Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“La tecnologia ens ha deixat filosòficament extraviats”

Pau Riba es defineix com “un narrador”, i com que ara li costa fer-ho en cançons, ha escrit una ‘Història de l’univers’, barreja de ciència, filosofia i poesia feta per “un ingenu”

El cantant i escriptor Pau Riba i Romeva a la Diagonal de Barcelona.
El cantant i escriptor Pau Riba i Romeva a la Diagonal de Barcelona. EL PAÍS

Pau Riba (Palma, 1948) no és només autor de discos referencials, sinó un personatge inquiet que també ha fet diversos llibres. Ara publica Història de l’univers (Males Herbes), una mena de text divulgatiu que transita entre el big bang i la big data. Sempre a la manera de Pau Riba, sorra al rellotge de la convenció.

Pregunta. Per què escriu?

Resposta. Escric com una excrescència que tinc, una necessitat de buidar-me per fer espai. Em considero un narrador, explico coses que tinc a dins i ara em costa fer-ho en cançons, i a més no vull repetir-me, com Miró quan descobreix el seu estil. Ho trobo patillero. Tinc facilitat per la lletra, ho porto a dins, deu ser de l’àcid ribanucleic, i en canvi la música em costa, m’hi he d’esforçar més. I vaja, ara m’ha tocat escriure.

P. Hi ha qui creu que si s’hagués esforçat més hauria tingut una carrera musical més regular.

R. Més que res, passa que no m’agrada fer el mateix disc dos cops. Ni en música ni en narrativa ni en poesia. D’altra banda, em reconec mandrós i ho reivindico: si una cosa pots fer-la en la meitat de temps, fem l’idiota emprant-ne més. Soc dels que deixa fluir les coses, laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même, que deia aquell. I només en qüestions petites m’autoenganyo com una manera còmoda de resoldre problemes.

P. Però serà recordat com a músic...

R. Espero que la gent també em recordi com a escriptor.

P. Creu que ocupa el lloc que li pertoca com a músic?

R. No em queixo. He passat alguna temporada amb sentiment que no em feien cas, emprenyat, pensant: “Mira que soc bo i estic arraconat”. Va ser als vuitanta i noranta, quan la Generalitat es deixava els diners en teatre i en la música dels més joves... Però ja se m’ha passat, em sento prou reconegut.

P. El personatge ha provocat certs prejudicis que poden dificultar l’acostament a la seva obra?

R. El personatge l’he creat jo, no vull ser un més del ramat. Ara, la gent m’ha ajudat molt a mantenir el personatge. Si dius que ets cec, immediatament la gent et fa preguntes sobre la ceguesa i creurà que el teu pensament deriva de la ceguesa.

P. El molesta ser considerat un hippie?

R. No m’importa que em diguin hippie. Ho diuen com un insult i un menyspreu, però jo continuo reivindicant la utopia hippie, i ben content. Els hippies van ser la revolució dels joves, fins aleshores els joves eren propietat dels pares. Allò va ser una revolució, i avui la joventut és al davant de tot. Abans no es permetia que els joves tinguessin idees i encara menys mostrar-les.

P. I què diria als que pensen que el hippisme va ser un malbaratament d’energies per part de persones amb la panxa plena?

R. Primer: no m’agraden els ismes, m’estimo més parlar d’utopia hippie. I després, resulta evident que molts dels temes que estan ara en discussió van ser plantejats pel moviment hippie: l’ecologia, la dona, la llibertat sexual... tot ve d’allà. Part de la moral d’avui deriva de l’actitud de la joventut de llavors. Va ser una utopia, i les utopies marquen un camí, no resolen els problemes immediatament.

P. Com es troba vitalment?

R. La vida m’ha tractat bé. He tingut un cranc i me n’he sortit; he tingut d’altres problemes físics importants i me n’he sortit... Més o menys, tot em funciona com m’ha de funcionar, i crec molt en la providència, és a dir: si ensopegues és que havies d’ensopegar.

P. No pensa amb nostàlgia en els setanta?

R. Diria que m’agrada tenir el passat distant. La de Formentera va ser una bona època: anys de llibertat, connexió amb la terra... però he estat molts anys amb la persiana abaixada, no era capaç d’evocar aquella plenitud que sentia.

P. Al llibre, suggereix que el nostre futur és ser màquines o ciborgs. No és la tecnologia la nova religió?

R. Sí, estem enamorats de la tecnologia, però els avenços ens han deixat filosòficament extraviats. És una de les raons per les quals he escrit aquest llibre, per empènyer la filosofia cap a la ciència. D’altra banda, quan érem a Formentera no hauríem fet res de res sense un casset, piles, butà i una motoreta. Màquines. No són noves.

P. I ara, quan viu, fent servir un concepte del seu llibre, els seus anys de “refredament”, com es troba?

R. No havia pensat en el refredament així, però tinc començat un esbós d’alguna cosa parlant que els anys passen i pesen: abans seies i tenies un coixí sota el cul, i ara ja només tens ossos, la pressió de la pròstata... Volia fer una llista d’aquest temes. Però sí, pel camí vas deixant energies, forces...

P. El seu llibre és com un transgènere: té ciència, poesia i filosofia. I tot plegat, amb un cert to naïf gens catastròfic.

R. No volia fer crítica. A més, soc un optimista nat i he fet bandera de la ingenuïtat. Vaig per la vida com una persona ingènua, i crec que ho soc.

P. I com quadra la pandèmia en el seu discurs sobre l’univers?

R. Crec que la desforestació, l’extinció d’espècies, la pol·lució... tot això fa que la Terra es miri al mirall i s’hi senti lletja i maltractada. La pandèmia és un toc d’atenció que ens dona la Terra. La Terra no és nostra i no podem fer el que volem. Nosaltres som de la Terra.

P. Potser resulta que vostè es troba al millor moment de la seva vida.

R. Només m’ha vingut al cap el disc que estava gravant Daevid Allen quan el vaig conèixer: “Now is the Happiest Time of Your Life”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ