Selecciona Edició
Connecta’t

23-F, la nit de les octavilles

‘Quadern’ accedeix a documentació inèdita de CCOO sobre la vaga general convocada a Catalunya davant del cop d’Estat d’ara fa 40 anys i que contradiu la versió oficial de “normalitat absoluta"

 Antonio Tejero Molina al Parlament amb la pistola a la mà.
Antonio Tejero Molina al Parlament amb la pistola a la mà. EFE

Amb tot un país pendent de la ràdio, el 23 de febrer de 1981 ha passat a la història d’Espanya i del periodisme com “la nit dels transistors”. Però els records i les cròniques tantes vegades reescrites sobre l’intent de cop d’Estat de fa 40 anys dels generals Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch i del tinent coronel Antonio Tejero, que va segrestar el Congrés de Diputats a punta de pistola, solen obviar la nit de les octavilles. Exceptuant el que podria confessar el rei Joan Carles I o el que aportarien, si fossin accessibles, les gravacions telefòniques del Congrés i del gabinet de subsecretaris, ja se sap gairebé tot sobre la trama colpista i el que va passar, minut a minut, el 23 i 24 de febrer en llocs clau com Madrid, València i Barcelona. En canvi, està poc explicada i menys analitzada la vaga general que Comissions Obreres va convocar a Catalunya i que va tenir un seguiment notable a la Barcelona metropolitana. Va ser l’única reacció social, real i efectiva a tot Espanya “en defensa de la democràcia”, com deien centenars de milers d’octavilles repartides de matinada després que el Rei cridés a la calma constitucional però abans que acabés el cop d’Estat i els diaris arribessin als quioscos.

Ni l’hemeroteca, ni els manuals d’història o les moltes obres i documentals dedicats al 23-F, i tampoc l’exposició que CCOO va fer al Museu d’Història de Catalunya pels seus 50 anys, recullen què va significar aquella vaga general. Els periodistes Andreu Farràs i Pere Cullell sí que van explicar l’episodi en un capítol del llibre El 23-F a Catalunya (Planeta, 1998), però el relat s’enriqueix amb documentació inèdita de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya a la qual Quadern ha tingut accés. Inclou tres models diferents d’octavilles impreses aquella nit, documents organitzatius, comunicats i una trentena de folis amb actes i notes manuscrites de l’aleshores secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), José Luis López Bulla, que recopilen accions, posicionaments i debats del sindicat entre el 23-F i març de 1981.

“Encapuchados de plata. Bacalao al pil-pil. Grupos Autónomos Civilizatorios (Tomás Jiménez). H2O (Fermín Murillo). Acción Jotera Lluitaria (José Oto). Trípodos Absolutos (Paco Pepe). Cuernos Unificantes (Mario Chambres). Tú y yo”. Sota el títol explícit de Fuerzas presentes aquí en la CONC, vet aquí la críptica (o encriptada) llista d’efectius sindicals que López Bulla va consignar en un foli i que s’acompanya d’un altre foli amb un esquema que diu: “1- Faltan datos. 2- Milans usado. 3- Falta valoración. 4- Ir a una manifestación monstruo. 5- Asambleas i aturs a tot arreu[SIC]. No estoy de acuerdo”. Sense data atribuïble, com sí que és fàcil de fer amb la resta de documentació, aquests dos fulls remeten a una anàlisi d’urgència de la situació i a les forces disponibles a la seu de CCOO en algun moment indeterminat de la nit del 23-F o de l’endemà.

Una de les octavilles repartides la matinada del 23 al 24 de febrer de 1981.
Una de les octavilles repartides la matinada del 23 al 24 de febrer de 1981. fund. cipriano garcía

López Bulla (Granada, 1943), a qui l’entrada de Tejero al Congrés a les 18.22 hores va sorprendre mentre estava en una reunió de l’executiva del PSUC, va decidir anar immediatament cap a la seu del sindicat a l’avinguda Meridiana, al costat de l’Hipercor. Abans d’abordar un taxi a la plaça de Sant Jaume, i veient que el Palau de la Generalitat estava protegit només per una parella de Mossos d’Esquadra, el líder de CCOO va irrompre al despatx del conseller de Treball, Joan Rigol, i li va oferir 500 sindicalistes per reforçar la seu del Govern. El president Jordi Pujol ho va rebutjar, tal com no va ser acceptada la petició d’un grup de militants d’extrema esquerra encapçalats per l’actor Jordi Dauder que els Mossos repartissin armes per fer front al cop d’Estat. “Tot es va fer en contra del Govern de Pujol —diu López Bulla avui—. No es pot dir amb rigor històric que tinguessin una enorme preocupació; van tenir un enorme canguelo, una por tremenda”.

Davant les notícies alarmants de Madrid i els rumors que hi havia tancs baixant per la Diagonal com els que Milans havia tret a València, la direcció del PSUC (com la resta de partits) es va amagar en lloc segur després de fer el mateix amb els arxius i les fitxes dels militants. Els comunistes van deixar de guàrdia a la seu local de Barcelona el seu responsable d’organització, Enric Cama, i un cartell a la porta de la seu nacional del carrer Ciutat: “Ara tornem”. La direcció de CCOO, formada per militants comunistes, va fer tot el contrari: va amagar els arxius a la pollastreria que el miliant Manuel Fajula tenia al costat del mercat del Clot, però va citar d’urgència tots els dirigents a la Meridiana —Higini Polo i Alfons Labrador van tornar a correcuita de les reunions que tenien a Lleida i Girona— per activar una convocatòria de vaga general de 48 hores.

No tothom va estar-hi d’acord; alguns la preferien de 24 hores, o es preguntaven si era una mesura adient. Però un cop aprovat el comunicat cridant a la vaga general, que van redactar Labrador (responsable de Comunicació) i Agustí Prats (dirigent del Tèxtil), tal com recullen Farràs i Cullell, “les màquines es van posar en marxa i no van deixar d’imprimir en tota la nit”. Els “centenars de milers d’octavilles” que calcula López Bulla (un full amb sumes a mà en xifra 116.000) es van editar a la impremta que la Federació del Tèxtil tenia a la planta baixa de la seu de Meridiana, i a la que hi havia a la unió local de Barcelona, al carrer Padilla, 173. El responsable d’aquesta última, Alfred Clemente, va fer encendre tots els llums per simular una activitat més frenètica de la que ja hi havia. I és que dirigents de forces d’esquerra i fins i tot gent de la CNT es van acostar als locals de CCOO conscients que era l’única organització amb capacitat d’enfrontar-se als colpistes.

Clemente va fer d’amfitrió, a les 11 de la nit, d’una reunió convocada per canals clandestins a la rebotiga d’una agència de viatges del carrer Diputació amb una quinzena de representants polítics i sindicals per pactar un comunicat unitari en contra del cop d’Estat. Se’n van redactar dos (un cridant a la vaga i l’altre no) per mirar que fossin assumibles per sigles que incloïen CDC, ERC, UGT, PSC-PSOE, PSUC i tota la constel·lació de l’extrema esquerra, amb la dificultat afegida que alguna força significativa no hi era perquè tenia els dirigents amagats i no se’ls havia pogut localitzar. La repercussió d’aquell comunicat va ser mínima i a CCOO no van parar màquines.

Octavilla de CCOO convocant la manifestació contra el cop d'estat.
Octavilla de CCOO convocant la manifestació contra el cop d'estat.

Més moderats van ser a Madrid, on les cúpules de CCOO i UGT van acordar “paros de dos horas con asambleas informativas en todas las empresas”. En un comunicat conjunt datat a les 23.00 hores del 23-F, es va fer una crida “a todos los trabajadores a evitar durante este día manifestaciones públicas que pudieran dar lugar a situaciones de enfrentamiento en estos momentos graves por los que atraviesa el país”. Aquest era el temor que tenia precisament Pujol, que havia parlat telefònicament amb el Rei (el famós “Tranquil, Jordi, tranquil”) i havia cridat López Bulla a la Generalitat perquè desconvoqués la vaga. També li ho va demanar en una agra conversa el governador civil José María Coderch.

El líder sindical va arribar a Palau poc abans de mitjanit amb el Citroën dos cavalls de la seva secretària Bibiana Bigorra, i acompanyat pels companys de direcció Higini Polo i Benito Fernández. Com recull El 23-F a Catalunya, es van negar a desconvocar la protesta i van discutir a crits: “Vaga general, vaga general... Home, no foteu. Si surten els tancs al carrer, no serveix. I si no surten els tancs al carrer, no cal vaga general”, deia Pujol. El president del Parlament i veterà líder d’ERC, Heribert Barrera, reconegut anticomunista, va admetre amb un fil de veu: “En el cas que fos un cop d’Estat, aquesta gent té raó”.

CCOO va donar la consigna de mantenir oberts tots els locals de Catalunya per agrupar la militància i mantenir contacte telefònic, cada hora, amb la seu nacional. Així s’entén que poguessin repartir-se les octavilles no només a l’àrea metropolitana. A Tarragona, per exemple, i segons consta en una acta manuscrita de l’executiva de la CONC, es van repartir 15.000 fulls volants i es va sortir “con megáfonos de mano a explicar el golpe”. A Barberà del Vallès, l’alcalde comunista, Antonio Lobo, va fer servir un cotxe de la policia municipal per recórrer els carrers cridant: “¡A la huelga! ¡A defender la democracia!”. I a l’Alt Penedès es van concentrar “150 persones” com a piquets.

José Luís Lopez Bulla.
José Luís Lopez Bulla.

Sembla obvi, però Alfons Labrador, responsable de comunicació de CCOO el 1981, recorda avui que “fa 40 anys no hi havia internet ni mòbils”. Ni xarxes socials que no fossin les de tota la vida: xarxes de relació basades en els contactes personals, al barri o als llocs de treball, i en organitzacions sociopolítiques que havien estat clau per guanyar la democràcia i tenien molt present la dictadura i fresca la clandestinitat. Per això, al costat dels transistors, les octavilles de CCOO van ser clau en una nit i matinada en què RNE va emetre música militar i a TVE (única televisió a l’època, que no funcionava les 24 hores i havia suspès el Telediario del vespre) no va sortir el Rei a confirmar l’ordre constitucional fins a les 1.15 hores de la matinada. Que la policia es presentés a mitjanit al diari La Mañana de Lleida exigint veure els comunicats sindicals rebuts a la redacció corrobora la importància d’aquelles octavilles.

A partir de les cinc de la matinada, López Bulla va repartir fulls volants al polígon del Bon Pastor. Clemente, a l’estació de tren i metro d’Arc de Triomf. I centenars de dirigents i militants comunistes ho van fer a les boques de metro i a les principals empreses del país. Després de l’al·locució del Rei i que Milans retirés els tancs de València, el cop d’Estat tenia les hores comptades. Però Tejero va mantenir segrestats els diputats al Congrés fins al migdia del dia 24. “Allò no estava acabat i calia donar-hi una resposta —recorda Clemente avui—. Per això el sentit de la vaga de 48 hores, que no va ser tampoc generalitzada de 24, perquè les forces eren les que eren; però que sí va ser una resposta important”.

La Catalunya que va trencar el silenci

Hi va haver reacció social contra el 23-F, però les forces d’esquerra i el moviment obrer començaven a flaquejar

“La ausencia de reacción social la tarde del 23 de febrero de 1981 fue una prueba de que la monarquía parlamentaria era una superestructura conseguida por consenso, que la ciutadania aprobaba pero que nadie estaba dispuesto a defender como se defiende lo que es propio”, escriu Gregorio Morán a El precio de la Transición. Els manuals d’història, amb especialistes com Pere Ysàs i Carme Molinero, parlen d’una “crida a una prudent mobilització” per part de “les organitzacions sindicals”. I això diu José Luis López Bulla avui: “Com que vam ser dels poquets que vam alçar la veu en les primeres hores contra el cop de Tejero, s’ha menystingut i silenciat aquella acció per ficar-nos en l’eixam dels que no van fer res i només van estar a veure-les venir. Per això el mestre Pietro Ingrao va dir que hi va haver un gran silenci a Espanya contra el cop de Tejero i va salvar del silenci al moviment sindical de Catalunya i, en concret, a CCOO”.

Els papers d’arxiu de CCOO i les notes de López Bulla demostren que sí va haver-hi reacció social a Catalunya, però també, a la vegada, que les forces que havien impulsat la Transició des de l’esquerra i el moviment obrer començaven a flaquejar. “A CCOO le ha faltado agilidad”, anota López Bulla que va dir el líder del PCE, Santiago Carrillo. I els dirigents sindicals n’eren molt conscients. “Los poderes fácticos de hecho controlan la transición. [...]Democratitzar el aparato del Estado es un proceso largo. [...]No estaban las condiciones para salir a la calle. [...]

Vista general de la manifestació.
Vista general de la manifestació. EFE/aa

Ha habido impaciencia. [...] Papel nefasto de UGT, que apostó por paro de 2 horas y no salir a la calle. [...]Valorar el trabajo desarrollado por CCOO. [...]El peligro no ha desparecido. Necesidad de un gobierno de unidad de las fuerzas democráticas. [...]Reforzar la unidad con UGT y otras fuerzas”. Són cites anotades per López Bulla de l’informe que Marcelino Camacho va fer a l’executiva estatal de CCOO del 3 de març. Entre les notes del debat hi ha consignades intervencions que parlen de “respuesta institucional, no de masas”; “sindicalismo responsable”; “indisciplina en la Confederación”, i de que “las causas del golpe se inician con la ruptura de los Pactos de la Moncloa”.

El 6 de març va ser l’executiva de la CONC qui va fer balanç del 23-F. L’acta manuscrita és extensa i detallada. Certifica que van assistir-hi 36 persones i que, en el seu informe, López Bulla va admetre que la resposta al cop a la resta d’Espanya havia estat “poca cosa” i va demanar “prendre nota” d’això: “Les forces democràtiques van iniciar la pressió, molt important, però no es va articular en absolut amb cap pressió de masses”. Durant el debat, es va certificar “la feblesa dels partits i sindicats” i “l’absència total de moviments de masses, associacions de veïns i entitats”.

Hi va haver també diferències d’opinió sobre l’encert de convocar la vaga de 48 hores en solitari i “amb descoordinació amb CCOO i UGT estatals”. Algú va dir: “Gràcies al Rei es va aturar el cop”. Un altre, contràriament, va mostrar “preocupació per la sobrevaloració del paper del Rei”. I algú va apuntar que “els treballadors veuen la democràcia amb els mals que pateixen: atur, expedients de crisi, carestia de la vida...”. Potser per això, en unes conclusions molt actuals, López Bulla va demanar “no posar al mateix sac” ni a “tota la classe política” ni, malgrat la “crítica justa”, a tots “els partits d’esquerra”, i va emfatitzar que calia lligar millor “la defensa dels drets socials amb la defensa de la democràcia”.

Vaga general o normalitat absoluta?

“Normalidad absoluta y expectación en todo el país”. Aquest va ser el titular d'EL PAÍS, el 25 de febrer, en una informació que recopilava per províncies què havia passat a Espanya la nit del 23 i el dia 24. Només al final, sota l’epígraf “Paros en Barcelona”, va quedar constància de la vaga general a Catalunya. Però és a l’arxiu de CCOO i al número 35 del seu òrgan Lluita Obrera on es comprèn la magnitud d'una resposta que va implicar les principals empreses catalanes, sobretot al Barcelonès, Vallès i Baix Llobregat. SEAT, Pirelli, Siemens, Dragados, Seix Barral, Unidad Hermética, Uralita, Riviere... i fins a una seixantena d’empreses van secundar 24 hores de vaga. Uns altres 400 centres de treball van fer aturades parcials i assemblees de treballadors que al final, i només quan van veure que el cop d’Estat havia fracassat del tot, van acceptar tornar a la normalitat.

Altra cosa és quina mena de normalitat va ser. El mateix 25 de febrer va quedar palès quan el Govern Civil va prohibir les manifestacions que CCOO i el moviment veïnal havien convocat arreu de Catalunya pel dijous 26, des de molt abans del 23-F, en contra de l’encariment de la vida i en defensa de l’increment de salaris i pensions.

Dos comunicats de premsa consecutius i les notes de José Luis López Bulla revelen una viva discussió al sindicat: calia mantenir les manifestacions descentralitzades de protesta per la crisi social i econòmica i ampliar-les en defensa de la democràcia? O calia desconvocar-les, acatant la instrucció governativa, i secundar la manifestació en defensa de la Constitució acordada pels principals partits polítics pel divendres 27 de febrer i “protestar porque no hemos sido convocados a las reuniones”?

És il·lustratiu veure com al manifest pel dia 27, mecanoscrit des de Madrid i signat per UCD, PSOE, PCE i AP, s’hi van afegir a bolígraf les sigles de CCOO i UGT. A Catalunya, la CONC va decidir no anul·lar les manifestacions del 26. CCOO va desplegar els seus màxims dirigents als 25 punts de concentració d’arreu de Catalunya per donar la cara davant de qui fos, policia o militants, i va desconvocar només in situ, tot reconvocant la gent pel dia 27.

Aquesta operació va permetre constatar que, fos per por, per cansament o per desencant, les forces de mobilització popular ja anaven justetes. Una anàlisi i revisió crítica de tot plegat es va fer en diferents òrgans de CCOO aquell dia i en jornades posteriors. Però, mentrestant, el 26 de febrer les impremtes del sindicat van tornar a funcionar a tota màquina per la “manifestació unitària” del 27, a la plaça Tetuán de Barcelona, i milers d’octavetes van sortir de nou “en defensa de la democràcia”.

Manifest per la vaga del 27, amb l’afegit de CCOO i UGT.
Manifest per la vaga del 27, amb l’afegit de CCOO i UGT. ccoo cat

Marc Andreu Acebal és periodista i historiador i director del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals de CCOO de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >