Selecciona Edició
Connecta’t

Najat El Hachmi s’endinsa en l’opressió femenina en la seva nova novel·la

L’escriptora catalana d’origen marroquí tanca amb ‘Dilluns ens estimaran’, premi Nadal, un cicle narratiu en què indaga sobre dona i identitat a partir de la seva biografia

Najat el Hachmi, el passat 1 de febrer.
Najat el Hachmi, el passat 1 de febrer.

“Ja no puc donar més; he dedicat la meva vida sencera a pensar la meva vivència i la dels altres i ja està entès i explicat”, assegura Najat el Hachmi davant la seva última novel·la, Dilluns ens estimaran (Edicions 62), amb la qual va obtenir el premi Nadal fa tot just un mes. La història de dues noies joves marroquines de la perifèria que lluiten amb innocent il·lusió per sortir d’un entorn opressiu i ser estimades i acceptades amb normalitat (potser el dilluns del títol) beu de l’aigua del pou més íntim de l’escriptora catalana d’origen marroquí (Beni Sidel, 41 anys). Ha anat fins al fons com mai. I ja no n’hi ha més, perquè abans també van sortir d’allà Lúltim patriarca (l’ombra del pare) i Mare de llet i mel (homenatge a la mare), que, juntament amb La filla estrangera (els primers conflictes generacionals) i aquesta última (la batalla i l’angoixa profunda d’ella) potser conformin un fris narratiu definitiu del qual ara pren consciència i que relliga en l’assagístic Sempre han parlat per nosaltres. “En el pròxim escriuré una altra cosa, una cosa diferent”, diu.

Mentrestant, la lluita de les dues protagonistes de Dilluns ens estimaran per una vida normal (fer una Coca-Cola, veure segons quines sèries, posar-se uns texans, maquillar-se, menjar una hamburguesa, parlar amb un noi, escollir el seu futur marit...) pot llegir-se com un homenatge a totes les que han iniciat una revolució silenciosa contra l’opressió. De nou, feminisme i identitat en la prosa d’El Hachmi. “Volia visibilitzar aquestes heroïcitats quotidianes, que no llueixen ni passen a la història, com un reconeixement al desencís que comporta moltes vegades aquesta batalla sorda”. Una lluita clara als anys 90 i la transmissió de la qual sembla haver-se difuminat. “Està començant a ser una herència perduda, perquè no s’està articulant un discurs que acompanyi aquesta transferència d’experiències que passen només particularment d’una dona a una altra”. Ella mateixa és subjecte pacient d’aquesta dificultat. “Si has superat tot això no vols reviure-ho; quan he intentat traspassar alguna experiència a la meva filla veig que li provoca un xoc que desitjaria estalviar-li, és clar”. Tampoc no arriba a les noies d’avui perquè “l’educació actual transmet un llegat en què les dones, musulmanes o no, no hi som; i si a Espanya ja ha costat donar a conèixer el paper de la dona durant la Transició... Es necessita un canvi en la transmissió de la memòria de valors”, apunta.

La narradora de Dilluns ens estimaran, escriptora en potència, se sent utilitzada “com un mico de fira” tant per la comunitat cristiana com per la musulmana després d’obtenir un guardó. El Hachmi en sap alguna cosa, d’això. “És difícil esquivar la instrumentalització; quan vaig guanyar un premi a batxillerat, em va rebre l’alcalde de Vic i tot es va resumir en una fotografia i donar-me un llibre sobre la ciutat; ni una paraula sobre els sentiments que li va despertar el meu text, si se’l va llegir, buscava la foto i prou”. I argumenta: “Això és també una forma de racisme i discriminació: diu que el meu treball no interessa i que seré llegida no com jo vull”. No va ser millor des de l’altre costat. “Vaig servir per blanquejar el masclisme de la religió islàmica: amb el premi, ets una marroquina exemplar; si critiques el més mínim, una traïdora”.

En aquesta tessitura es mouen les dues joves de ficció, incòmodes i desorientades per ser “de dos mons”, expressió que El Hachmi detesta. “Em posa nerviosa la paraula multiculturalisme, perquè oculta, no es volen veure les friccions, el xoc de valors de les diferents cultures; la idealització de la realitat és sempre una negació del conflicte, però tota conquesta de la llibertat fa inevitable el conflicte”. I torna a posar-se d’exemple: “Ningú no és de dos mons, vens i vas a llocs concrets; jo venia de Beni Sidel i vaig arribar al barri de la Calla de Vic... i això reflecteix coses concretes; ser ciutadà del món és una expressió buida per no assumir les complexitats”. I una és que “ser multicultural implica una definició de qui és l’altre i si no encaixes o et negues a ser l’exòtic del grup ja no ets res... No, no tots els valors culturals són igual de respectables: una cosa és menjar cuscús i una altra tapar les dones i una altra la mutilació genital; cal establir jerarquies”.

Dilluns ens estimaran destil·la un punt de pessimisme, davant del qual si bé la seva autora és finalment optimista (“si podem explicar-ho, comencem a sortir del túnel, el procés serà llarg”) reconeix que la situació amb relació a fa 20 anys “és clarament pitjor, perquè el fonamentalisme islàmic frena aquests canvis: han aconseguit que els valors que defensaven avui els musulmans ja no siguin els dels seus orígens, sinó els que creguin ara els que diuen que interpreten el veritable islam; es donen avui més discursos que controlen la indumentària que fa 20 anys: es lluita ara no només contra l’herència de la tradició, sinó també contra el missatge religiós”.

I hi ha, a més, escasses veus contestatàries. “Són poques noies i el seu desgast, pels assetjaments que pateixen al carrer i a les xarxes socials, és altíssim; moltes vegades, a més, acaba amb l’expulsió de la teva comunitat, i aquesta solitud és el pitjor, no tens res on agafar-te... A la novel·la es tenen elles dues, però tu no pots tornar a casa dels teus pares si les coses et van malament com fan els cristians; ja és prou dur el cas individual per tenir la pressió de la teva tasca d’activista”.

A la situació ombrívola s’hi afegeix a la novel·la el paper dels dos marits, que aparenten una obertura mental que no tenen, apuntant un masclisme que perpetua el dels seus pares. “És que fora de les batalles individuals no hi ha discursos dirigits a aquests homes; al contrari, a Occident se’ls protegeix dels discursos feministes perquè segons què els dius et poden acusar de racista; aquí estan més protegits que als seus propis països”. Forma part, creu, d’una “política errònia”, com la laxitud davant del deixar portar el mocador al cap o que els nens estiguin exempts d’alguns esports com la natació. “Tot això no canviarà espontàniament”, avisa l’escriptora.

Traspassa al lector l’angoixa existencial de les joves, que es veuen obligats fins i tot a mesurar els seus jerseis perquè cobreixin el que han de cobrir del seu cos. “O com t’has d’asseure o que no dormis de cap per avall perquè això és de dona fàcil... És així, he crescut amb això i el que acabes fent és just el contrari. I així acabes sexualitzant-ho tot i odiant ser dona perquè als 12 anys ja t’obliguen a ser-ho, neguen el teu desig i alhora et converteixen en objecte de desig dels altres...”. “I d’allà –defensa– venen els trastorns alimentaris i altres problemes, no només és per l’estètica: hi ha la rebotiga del conflicte de la sexualitat”.

I en aquesta angoixa bracegen la narradora i la seva amiga suposadament invencible i apunta un intent de suïcidi, aspectes que El Hachmi eludeix com a autobiogràfics: “Tot això està basat en mil històries reals”. Del seu pou, en qualsevol cas, ja n’ha sortit prou coses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >