Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

L’etèria Tsvietàieva

Allò menut i quotidià s’eleva per la gràcia del ritme i la sonoritat de la prosa, que la poeta feia com si fossin versos

La poeta Marina Tsvetáieva i las eva filla Ariadna Efron, a Praga el 1924.
La poeta Marina Tsvetáieva i las eva filla Ariadna Efron, a Praga el 1924.

L’aparició a les llibreries d’aquest llibret menut, una joia, de Marina Tsvietàieva, Mi padre y su museo (Barcelona, Acantilado, 2021), podria significar, a un bon lector de la literatura russa del segle XX, iniciar dos itineraris diferents: entrar a fons en la poesia i la prosa d’aquesta gran poeta, suïcidada l’any 1941, i rellegir, o llegir si no s’havia fet abans, els textos de Joseph Brodsky sobre Tsvietàieva.
Diem Brodsky pel fet que va ser ell, entre pocs, qui posà en circulació la poesia de la seva col·lega en l’orbe europeu i nord-americà (més a les urbs que a l’orbe; una de les poques coses enraonades que va dir Spengler era que “la cultura la fan les ciutats”). Li va dedicar un article fenomenal a La cançó del pèndol (Versal, 1986), a la portadella del qual, en lletra seva i al meu exemplar, hi llegeixo: “For..., from the other side of the cloud”. En parlà molt, fins al punt de considerar-la la més gran poeta del XX, sense menystenir els altres tres grans de la poesia russa del Noucents, Akhmàtova, Mandelstham i Pasternak, i els seus admirats Frost, Cavafis o Rilke.

Així, en un llibre d’entrevistes de gran categoria (cosa que només s’assoleix quan són grans tant l’entrevistat com l’entrevistador), de Solomon Volkov —també autor d’una gran biografia de Dmitri Xostakòvitx, Testimony. The Memoirs of Shostakovich, 1979—, és a dir, segons l’edició francesa, al llibre Conversations avec Joseph Brodsky, aquest poeta rus-nord-americà explicava que Tsvietàieva posseïa un do inigualable per fer oscil·lar el seu llenguatge poètic en una escala musical, amb una tendència inaudita a començar un vers, o dos, amb una nota tirant a alta en el pentagrama, per acabar baixant fins a una octava. (Brodsky mai no va poder assegurar que la poesia fos superior a la música, ni que la música pròpiament dita fos superior a tota la que porta, per ella mateixa, la poesia.) Més encara: considerava Marina com una dona proveïda d’un sentit moral gairebé calvinista, és a dir, propi d’aquell que delega en la seva responsabilitat, i no en la dels déus o del destí, la seva probitat moral; element que feia extensiu a tot el gènere femení: “Una dona sempre serà més inflexible en matèria d’exigències morals que un home ... Les dones són més sensibles a les transgressions ètiques, a la manca de sentit moral, psíquic i intel·lectual”. També Brodsky considerava que hi havia una mena d’extensió horitzontal de gran bellesa en l’obra de Beethoven, per exemple, però una extensió de més volada, tota espiritual, vertical, en l’obra de Tsvietàieva, com en la música de Mozart o de Johann Sebastian Bach.

Per fi, parlant de la seva compatriota, Brodsky afirmava que no hi havia una poesia més sincera, en tot el panorama del XX, que la d’aquesta poeta russa. I era així a pesar, o gràcies, a un domini de l’escriptura o d’un estil que recorria a una sintaxi no habitual, i a l’ús de procediments com l’el·lipsi i els encavallaments (també entre estrofes) que no eren gens comuns en la poesia en llengua anglesa.

Doncs bé: el lector trobarà totes aquestes virtuts en aquest llibret objecte del nostre article d’avui, traduït amb excel·lència per Selma Ancira, autora de quasi totes les traduccions que s’han fet de l’escriptora russa, des de l’antic El poeta y el tiempo (Anagrama, 1990) fins avui.

Les històries narrades, que presenten algunes repeticions que no fan nosa, són de fet una de sola: el pare de Marina, Ivan, fill de Vladimir Tsvietàiev, va rebre l’encàrrec del tsar Alexandre III de fer construir un museu d’escultura —que potser encara hi és, i potser no— a Moscou, tasca a la que va dedicar, amb cos i ànima, els últims deu anys de la seva vida. No es tracta de la història de la construcció d’aquell museu, sinó de la narració d’uns mínims esdeveniments —el vestit fastuós que el seu pare es va haver de fer per a la cerimònia d’inauguració del lloc; la visita del museu que ell fa en companyia d’un home de gran candidesa, que s’escandalitza en veure-hi tants d’homes i dones despullats; el revolucionari que no creu que s’hagin d’edificar museus, sinó escoles i laboratoris; l’emperadriu que visita la casa abans de la inauguració, tota sola, perquè no suporta les multituds (són de témer, certament); o l’amiga que es presenta a la casa del pare de la poeta per posar-li al cap una corona de llorer, feta amb branques portades de Roma expressament... com en el cas del Petrarca!

Com és obvi, el ritme i la sonoritat d’aquesta prosa —que Tsvietàieva elaborava de manera similar als versos— ens passaran desapercebuts, malgrat la bona feina d’Ancira. Però la lliçó del llibre no ens passarà per alt: allò menut i quotidià s’eleva per obra i gràcia de l’escriptura. Més encara: l’autora, que va escriure aquest llibret el 1933 a l’exili de París (després va tornar a Rússia, per a fatalitat seva), ens diu a la pàgina 25, en referència a aquells de qui parla: “Tots són morts, i jo he d’explicar-ho”. És aquella necessitat que, segons Rilke, ha de precedir i legitimar tota escriptura poètica, en vers o en prosa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >