Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Onomasticonline

El català amplia les fonts de consulta a la xarxa amb el diccionari toponímic de Coromines

Joan Corominas, autor d''Onomasticon Cataloniae', obra magna dedicada a la toponímia.
Joan Corominas, autor d''Onomasticon Cataloniae', obra magna dedicada a la toponímia.

Era la notícia del dia l’11 de febrer, una mena de sorpresa que sabien uns quants i que va fer les delícies dels aficionats de la llengua: l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines posaven a l’abast de tothom, a la xarxa, l’Onomasticon Cataloniae, l’obra magna de Joan Coromines dedicada a la toponímia. El projecte, liderat pel membre de la Secció Filològica i professor de la Universitat de Barcelona José Enrique Gargallo —un gegant de la romanística—, no es limita tan sols a reproduir les pàgines de l’edició física (tot un encert; per bé que ja estem acostumats als diccionaris en línia, en què les entrades apareixen a la pantalla, la reproducció de Coromines no podia deixar de banda la connexió amb l’objecte físic a través d’aquella topografia menuda i atapeïda, aquelles pàgines a doble columna que caracteritzen també el seu diccionari etimològic), sinó que presenta alhora un buidatge de totes les formes que es poden trobar al llarg de l’obra. I també, per què no dir-ho, és un encert la tria del nom per a l’Onomasticon en línia, OnCat, prenent les primeres lletres de totes dues paraules i donant al projecte un evident aspecte de modernitat.

En pocs minuts l’accés al web es va col·lapsar amb tot de catalans que hi buscaven el seu poble. Estem com un llum. Possiblement fins ara li havíem fer un cas relatiu, a l’Onomasticon, però només cal que ens el posin a l’abast del teclat perquè ens hi passem la tarda. Aquesta obra s’afegeix a les moltes de què disposem els catalanoparlants, possiblement la llengua més ben assortida de recursos lingüístics, no tan sols en termes proporcionals —aquí som imbatibles— sinó potser absoluts i tot. Si, ultra els diccionaris de llengua general, hi afegim el cercador de l’Optimot, tots els diccionaris del Termcat o el Diccionari català-valencià-balear com a gran recull dialectal, i fins la Viquipèdia en català com a recurs enciclopèdic, diria que les altres llengües no tenen res que els hàgim d'envejar. Al contrari, una obra com l’OnCat és una enveja per a tota la Romània.

L’Onomasticon no és un projecte original de Coromines, tot i que va ser ell l’impulsor definitiu i qui li ha conferit tota l’autoritat. Inicialment l’obra que havia de recollir la toponímia catalana va ser endegada per Josep Maria de Casacuberta, director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de l’IEC des de la seva fundació el 1921 (ara en fa cent anys, doncs), amb l’aval de Pompeu Fabra, aleshores president de la Secció Filològica, que va signar la carta de presentació del projecte al president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Per descomptat, la dictadura de Primo de Rivera va aturar els treballs, en la represa dels quals, ja als anys trenta, la implicació de Coromines va ser cada vegada més gran i més petita la del fundador Casacuberta. Després de la Guerra Civil Coromines va assumir íntegrament el projecte, que el va ocupar tota la vida.

Però el que fa les delícies d’aficionats i professionals és, més enllà de disposar d’una extensíssima informació etimològica, poder accedir a la particular manera com Coromines exposava les seves tesis, el que ell anomenava «grumeig», i que podríem definir com un esquer deliciós que prenia forma de sornegueria, estirabot o excursus ideològic. No tan sols ens hem llançat a buscar l’etimologia del nostre poble, sinó també alguna de les seves cèlebres perles. A Barcelona, per exemple, no s’està de situar-nos entre les cultures principals en argumentar el desconeixement de l’origen: «Aquesta obra guardarà silenci sobre l’etimologia del nom de la capital de la pàtria [...] És l’actitud que els lingüistes seriosos adopten sobre l’etimologia de noms com Roma, Atenes, París...» Sobre Catalunya s’estén una mica per obligació, tot i que ens adverteix d’entrada que «la major part de les etimologies que s’han anat proposant no serien dignes ni d’esment, si alguns erudits molt respectables no les haguessin sostingudes en ferm i defensades tenaçment». I passant per Lleida, etziba: «Aprofito l’ocasió per denunciar, amb tot el menyspreu merescut, el ridícul barbarisme ilerdenc [...]; en el fons, és un subterfugi de gent addicta a la perpetuació d’un règim tirànic i de temps tristíssim, a qui dol de mostrar-se ‘massa catalans’, ‘massa lleidatans’».

Tota una joia, doncs, a l’abast de la mà. Ara només ens falta l’Etimològic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >