Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

“És l’alegria la que em mou a escriure”

La vitalitat cordial d’aquest home ha estat exemplar quan es coneixen els avatars d’una vida que ell va ficar sencera en un bon grapat de llibres

Joan Margarit.
Joan Margarit.

Calia veure'l, gran com era: el riure començava a cavalcar-li a les grans mans obertes i aixecades, li ascendia pels braços de jover, de llaurador, d'home de l'obra, se li instal·lava al pit eixamplat i li esclatava a la cara romana, ja plenament senatorial, creixent com un somriure i reduint-se al no-res en els ulls afuats, encara que reia sense soroll, o amb un espasme perllongat que amb prou feines prorrompia en algun soroll. La vitalitat cordial de Joan Margarit ha estat exemplar quan es coneixen —i sense conèixer— els avatars d'una vida que aquí no hi cabrà, però que ell va ficar tota sencera, pels seus passos, en un bon grapat de llibres que il·luminen una poesia sàvia i veraç, valenta i tan analítica com càlida, sense cedir mai al xantatge emocional.

La temptació de creure que el final s'apropava més ràpid en acabar el seu últim llibre és molt alta, però no hi incorreré. Seria una forma de la superstició que Margarit va rebutjar sempre com a instrument de coneixement i d'exploració de l'Animal de bosc que ha estat i que va ser. Aquest és el títol del seu últim llibre, acabat fa tot just dues o tres setmanes, i acaronat i revisat amb la cura obstinada que no van derrotar ni el càncer ni la químio, però tampoc el fet mateix de saber que seria el seu darrer llibre. Ho ha estat, sens dubte, i ho va assumir sense patetisme, igual que no hi ha rastre de patetisme en aquests poemes finals, sinó un ànim insòlit, extravagant, poderós cap a la celebració de la vida quan la vida s'acaba. Qui no assumeix la mort és que no té ni idea del que és la vida, ve a dir un d'aquests versos, que ara no vull anar a buscar en la seva literalitat, perquè li fa justícia aquesta manera d'evocar-lo.

Aquest llibre colpidor porta a dins una remor de mort que el travessa sense fer-li ombra, sense carregar en els poemes la feixuguesa del final, sinó l'alertada, inquieta i vivíssima acció d'il·luminar la seva pròpia vivència: generós, feliç en la troballa verbal, reflexiu sense amonestar ningú i fins i tot sentint complert el somni d'entendre, entendre millor. Animal de bosc no ha nascut com a llarg epitafi per a si mateix, sinó com a variació lúcida i vigilant contra si mateix, quan gairebé tot conspirava per cedir a la modulació més sentimental, o fins i tot a la queixa. Queixar-se, el Joan? Mai: no era l'orgull el que impedia que es queixés, sinó la temprança, la saviesa moral, l'enteresa d'una vida assumida en els seus daltabaixos íntims i en les seves celebracions festives: “L’alegria em ve de la pobresa”, com si aquest fos un blindatge definitiu i per a tota la vida, com si aquí hi niés una presa de terra insubornable que mai desactivava ni com a poeta ni com a persona.

Per això també “És l’alegria la que em mou a escriure”: conèixer, descobrir amb les paraules, comprendre va estar tan per sobre de tot que a estones podia produir la sensació de viure la intel·ligència com un desafiament del cor. Per això la calidesa de la Mariona, dels seus fills Mònica i Carles, la memòria de la Joana i l'alè vital dels seus nets hi són també en un llibre que és cant i és elegia, com va ser la vida mateixa de Margarit: extraordinària persona, sempre incòmode i reticent amb el paperot de poeta, i feliç amb els dolços sarcasmes que la seva última popularitat escandalosa ens despertava als qui més l'estimàvem amb el riure, sí, i des del cor del bosc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >