Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Catalunya, entre Renania i Padània

Ha estat una campanya infausta, amb molt poques propostes profundes al marge de la cantarella de cada partit

Preparatius per a les eleccions al Parlament en un poliesportiu municipal.
Preparatius per a les eleccions al Parlament en un poliesportiu municipal.

“L’aigua pura i cristal·lina del Po salvarà la Padània. Ha arribat el moment de l’alliberament. La independència és a prop”. A mitjans de setembre de 1996 Umberto Bossi va anar d’excursió als Alps occidentals i va omplir una copa amb aigua a Pian del Re. A continuació, va emprendre des de la font natal del riu una marxa triomfal seguint el seu curs fins a l’Adriàtic acompanyat pels seus acòlits. A Venècia va proclamar la seva histriònica República Federal de la Padània oferint la seva “vida, fortuna i sagrat honor”. El també líder de la Lliga Nord, Roberto Maroni, amb el Va, pensiero —el cant dels jueus esclaus de Verdi— de fons va exclamar “començarem a treballar des d’avui per aconseguir el reconeixement de la Padània per part de la comunitat internacional”.

Al març d’aquell mateix any el llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va accedir a la presidència del Comitè de Regions de la Unió Europea per als propers dos anys. Al desembre Jordi Pujol va deixar la seva al front de l’Assemblea de les Regions Europees després de quatre al càrrec. El president de la Generalitat recorria sovint llavors com a exemple de prosperitat a Baden-Württemberg, el land alemany amb el qual Catalunya forma encara avui l’associació de cooperació interregional ‘Quatre motors per Europa’.

Un quart de segle després Catalunya ja coneix els dos sabors, presents en la campanya electoral que tanquem. Encara que durant quinze dies els catalans han estat més pendents del timbre de casa seva que del missatge dels candidats. Més atents al continent (que no em toqui, que no em toqui!), que al contingut que, per moments, només ha interessat a polítics, opinadors i periodistes.

Ha estat una campanya trista, amb molt poques propostes de pes al marge de la cantarella recurrent de cada partit. Salvador Illa, l’home diapasó, ha intentat que el conjunt de candidats agafés un to polític sense estridències, com ja es va autoimposar al ministeri. Assumint-se al capdavant no ha arriscat promeses, ni desgranat cap proposta territorial, més enllà de proposar “passar pàgina”.

Pere Aragonès ha continuat a la seva: amnistia i autodeterminació. S’ha ofert com a gestor de la Generalitat, però sense concretar un programa recordable. A la fi ha traspaperat el manual de Lakoff —ai, la por— i explicitant el que era evident, el cordó al PSC, ha comprat el marc mental de la Laura Borràs. La candidata, torrista de pedigrí, ha tirat d’agit-prop —“quan van contra Junts van contra Catalunya, contra els nostres bombers, contra els nostres forestals” i ha acaparat l’atenció (cave, Puigdemont). Al costat d’ella la seva infanteria. La CUP s’ha mostrat fidel a si mateixa: el món canvia, però el seu discurs no s’immuta.

Alejandro Fernández s’ha revelat com el millor en les justes televisives i fins i tot ha agradat a votants contraris, encara que el seu PP segueix a anys llum (sospir) del de Josep Piqué. Al seu costat, Carlos Carrizosa ha estat massa enfadat i pendent del joc dels rivals, Illa / separatisme, i s’ha deixat al tinter un perfil més propositiu. En canvi, cadascuna des del seu terreny, Jéssica Albiach i Àngels Chacón, han realitzat campanyes ordenades i han deixat intuir els seus models públics i concertats per a Catalunya, percutint en uns pocs temes.

Ha quedat clar que el format de debats televisiu és nefast. ¿Per què no una Commonwealth audiovisual per segmentar temes i candidats en diferents debats i televisions? També que a Catalunya li urgeix una llei electoral i que Espanya ha de desanquilosar la pròpia. Així mateix, que els partits hauran de teixir una aliança comú si volen que el vuitè passatger que entrarà al Parlament a bramar i distorsionar no causi grans estralls en la societat i a la cambra.

Dilluns tindrem dues certeses. Una, que gràcies als milers de catalans que, tot i a contracor, no s’han posat de perfil com molts altres i formaran les meses electorals, seguirem sent una democràcia. (Gràcies). L’altra, que sabrem si en la nova etapa Catalunya (31.119 PIB per càpita el 2019) posarà rumb no ja a Baden-Württenberg (47.290), sinó tan sols a un objectiu més factible com alguna Renània del Nord (39.678) o Palatinat (35.457). O si, per contra, ens esperaran dilluns al sol i un matí veurem al nou inquilí del Palau de la Generalitat omplint la cantimplora d’aigua a les fonts del Llobregat abans d’emprendre la marxa cap a una nova astracanada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >