L’agonia del pop
Després d’un any sense concerts, l'ecosistema musical ja no funciona
Segur que recorden aquella polèmica: els apòstols de la cultura gratuïta intentaven fer callar els músics que protestaven obligant-los a centrar-se en les actuacions i que muntessin una paradeta per vendre samarretes i marxandatge. Segons els setciències, la salvació es trobava en el sector tèxtil, mentre que la música gravada s'havia de considerar material promocional, per regalar. El que ningú no podia concebre era un futur sense concerts.
Així estem: aviat farà un any que estem sense música en directe. I no tenim perspectives de millora. És cert, és cert: hi ha concerts en streaming i se celebren recitals en “petit comitè”, però no són solucions per a la música que requereix interacció social o gran audiència.
Atenció: se suggereix que l'espectador signi un document de renúncia a demandar el recinte o l'artista en cas que es contagiés entre la multitud
Mala ratxa per als festivals, encara que els seus responsables estiguin callats: mantenen la teoria que aviat tornaran a la normalitat mentre atresoren els ingressos dels abonaments pagats pels esdeveniments del 2020. Aquest coixí econòmic no està a l'abast dels locals de mitjà o petit aforament. Quan s’acabi aquest malson descobrirem que ha desaparegut bona part d'aquesta indispensable xarxa de respiradors.
Mentre arriba la immunitat de grup, no apareixen remeis màgics. La idea de ficar el públic en boles de plàstic, posada en pràctica pels imaginatius Flaming Lips, planteja problemes logístics. El mateix passa amb el test als assistents abans d’entrar al recinte. Tampoc sembla que s’hagi d’universalitzar el passaport sanitari. Atenció: se suggereix que l'espectador signi un document de renúncia a demandar el recinte o l'artista en cas que es contagiés entre la multitud; no es tracta precisament del millor incentiu per a un ritual dionisíac.
Tendim a centrar-nos en la crisi dels directes, però l'impacte del coronavirus ha sigut brutal en altres àrees, com ara les discogràfiques, en estat de letargia, les botigues a punt de tancar, publicacions que s'evaporen. El pitjor de tot: la constatació que el món no considera que el sector de la música pop sigui essencial.
Ja n’estem veient les conseqüències. Bob Dylan, Neil Young i altres superestrelles venen els seus catàlegs de cançons, entre altres raons, per la sospita que, a curt termini, no tornaran a fer gira i, sens dubte, tindran un altre caixet. El poder en el negoci musical s'ha desplaçat a plataformes com Spotify (i a les multinacionals que integren el seu accionariat). De sobte, s'ha deixat de discutir sobre la inequitat dels contractes o els excessos en la protecció de la propietat intel·lectual.
Quan la situació es calmi, el negoci de la música intentarà convèncer-nos que vivim en el millor dels mons possibles, amb els algoritmes de gegants de les comunicacions que decideixen per nosaltres. En comptes de simples concerts, pretendran vendre'ns “experiències” amb preus estratosfèrics a canvi de garanties higièniques i màxim confort.
En la gamma d'artistes disponibles, es potenciaran les figures cortesanes, disposades a qualsevol patrocini. Els nous fitxatges seran seleccionats pel big data. De retruc, s'enfonsarà l'abisme entre els divos milionaris i la massa proletària, creadors a temps parcial i practicants de gèneres minoritaris. Si volem que el pop compleixi les seves premisses democràtiques, caldrà pensar a començar de zero. I des de baix.
