Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Carta al meu amic català

No sé si ets independentista o no, m’importa ben poc. Et necessito. No deixem que cap mur ens separi o allunyi

Visitants a la Sagrada Família de Barcelona.
Visitants a la Sagrada Família de Barcelona.

Estimat, tu ets el meu amic català, és a dir, tu ets tu i ets també tots els meus amics catalans que, o bé són d’allà, o han triat aquesta bonica terra per viure.

Saps bé que quan, a finals del segle passat, vaig tornar a Espanya després de més d'onze anys d'exili per vagabunderia d'aprenentatge i treball, vaig establit una forta connexió amb Catalunya a través de la meva dona llavors, ben catalana i a qui no oblido, i dels seus pares, que van estimar profundament la seva terra. Ells em van traspassar aquesta estima que ha arrelat en mi.

He d’afegir que llavors Barcelona era una ciutat acollidora que no discriminava ningú, fos quina fos la seva procedència. La seva vida cultural i la seva inquietud, més enllà de la seva bellesa innegable, m'atreien molt.

Així que durant anys vaig acaronar la convicció i el desig que Barcelona era la ciutat idònia per arrelar-me i viure, des de la qual podia desenvolupar el meu treball. A tot això s'afegia l'extraordinària acollida que vam tenir els meus espectacles i jo.

Encara que un competidor en l'ofici no va dubtar a exclamar en certa ocasió, segons em va referir algun testimoni: “Però home, què busca aquí aquest xarnego?”. Aquest home no era mala gent i, sens dubte, atresorava molt mèrit. El seu comentari no va minvar, de cap manera, la meva predilecció per Barcelona i Catalunya. Tan sols el meu treball cinematogràfic em va fer canviar d'opinió i optar per Madrid com a ciutat de residència.

Saps que vaig néixer al sud i que em sento molt d’allà, però els molts anys que he viscut en altres països m'han ensenyat que tots som més o menys el mateix i que cada país té, en diferents proporcions, virtuts i defectes que, d'alguna manera, es compensen. Sens dubte no em sento dropo ni mandrós, com alguna vegada va afirmar dels andalusos cert ínclit personatge català.

Durant molts anys, les anades i vingudes a Catalunya han estat font d'enriquiment, de plenitud, de goig per aquest preciós tapís d'amics que amb el temps s'ha anat teixint i del paisatge del qual tu formes una part tan important.

Però malauradament, des de fa pocs anys, aquest teixit s'ha interromput, el teler és quiet. Amb gran dolor per part meva. S'ha erigit com un mur entre nosaltres.

Déu meu, un altre mur!!

S'ha aixecat sense saber com, de nit, com aquell altre mur al cor d'Europa anys enrere. I ha estat durant el procés.

No sé si ets independentista o no, m’importa ben poc. Ets el meu amic i això és el que més m'importa. Als meus anys i, encara que sempre ho sabés, conec molt bé el valor de l'amistat. Et necessito, et necessito per estar viu, en vida, per continuar vivint. No deixem que cap mur ens separi o allunyi.

Tinc ganes de retrobar-te, de sentir-te i d'abraçar-te. Passi el que passi amb aquestes eleccions.

I ara et saludo, et desitjo salut, amic.

Postdata: jo també em sento culpable de la construcció d'aquest mur per no haver escrit aquesta carta abans, pel meu temor del rebuig, per no haver permès que parlés el meu cor.

José Luis Gómez és actor i director de teatre i membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >