Selecciona Edició
Connecta’t

La cicatriu de l’autòmata (i 2)

Un professor de mecànica és l’últim mohicà que repara vetustos robots de coure i llautó, un altre món que desapareix

Lluís Ribas al seu estudi de Castellbisbal.

“El món dels autòmats va morir ja fa uns anys”, constata Lluís Ribas. Perquè és un temps que no tornarà, i aquí estem. Aquí és el seu estudi-taller al seu Castellbisbal natal. Ribas repara i crea autòmats, el més prehistòric dels afanys de l'home per jugar a ser Déu i crear màquines que imiten la figura i els moviments d'un ésser animat. És l'únic d'Espanya i dels “tot just una trentena” que sobreviuen a Europa, calcula amb passió trista. L'espai és on els seus pares, pagesos, tenien botes de vi. I on, saviesa popular innata, el van alertar que la propera Barcelona fagocitaria fruiters per regurgitar-los com a segones residències i que la feina de pagès era pura ruleta russa contra la climatologia; sense metàfores: que es busqués un altre ofici.

El més petit i solitari de tres germans recorda que de petit “amb quatre fustes i uns claus em feia figuretes”. Sense saber-ho, exercia d'aquests grandíssims artesans que gestaven els karakuri, autòmats de fusta al Japó del XVIII. Però va acabar reencarnant Heró d'Alexandria: si l'hel·lè construïa amb finalitat didàctica autòmats basats en els principis de Filó i Arquimedes, Ribas, professor de mecànica de formació professional, ideava conjunts mecànics per ensenyar els misteris de palanques, corrioles i engranatges.

“Feia mecanismes que no tenien solta ni volta, coses sense ànima, fins que vaig entrar per atzar al Museu d'Autòmates del Tibidabo i vaig descobrir l'art total: la part tecnològica es podia sumar a una d'artística, mecanismes que donaven vida, que aconseguien que la gent es quedés parada en estat de xoc davant d'un ninot”. D'aquí a reparar les ferides d'aquests delicats aliatges de coure i llautó de particulars, d'aquest museu i dels del Marès i exhibir els seus a la Universitat Politècnica de Catalunya o a CosmoCaixa va ser només qüestió del temps que flueix de boca a orella.

A la taula de delineant hi reposa un complex traçat a llapis amb data de la nit de Reis. “La idea, el dibuix i les peces: tot ho faig a mà, com fa cent anys; només compro cargols”, assegura Ribas, entre un torn i una fresadora i una pàtina d'encenalls metàl·lics. “L'esquema és el meu proper autòmat: un mag que tocarà el cap d'un nen i, amb un pèndol, endevinarà la carta que el petit haurà escollit abans; és aquí al darrere”.

No hi ha ocasió de veure'l, només de sentir un esgarrifós terrabastall metàl·lic: acabo de tombar-lo amb la motxilla quan m'he girat. Ribas el recupera: està, per sort, en fase esquelet, imatge d'un Robocop seriosament perjudicat. Té un punt inquietant, generador d'aquest terror silenciós que van magnificar la literatura i el cinema. “La por de l'autòmat és ancestral, ens ha quedat del XIX, quan imperava la ignorància tecnològica per saber com era possible que ens imitessin i es moguessin, un misteri que, encara que avui ja sabem tots quins mecanismes ho fan possible, encara fascina”. També atemoreixen, creu, aquests moviments sincopats. Els robots, en canvi, no generen aquesta por. “Culturalment sempre els hem posat al servei de l'ésser humà, però amb la intel·ligència artificial deixaran de ser màquines innocents perquè no sabrem fins on poden evolucionar”, avisa Ribas.

El Robocop encara funciona: es mou espasmòdicament segons els ressorts que toca el seu progenitor, la qual cosa atenua la meva pal·lidesa perquè Ribas triga gairebé any i mig a fer un autòmat, amb un cost de 2.000 euros. Si n'ha de vendre algun ("em dol desfer-me d'ells"), el fet oscil·la entre els 4.000 i 25.000 euros. El més car al que ha remogut les entranyes és “El pallasso i la granota del Tibidabo: un model francès del qual només queden dos al món perquè és molt delicat, per això gairebé no s'engega; abans de l'euro, en subhasta va arribar als 30 milions de pessetes”.

Ribas és pare de 19 peces entre autòmats i unes “escultures en moviment”, un univers que desapareix. “Fa 28 anys que em dedico a l'ensenyament i veig la involució dels costums en els nanos i els seus pares: les antiguitats no interessen; el món s'ha tornat minimalista i asèptic; estem sota el signe d'Ikea”, sosté amb un serè fil de veu temperat a les aules. Ho nota en la seva filla, la Berta, i les seves amigues quan passen per casa. “És com si veiessin un friqui”, estranyesa que creix quan, darrere d'una porta, apareixen totes les criatures, amb domini dels mags. “Són els més complexos, és l'autòmat en la seva màxima esplendor: ha de ser precís, el més semblant a l'ésser humà i el truc ha d'estar ben camuflat”, diu. El més recent endevina un número a partir d'una tómbola i un altre aixeca una tapa en una taula i fa aflorar la carta que s'ha escollit. “Els números de màgia també són meus”, apunta Ribas, només un dels tres artistes que engendren cada autòmat: “La meva cunyada és la patronista, els fa els vestits, que cus sobre els ninots; i un escultor els modela les extremitats i el cap”.

Davant d'unes noves tecnologies que “superen la capacitat humana, no sé quant de temps ho resistirem”, contraposa Ribas l'autòmat, “assequible i innocent, crea el bé, obliga a fer un parèntesi en la vida: no hi ha mòbil, els problemes es congelen… en ple domini de les supertecnologies aquests mecanismes simples competeixen contra Apple o Huawei”. Aquest últim mohicà dels autòmats no té clar què en farà perquè la seva filla no sembla interessada, i tampoc ho van estar els tres aprenents que van passar pel taller, l'últim ja fa set anys: “No aguanten, cal dominar moltes tècniques i és un negoci incert”. De moment, ell, amb 53 anys, segueix. “Deixo fer a la vida, com els pagesos a la natura”.

Els egipcis van aconseguir que una estàtua d'Osiris tragués foc pels ulls; a Etiòpia, pura prehistòria, que Memon llancés sons amb els primers rajos del sol; Da Vinci en va construir dos i Descartes, un altre. En l'esplendor del XVIII, Von Knauss i Jacquet-Droz van triomfar amb sengles escriptors, que mullaven la ploma al tinter i arribaven a escriure 40 paraules (els karakuri es van quedar en quatre caràcters, però dels seus)… Al Marès, els autòmats van resseguir, des dels dits de la memòria, les cicatrius de la meva infantesa; ara, aquestes dades i les criatures sincopades de Ribas toquen, no sé per què, les que deixen l'ofici de periodista. Mons que se'n van. El temps, gran cicatriu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >