta’t

“No sabíem que vindria tot això”

Gairebé un any després del primer cas confirmat de covid a Catalunya, l’Eleonora i els metges destaquen la incertesa del moment i com es va desbordar tot

Eleonora, la primera persona diagnosticada de covid a Catalunya.
Eleonora, la primera persona diagnosticada de covid a Catalunya. EL PAÍS

L’Eleonora va començar a sentir un intens cansament aquell dissabte, 22 de febrer. Va anar a treballar igualment, però estava tan cansada que fins i tot li costava caminar, recorda. Acabava de tornar d'Itàlia d'un viatge de la feina, així que va atribuir els símptomes al tràfec dels últims dies. Però diumenge va començar amb molèsties gastrointestinals i dilluns ja tenia tos i dolor articular. Per primera vegada, li va passar pel cap l'amenaça d'aquest nou coronavirus detectat a la Xina que havia començat a posar en perill el nord d'Itàlia, on ella havia estat. Poc crèdula encara, dilluns va entrar a les urgències de l'Hospital Clínic de Barcelona i una PCR va confirmar el resultat: infecció per SARS-CoV-2. Aïllada a l'àrea de vigilància intensiva, amb febre i més preguntes que respostes al seu cap, l’Eleonora es va convertir en el primer cas –oficial– de covid a Catalunya. “No teníem idea que vindria tot això”, admet Pedro Castro, coordinador de l’Àrea de Vigilància Intensiva (AVI) del Clínic. Ha passat gairebé un any des d'aquell 25 de febrer en què el llavors secretari de Salut Pública, Joan Guix, confirmava en roda de premsa el primer cas de covid importat a Catalunya. “L’estàvem esperant, no va ser una sorpresa. Ja havíem tingut diversos falsos positius. Però esperàvem que, com va ocórrer amb el MERS o la grip A, aquí arribarien casos molt esporàdics i tindríem prou recursos. No va ser així”, explica ara Guix. Des de l'inici de la pandèmia, la Generalitat ha comptabilitzat al voltant de 543.000 positius i més de 20.400 de morts a causa del virus.

Durant uns dies –pocs, fins que va arribar l'allau de contagis–, l’Eleonora, de 37 anys, es va convertir, molt a desgrat, en el focus d'atenció. El seu estat era lleu, però, per precaució, va ser ingressada en una zona d'alt aïllament del Clínic. “Estigués com estigués, havia d’anar a l'AVI, en part pel desconeixement de la malaltia”, assumeix Castro. El virus era, encara, un gran estrany: no se sabia com infectava ni quant durava el període de transmissió, tampoc com tractar-lo i, molt menys, com prevenir-lo. “Era una sensació estranya. Hi havia por, perquè era un virus exòtic, llunyà i que deixava molts morts. I, d'altra banda, hi havia l'aclaparament pel rastreig de persones amb qui havia estat en contacte. Havia estat a la setmana de la moda de Milà, havia viatjat en transport públic... No hi vaig parar atenció. No se’n sabia res”, rememora l’Eleonora. El Departament de Salut va aïllar una vintena de contactes estrets.

L’Eleonora va ser una pacient lleu, però va estar malalta. Amb febre i dolors. Va estar un mes aïllada perquè, a més dels símptomes, va tardar molt temps a donar negatiu a la PCR. “Els primers dies no m'adonava de l'aïllament perquè em trobava malament. De vegades, ni tan sols contestava al mòbil, que era el meu contacte amb l'exterior. Quan vaig començar a adonar-me de l'aïllament ja m'havia acostumat a la rutina de l'hospital”, recorda. De fet, insisteix, el que més li va costar va ser desaïllar-se, tornar a casa. “Per la por que creava al meu voltant i, després d’haver estat en un ambient asèptic i molt controlat, tenia por que, tot i que em trobés bé, tornés a agafar el virus. A més, com que vaig ser la primera, tothom em preguntava com era, què se sentia... Gairebé vaig arribar a ser com una atracció de circ”, lamenta.

En aquells primers dies, una atmosfera d'incertesa envoltava l’Eleonora i els seus metges. “Amb ella vam intentar tenir una actitud positiva perquè es va convertir en centre d’atenció sense voler i estava preocupada per saber si havia encomanat algú. Va tenir molta paciència perquè no sabíem gaires coses: com evolucionaria, quan estaria fora de perill... No teníem respostes a les seves preguntes”, admet Castro. El Clínic, centre de referència per a malalties emergents, estava preparat i entrenat per tractar noves malalties infeccioses, però la inquietud pesava en l'ambient. “Des de gener ja n’érem molt conscients a urgències, sobretot en alerta per la gent que venia de la Xina. Quan van arribar els primers casos, ens va sorprendre que eren poc greus. Els aïllàvem per bioseguretat”, recorda José Muñoz, cap del servei de Salut Internacional del Clínic. Però ningú no es podia imaginar, insisteixen els metges, la pandèmia que s'acostava. “Qui digui que s’imaginava tot el que ha passat, menteix. Nosaltres ja vam començar a estar pendents al desembre i fins i tot vam arribar a fer plans per si venien un o dos casos alhora. Després del primer cas, aviat vam veure que el mètode que teníem [d'aïllar pacients a l'AVI] no funcionava i es quedava curt”, relata Muñoz.

La disputa, en aquells dies de febrer, es lliurava entre els clínics i l'Administració per fer proves diagnòstiques als sospitosos. Els criteris per a una PCR per sospita de covid eren molt estrictes –només aquells amb símptomes compatibles i procedents de la Xina, el Japó, l'Iran, Singapur, Corea del Sud o el nord d'Itàlia– i el marge de maniobra era limitat. “Hi havia molta tensió a tres bandes: entre l'hospital, Salut Pública de la Generalitat i el Ministeri. Cada prova que volíem fer era com un via crucis. Ara sabem que, si haguessin sigut més flexibles, hauríem detectat més casos”, assenyala Toni Trilla, cap de Medicina Preventiva de l'hospital. Guix entona el mea culpa: “En aquell moment, creia que era el que havíem de fer perquè era el que marcava l'Organització Mundial de la Salut i el Centre Europeu de Control de Malalties. A posteriori, està clar que molts casos ens van passar per sota de les cames”.

Probablement, l’Eleonora no devia ser el primer cas de covid a Catalunya. L'ascens fulgurant de la corba de contagis en pocs dies va revelar que, previsiblement, hi va haver moltes entrades del virus. “L'1 de març teníem quatre o cinc malalts i a finals d'aquell mes, uns 20.000. No teníem estoc suficient de material, no hi havia tractament per prevenir-lo ni medicació per tractar els casos greus. La meva sensació era d'impotència i desesperació. La vigilància epidemiològica es va desbordar”, recorda Guix. El punt d'inflexió, assenyala, va ser el brot de la Conca d'Òdena, amb focus a l’hospital d'Igualada, que va obligar a confinar 70.000 persones de cinc municipis.

“Des de Salut Pública no arribàvem. El que parlàvem llavors al Consell de Direcció del Servei Català de la Salut és que estàvem al límit. Va caldre treure recursos de sota de les pedres”, explica Guix. Abans de la pandèmia, a Catalunya hi havia unes 600 places d'UCI. Durant la primera onada es van muntar llits de crítics en sales d'operacions, gimnasos i sales de reanimació per atendre l'auge de malalts molt greus. Catalunya va arribar a tenir, alhora, més de 1.500 pacients crítics per covid. “Hi va haver moments en què teníem por de no tenir lloc per atendre pacients greus l’endemà”, admet Castro.

Un any després, amb la perspectiva que dona el temps, Guix, que va deixar el càrrec al maig passat per motius personals, fa balanç. De la supèrbia amb què tots miraven aquell virus llunyà els primers dies i l'excés d'optimisme sobre el seu impacte a Europa. Del que va fallar i el que va faltar. “Van faltar recursos: no pots improvisar un exèrcit d'un dia per l'altre. I hi havia un tap per realitzar PCR. A més, les traves burocràtiques del principi, com la centralització del material per part del Ministeri de Sanitat, van ser un problema. La politització també va ser horrible i hi va haver molta descoordinació a tots els nivells. El paper de les xarxes socials també va dificultar que el missatge arribés a la gent: mai he vist tants experts en una matèria emetent sentències tot i ,que en realitat no tenien ni idea de res”, resumeix.

Tant Trilla com Muñoz coincideixen que toca parar més atenció “al que passa fora” d'Europa i reforçar la vigilància epidemiològica i les plataformes diagnòstiques davant de l'amenaça de nous patògens. Guix avisa: “Preparem-nos perquè arribaran més pandèmies”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >