Selecciona Edició
Connecta’t

Final d’època del turisme cultural

El tancament durant quatre anys del Centre Pompidou parisenc anuncia tants canvis com els que la seva obertura el 1977 va promoure en museus i grans exposicions internacionals

El Centre Pompidou
El Centre Pompidou AFP

Passen coses significatives cada dia, aquí i arreu, els temps vírics condueixen en l’universal i en el local alhora, són una roda estratosfèrica que mou una mena de temps sense temps. Algunes coses anuncien allò que ve. Algunes ho fan de manera callada, sense aixecar gaire fressa, i s’expliquen als mitjans com una cosa més del que passa calladament i no sabem encara ben bé com anomenar. Entre els anuncis amb veu baixa del futur, a finals de gener es va revelar el tancament del Centre Pompidou, a París, la fàbrica per antonomàsia del turisme i l’oci cultural del segle XX.

El Pompidou va demostrar que un centre d’art i cultura també ha de ser això: un lloc on estar sense que t’exigeixi res, només convidant-te a entrar

El Pompidou –que alguns anomenem encara el Beaubourg, el seu primer nom, més o menys popular, segurament per obviar la referència presidencialista de la denominació oficial— estarà en obres quatre anys, que començaran a finals de l’any que ve. Quan es reobri, el 2027, tot allò que la gran mola de façana de canonades del barri de les Halles va significar en la seva obertura, el 1977, serà completament diferent, arreu. En grans exposicions, en la gran biblioteca pública, en les col·leccions públiques d’art modern i contemporani, i segurament sobretot en el caràcter de centre cultural interdisciplinari i interclassista que durant anys ha mantingut i que va ser els primers anys un model a seguir.

No deixa de ser curiós que la notícia del tancament s’hagi donat quan el centre està tancat, els museus francesos estan tots confinats. És una d’aquestes posades en escena que la vida procura perquè advertim a fons què s’hi cou. Un gran centre cultural tancarà durant una llarga temporada, d’acord, però i què, si ja està tancat? És com quan aquí es va inaugurar el Macba, sense res a dins. Buit. Es va inaugurar una carcassa, una mostra d’arquitectura de museus, que era el que molava aquells anys, però ho vam vestir d’inauguració de tot un museu d’art contemporani i totes les tribunes van aplaudir. Vist amb perspectiva, no era pas estrany. L’extravagant artefacte anomenat Centre Pompidou i el seu èxit immediat i massiu entre gent molt diversa i de llocs diferents havia demostrat que la primera cosa a canviar era perdre la “por al museu”, aconseguir que la gent hi entrés i la resta ja ho veuríem, i això és el que havia aconseguit la façana amb aspecte de gran mecano i de factoria postindustrial que van muntar a París els arquitectes del centre que ara ha de ser restaurat de dalt a baix. Els arquitectes van ser l’italià Renzo Piano i el britànic Richard Rogers.

La degradació de l’edifici i del seu entorn ha estat paral·lela al gran èxit del turisme i oci cultural, que va ser la raó principal del Pompidou per existir i alçar-se el 1977, després de sis anys de treballs i de complicacions polítiques

Ara el centre està fet pols, no només pel desús provocat per la pandèmia. Ni pel malestar urbà que l’envolta i que se li ha ficat a les entranyes des de fa temps. Piano i Rogers també van jugar aquesta carta: si volem un museu que no ho sembli i que doni nous usos i nous públics a l’art i la cultura a finals del segle XX, cal acceptar la vida que ve del carrer. Sempre m’ha agradat anar al Beaubourg, fins i tot en els últims anys agònics. Per moltes raons, m’hi he sentit bé. Per les escales mecàniques que et porten fins als sostres de París, segur. Des de fora, pujant per la façana, sense cap obligació d’anar ni a veure les exposicions temporals sovint magnífiques ni a la biblioteca ni a la sala de cine ni a la botiga ni al museu que conté, ni a una conferència ni a res de semblant. Sí, un centre d’art i cultura (el nom complet és Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou) també ha de ser això: un lloc on estar sense que t’exigeixi res, només convidant-te a entrar. Ara, el gran amic està fet caldo, l’amiant se’l menja i el sotja amb teranyines de tubs rovellats.

Les avaries constants l’han anat degradant i en paral·lel, com és de rigor que la degradació de la casa sigui alhora la del seu món i objectiu, el comerç de l’art que inclou s’ha anat devastant amb el gran èxit del turisme i oci cultural que va ser la raó principal del Pompidou per existir i alçar-se el 1977, després de sis anys de treballs i de complicacions polítiques. No ha estat fins ara que qui mana en cultura, la ministra Roselyne Bachelot, hi ha pres mesures. El calendari d’obres sosté que el nou Pompidou es podrà reobrir el 2027. Algú s’imagina com serà el món llavors? Per si de cas, les autoritats competents ho han anunciat aquest segon any pandèmic com qui no vol la cosa, sense dir ni piu dels futurs continguts i programa. Ningú no els ha preguntat res al respecte, que no estan els temps per a prediccions ni grandeur. S’acaba una època.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >