Selecciona Edició
Connecta’t

Un assaig tasta el vi de Joan Vinyoli

El novel·lista Miquel Martín recorre l’aroma d’aquesta beguda en l’obra del poeta

El poeta Joan Vinyoli.
El poeta Joan Vinyoli.

Com el poeta xinès Li Po, que pertanyia al grup “els savis del vi”, que componien i llegien els seus poemes en estat d'embriaguesa, Joan Vinyoli ho va provar, potser, com diu la llegenda oriental, per abraçar la lluna reflectida en un riu com, embriac, ja va intentar el bard del segle VIII. Però no li va sortir bé. “Tothom sap que bevia, però era incapaç d'escriure ni una sola línia havent begut”, recordava el seu fill Albert Vinyoli. I és que per a l'autor de Tot és ara i res l'alcohol podia ser un estímul, una fugida o un vici, però mai un obstacle que anés en detriment de la creació poètica. L'estimava massa.

Així ho sosté l'escriptor Miquel Martin, que ressegueix la petjada metafòrica (i vital) del món del vi en el poeta barceloní a l'opuscle Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (ViBop Edicions).

Si la mitològica aixeta funcionava en Vinyoli com a metàfora de la tensió entre realitat i desig, allò terrestre i espiritual, o el gall salvatge era la imatge del Creador, amb el vi “celebra la vida mentre furga en els plecs més foscos de l'ànima”, sempre al servei de copsar el que és segur i immutable, que el poeta va anomenar “el real poètic”, apunta Martín, estudiós de Vinyoli, a més d'autor de La drecera, finalista del premi Òmnium a millor novel·la del 2020.

Martín sent l'aroma del vi ja en els versos de l'estrena de Vinyoli (1937), Primer desenllaç (“al coster s’atura el pagès / raja el vi fins el llavi”), on és paisatge vital (dels seus estiuejos a Sant Fost de Campsentelles i a Begur), si bé en la seva obra no va ser l'única referència alcohòlica: l'estudiós compta fins a 19 tipus de licors citats en els seus versos (rom, absenta, sake...), reconstituents o narcòtics per suportar les inclemències de la vida. O com a símbol de saviesa. Mentrestant, el celler és la imatge d'un passat irrecuperable (“que el celler està buit / —car hom beu molt—”, a Realitats); les tavernes, lloc de recolliment, i l'embriaguesa, via per fugir del buit on es va voler marginar l'obra d'un autodidacta allunyat d'elitistes cenacles literaris.

Com a metàfora, li va funcionar fins al seu últim poemari, Passeig d’aniversari (1984): “Beguem el vi de la collita pròpia, / que sé com està fet: vaig veremar el vinyet / de ceps d’amor, d’anhel i de recança...”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >