_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Desconfinar la llibertat d’expressió

Un cantant entrant a la presó per la lletra de les seves cançons no és precisament un bon missatge que la justícia espanyola dona al món

Josep Ramoneda
Pablo Hasel
El moment de la detención de Pablo Hasél a l'Universitat de Lleida.JAVIER MARTIN

La condemna, detenció i empresonament del raper Pablo Hasél ha posat de relleu, una vegada més, el problema que té Espanya amb la llibertat d’expressió. Aquesta és una peça articular de la democràcia, barem de la seva qualitat, i protegir-la és obligació primordial de les institucions. Si el Govern d’esquerres no és capaç de canviar les inèrcies dels últims anys, acabarem enfilant el patètic destí de les democràcies il·liberals de l’Est.

El poder, per naturalesa, tendeix sempre a creure que es parla massa i a pensar que si acomoda l’espai del que es pot dir se li facilitarà el camí, però precisament perquè sabem el que els demana el cos als poderosos, cal treballar perquè no es perpetuïn les polítiques restrictives. La història pesa i en un país que ve d’una tradició autoritària, amb una ombra allargada que continua planant sobre determinats sectors socials i institucionals (el mapa electoral de Vox és molt il·lustratiu en aquest sentit) sembla que és difícil que s’entengui que els límits a la llibertat d’expressió han de ser mínims i que tota restricció acaba fent gangrena. Els anys de govern del PP han complicat el problema. Amb la coartada del terrorisme i amb tabús com la pàtria i la corona, la legislació s’ha anat radicalitzant, fins a arribar a l’absurd del delicte subjectiu que castiga amb presó “epítets, qualificatius o expressions que contenen un missatge d’odi que es transmet de manera genèrica”.

El cas de Pablo Hasél ha coincidit amb la irrupció en escena d’Isabel Medina, convertida en figura estel·lar d’un ominós acte d’homenatge a la División Azul, en el qual es va autoproclamar feixista i va concloure la seva arenga amb la terrorífica consigna: “El jueu és culpable”. Alguns demanen que hi intervingui la Justícia, tot i que amb cert escepticisme, perquè les actuacions en aquesta matèria acostumen a estar decantades, i l’extrema dreta sovint a sortir-ne impune. És difícil construir una frase més abominable que la d’Isabel Medina. Em sembla una barbaritat que Pablo Hasél hagi estat condemnat a presó per les coses que ha cantat i, per tant, cal fer tot el possible perquè surti ara mateix. I ho dic sense cap simpatia per les paraules del raper, sovint contaminades d’una inquietant tirada cap a la violència. Però al mateix temps, tot i el fàstic que em provoca la senyora Medina, tampoc m’agradaria que l’enviessin a la presó pel que ha dit (una altra cosa seria pel que pugui fer).

Limitar la llibertat d’expressió no ajuda a resoldre els problemes i en canvi pot servir per construir sinistres figures d’herois, que en alguns casos, com Medina, no ho seran de la llibertat sinó del mal. Que cadascú digui les barbaritats que vulgui és garantia que tots puguem dir el que vulguem. La democràcia representa exactament el contrari de qualsevol règim autoritari: qualsevol ciutadà es pot expressar lliurement. La negació de la paraula, la condemna de qui discrepa (a l’estil Navalni), estan contraindicades. A l’extrema dreta cal combatre-la, no establir-hi complicitats (com fa la dreta espanyola), ni prohibir-la. I, en tot el que sigui possible, ignorar-la. És la fortalesa de la cultura democràtica la que ens salvarà i passa per la llibertat d’expressió. I per això és urgent liberalitzar la legislació espanyola.

Un cantant entrant a la presó per la lletra de les seves cançons no és precisament un bon missatge que la justícia espanyola dona al món. Hem aplicat la llei, diuen. Doncs que es canviï ja. Qualsevol dret té els seus límits en els drets dels altres. Hi ha mecanismes legals suficients perquè les persones que es puguin sentir afectades per les paraules d’algú altre actuïn en defensa dels seus interessos. Les paraules pronunciades, com tot acte social, tenen efectes i és sobre aquests que, si és necessari, caldrà actuar. Prohibir la paraula és donar per descomptats els efectes que es produeixin, reduint un dret fonamental dels ciutadans.

Quan Sartre va ser acusat per distribuir la il·legalitzada “Cause du peuple”, el general De Gaulle el va exculpar dient: “No es pot condemnar Voltaire”. Ni Voltaire, ni els militants que compartien pacífica protesta amb Sartre, la llibertat d’expressió és un dret de tots, no és un privilegi dels savis de la nació. El Govern d’esquerres no pot dilatar més el seu compromís de canviar les lleis en matèria de llibertat d’expressió.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_