Selecciona Edició
Connecta’t

Carme Pinós: “Mai he dissenyat res sense entendre d’on ve”

La projectista, que s’ha guanyat un gran reconeixement internacional al llarg de tres dècades, protagonitza la primera exposició que el museu ICO dedica a una arquitecta

L'arquitecta Carme Pinós, a l'exposició 'Escenarios para la vida' en la Fundación ICO a Madrid.
L'arquitecta Carme Pinós, a l'exposició 'Escenarios para la vida' en la Fundación ICO a Madrid. EL PAÍS

Va aixecar –fa 15 anys– el gratacel de la torre Cube a Mèxic, que actualment és un dels edificis més singulars de Guadalajara. Tant que, una dècada després, els clients van encarregar a Carme Pinós (Barcelona, 66 anys) un altre gratacel, el Cube 2, que afegeix expressió al centre urbà i protegeix els llogaters amb elsbrise-soleils que teixeixen la façana. L'arquitecta ha firmat també la Facultat d'Economia a Viena (2013), el CaixaForum de Saragossa (2014), l'Escola Massana de Barcelona (2017) i el Pavelló M a Melbourne (2018). Tanmateix, pot ser que vostè no la conegui. Si és el cas, més enllà de preguntar-se per què, ara té l'oportunitat de saber qui és i què fa. Podrà comprovar com el Passeig Marítim de Torrevieja (2000) abraça la densitat de la ciutat per aconseguir espai per a la gent. Pot veure com l'estació de metro Zona Universitària de Barcelona (2016) és un lloc subterrani, però lluminós. També com l'Escola Massana d'art i disseny vol construir una ciutat orgànica, no feta de blocs, amb un context i una llibertat exigent que s’adapta a la complexitat de la metròpolis en lloc d'imposar-s’hi. Carme Pinós, escenaris per a la vida és el títol de l'exposició que l'ICO mostrarà fins al 9 de maig. És la primera vegada que aquest centre exposa el treball d'un estudi fundat i liderat per una arquitecta.

Exterior de la torre Cube, a Guadalajara (Mèxic).
Exterior de la torre Cube, a Guadalajara (Mèxic).

A Pinós, el reconeixement internacional li va arribar aviat però esquivament. Era la sòcia de l'arquitecte més brillant de la seva generació, Enric Miralles (1955-2000), però també la seva dona: ell posava el vol, ella les arrels: “Em ve de l'amor que sento per la terra”, explica. La seva família era propietària d’unes plantacions de pomeres a Lleida. Miralles i Pinós van firmar alguns dels llocs més evocadors que avui es poden visitar a Espanya: El cementiri d'Igualada i l'escola de Morella, però el divorci (el 1991) i la prematuríssima mort d'Enric –que no va permetre reconsideracions– van fer que ella hagués de començar de zero. Va aconseguir remuntar des del costat més difícil: construir a l'estranger i fer-ho amb la màxima ambició –gratacels i universitats. No per casualitat, la Torre Cube és el projecte del qual està més orgullosa: “Entén el lloc, això és molt difícil de fer amb un gratacel. A més, li dec molt. Em va donar credibilitat”. També a la seva ciutat? “Bé... L'any que vaig acabar l'Escola Massana i l'ampliació del Mercat de la Boqueria, que ha transformat una zona històrica, el jurat del Premi Ciutat de Barcelona ni tan sols es va dignar a anar-lo a veure per considerar-ho. Aquesta falta de curiositat delata qui no la té, però ens afecta a tots”. I a totes.

Escola Massana, a Barcelona.
Escola Massana, a Barcelona.

A Pollença, l'Hotel Son Brull, l'últim dels seus edificis construïts, és un treball de paisatge: hi ha murs de pedra que en lloc de marcar les confrontes agrícoles separen les habitacions i condueixen les vistes. “Em van escriure del Centre Pompidou per demanar-me algunes maquetes. Els vaig contestar que, si les volien, les haurien de comprar. I ho van fer”.

-Quant li ha costat arribar fins aquí? “Sempre he tingut gent que ha cregut en mi. Qui treballa amb mi es queda com a mínim vint anys i no tinc cap becari sense pagar”.

Hotel Son Brull, a Pollensa (Mallorca),després de la rehabilitació de l'estudi de Pinós.
Hotel Son Brull, a Pollensa (Mallorca),després de la rehabilitació de l'estudi de Pinós.

-Què va aprendre amb Miralles i sense ell? “Ambició i estratègia de treball, però la manera de fer arquitectura la vam descobrir junts: màxim respecte al context i llibertat absoluta en el llenguatge. Es tracta de posar la geometria al servei d'unes idees i un context, mai al revés. Ni l’Enric ni jo teníem prejudicis. Mai vam pensar que un angle recte era millor. Després, sense ell, vaig aprendre a confiar en mi. Quan em vaig trobar sola i sense la seva habilitat, vaig decidir emprendre projectes més concisos. Per això els puc representar amb esquemes senzills. Abans de desplegar-me, asseguro el que tinc. La meva referència són els arbres, tot s'entén amb ells, però és impredictible saber com seran”.

Què va aprendre Miralles de vostè? “El primer projecte que vam fer junts va ser el d'unes oficines a Alcanyís. I jo, que em vaig criar tocant el terra al camp de Lleida, ho vaig tenir clar: ens vam enfonsar, no podíem competir amb la catedral”. Van quedar segons. La finca de pomeres –produïen un milió de quilos a l'any– la van vendre quan el seu pare, que era metge, va morir.

El subtítol de l'exposició Escenaris per a la vida resumeix el treball de Pinós. També el confinament: “La gent ha descobert el que és un barri. El límit d'un quilòmetre ha fet que els veïns se saludessin, que esperessin pacientment a les cues. Ens hem acostumat a sortir sense haver de consumir: quan ens donaven una miqueta, preferíem passejar. Hem descobert l'espai públic, que és el comú, el que ens uneix”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >