El missatge de Guardiola per al Barça
El tècnic català demostra al City com es pot tornar a guanyar després de perdre
Ara que el Barça va com va i està com està, extraviat futbolísticament i malparat a les diferents competicions, pendent d’altra banda de les eleccions del 7 de març, hi ha qui es pregunta si no fora bo intentar que tornés Pep Guardiola. No cal perdre el temps, perquè diria que no: està molt bé al City i no se li ha perdut res, al Camp Nou. Els que més el coneixen asseguren que difícilment seurà altra vegada a la banqueta i pronostiquen que, si de cas, preferiria ocupar en el futur un càrrec de director futbolístic, sempre que l’organigrama estigués avalat per un president que li fes el pes.
Guardiola se’n va anar del Camp Nou el 2012 perquè se sentia molt cansat, tip d’algunes collonades, i necessitava que li toqués l’aire, de manera que es va agafar un any sabàtic que va passar sobretot a Nova York abans de tornar a la feina amb el Bayern de Munic i més endavant al Manchester City. Ara ja fa cinc temporades que és al club anglès, més temps del que va estar al primer equip del Barça (2008-2012), i el seu equip lidera la Premier amb 10 punts d’avantatge després d’una ratxa de 17 victòries seguides un cop disputat el partit amb l’Everton. No perd des que al novembre va caure contra el Tottenham de Mourinho.
Té molt de mèrit, i més encara si es té en compte que la reacció s’ha produït després que l’entrenador català fos convidat a fer una minirevolució a la plantilla tan bon punt s’obrís el mercat pels dubtes generats a l’inici de temporada i per la derrota contra Mou. La sensació era que els jugadors s’havien afartat de guanyar, després de conquerir dues lligues seguides (2017-2018 i 2018-2019), i que aquest any es repetiria la història del curs passat, de manera que el repte era tornar a guanyar amb un equip guanyador que havia deixat de guanyar, cosa que quedava reservada a celebritats com Ferguson (United) o Wenger (Arsenal).
Guardiola va camí de fer-ho, també després de mantenir el mateix equip i d’haver renovat el contracte com a resposta als dubtes que pogués generar la seva continuïtat, convençut com estava que no calia fer grans canvis sinó recordar com volia que se jugués a futbol, tal com es va veure aquest dimecres contra l’Everton. El City va jugar amb un fals 9 com Gabriel Jesús, menys fi i alhora més agressiu en la pressió que Agüero; Mahrez i Sterling van ocupar els extrems; Foden i Bernardo Silva van ser els interiors, i de mig centre va actuar Rodri. Un bloc d’atac que no va poder ser aturat pels cinc defenses i dos pivots disposats per Ancelotti.
La fórmula del City encara funciona davant dels equips anglesos més clàssics, que es despleguen a partir del 4-4-2 i tenen com a referència un golejador vestit de 9. No es tracta de comptar amb un equip d’atletes imparables, sinó que els jugadors facin córrer la pilota a una velocitat difícil de defensar, la recuperin com si fossin un eixam d’abelles i no parin de picar durant tot el partit, protegits per un porter sense por com Ederson. El segell de Guardiola és inconfusible per als que coneixen la seva obra a Munic i al Barça. El futbol evoluciona, certament, i el tècnic català s’adapta sense perdre l’essència que va captar de Cruyff.
La mateixa recepta val per al Barça ara que se’n torna a discutir la identitat en temps de Koeman. La clau és no tenir dubtes, perseverar i saber estar quan no es guanya o no s’encerta amb algun fitxatge; un plantejament que exigeix la confiança dels que manen al club, tal com li passa a Guardiola amb el director esportiu Txiki Begiristain. Guardiola s’ha equivocat més d’un cop amb alguna incorporació —sempre se li retreu Chigrinskiy—, no va guanyar la Champions amb el Bayern i tampoc ho ha fet encara amb el City. Txiki no l’hi ha retret mai, sinó que fa els possibles per ajudar-lo, com ja ho va fer al Barça i en canvi no va poder fer a Munic.
No hi ha entrenadors ni models infal·libles, o que garanteixin la victòria, ni tan sols els que disposen de més calés, ja sigui el City o el PSG. Hi ha, en canvi, diferents maneres de jugar a futbol, i n’hi ha una d’especialment reconfortant, perquè ajuda a saber per què es perd després d’haver entès per què es guanyava, tal com ha fet Guardiola després de seguir el mestratge de Cruyff. Just el contrari del que ha passat darrerament al Barça. Els que manaven es van quedar la pilota, pensant que jugar a futbol era molt fàcil, i ara que han deixat de guanyar l’han tornat rebentada i en demanen una de nova. El futbol és una altra cosa, com demostra Guardiola.
No té cap pressa per tornar al Camp Nou.
Sobre la firma
