Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

De l’Edèn a l’Apocalipsi

Hi ha tres tendències a la narrativa actual: revisió del ruralisme, els nous habitants de la ciutat i l'acceptació del món maligne en un paisatge que sembla “un videojoc sense desenllaç”

El món rural és molt present a la narrativa catalana.
El món rural és molt present a la narrativa catalana.

Si es fes un repàs de la narrativa publicada els últims anys no seria difícil detectar la convivència de tres tendències dominants. En un primer lloc, hi ha l’auge d’unes ficcions que revisen el ruralisme, però ara Anna Ballbona (a No soc aquí), Irene Solà (a Els dics) o Miquel Martín (a La drecera) se situen un pas més enllà de les cròniques de l’extinció de la vida tradicional fetes per Mercè Ibarz o Francesc Serés, i, en comptes de la nostàlgia cap a les certeses d’una manera de viure ben codificada, s’esforcen per trobar una sortida que els permeti fugir cap a la ciutat, potser perquè intueixen que, si no s’escapessin, els passaria el que als protagonistes de La clau anglesa, d’Antoni Pladevall, i es convertirien en víctimes de la truculència i el drama.

Els nous habitants de la ciutat, però, desconeixen el present que els acollirà i aquesta seria la segona línia de la narrativa actual: viuran perduts a la vora de la intempèrie, tots parlaran d’una manera o altra de diners, se sentiran sotmesos als fils d’una realitat líquida que els mourà des de l’ombra, presoners d’una estranyesa que els calarà la zona més íntima de la seva privacitat, i res els semblarà que els avali el somni d’una seguretat material. L’arquitecta de Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, la periodista de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis, el llicenciat en Humanitats de L’horitzó primer, de Joan Todó, han de marxar de Barcelona, tornar a la llar familiar i fer veure que encara són el que ja no poden ser. Si es queden i no se’n van, però, pot ser que els passi el mateix que a Philip K. Dick, que deia això: “Moltes persones asseguren recordar les seves vides anteriors. Jo, per la meva banda, afirmo que puc recordar una vida present distinta”.

Aquesta seria la tercera línia, i Albert Pijuan (a Tsunami), Marta Carnicero (a Coníferes), Violeta Richart (a Y) accepten que es viu a la jungla, en un món maligne, caòtic i violent, en un paisatge eminentment postindustrial, a l’edat tecnològica, en una ciutat que sembla “un videojoc sense desenllaç”, tal com ho descriu Valentí Puig a Barcelona 2101. I Jaume Pons Alorda (a Ciutat de Mal), Max Besora (a La musa fingida) o Ferran Garcia (a Recorda que moriràs o a Blasfèmia) reflecteixen el nou ritme d’un món on la linealitat tradicional ja no hi té cabuda, un temps apocalíptic dominat pel monstruós, la sordidesa, el crim impune, la cerimònia de la destrucció i el buit. Tampoc no és que hi hagi res de nou: a la Bíblia el pas humà per la terra comença amb el jardí de l’Edèn i acaba amb l’Apocalipsi, i el Gilgamesh, que deu ser la narració més antiga conservada, ja s’encarregava de recordar que “quan els déus varen formar l’home / li van adjudicar la mort, a l’home”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >