Selecciona Edició
Connecta’t
DEL PUJOLISME AL PROCÉS

L’última pujolista

Montse Soler, que es va fer popular com a presentadora de televisió, demana polítics “amb carisma” com l'expresident

La comunicadora Montse Soler.
La comunicadora Montse Soler.

Ni la confessió sobre la fortuna andorrana ni la seva posterior caiguda de l'olimp catalanista han tombat la fe de Montse Soler, potser l'última pujolista. “És el polític més gran que hi ha hagut a Catalunya, una figura internacional que va lluitar per la nostra cultura”, afirma. Sortir en defensa de Pujol és una cosa que es veu poc, tot i que matisa: “És un lladre a qui li tinc afecte. A Espanya tots els polítics roben”. Passen els anys i Soler continua sense veure-li sentit al debat entre dretes i esquerres: “El dia que es deixi de parlar d'aquest tema, avançarem com a civilització”.

Soler té 38 anys i troba a faltar el mitjà que la va fer popular —Flaix TV, Arucitys— quan no tenia ni edat per votar: la televisió. Francament, vol tornar. “M'han passat coses terribles i fantàstiques, podria ser una gran comunicadora”. Va deixar la petita pantalla després de patir un greu atropellament (“se'm va trencar la cama en tres trossos”) quan tornava a casa del plató. Durant la recuperació, va llegir “les 4.000 pàgines” de la novel·la Shantaram, de Gregory David Roberts. Una epopeia: un home s'escapa d'una presó a Austràlia, arriba a l'Índia i allà viu mil aventures. “Em vaig quedar tan atrapada que me'n vaig anar a fer el mateix recorregut”, diu Soler, encara que es va saltar la part de l'evasió, però no es va oblidar de fer unes copes, com el protagonista, al Leopold’s de Mumbai. En tornar a Barcelona, li va dir a Alfons Arús que ja no volia seguir a la tele.

La política, tal com està concebuda, no li interessa. Sent la desil·lusió d'una generació que creia que podia tenir-ho tot i a la qual les garrotades de la història (Gran Recessió, coronavirus) li han donat un bany de realitat. “Vaig créixer sentint l'Aznar dient ‘España va bien’. Les famílies compraven segones residències, tenien dos cotxes… Fins que vam arribar a la trentena i ens vam trobar amb una crisi galopant. Quan ens ha tocat destacar professionalment, ens hem trobat un país desmuntat”. Tampoc entén que hi hagi “presos polítics” o “cantants condemnats a presó o a l'exili”. “No sé qui mana realment a Espanya en el poder judicial”.

No aclareix qui votarà, però no per prudència ni malícia: és que encara no ho sap. El que busca, no obstant això, fa olor de peix al cove, de taula de diàleg: aromes del PDeCAT, potser d'ERC. “Votaré qui lluiti amb dents i ungles per portar el màxim a Catalunya. Estem infrafinançats. El 2003 ja em deien que tindríem el Corredor del Mediterrani. Com a ciutadana del món, em preocupa que el Prat no sigui un hub internacional”. “Com a emprenedora vull ajudes”, afegeix Soler, que està donant forma a la seva agència de comunicació.

Que se n'oblidin la CUP i Junts: la independència no és la seva prioritat; no a qualsevol preu. “El nacionalisme forma part d'un lloc oníric. Soc catalana de Moià, de la Catalunya interior, sento els colors… Però les fronteres no em preocupen: em preocupen els diners invertits al nostre país”.

Demana polítics amb carisma, que “no tinguin por de prendre decisions”. Com Pujol? Sí, com Pujol, o com Maragall, admet Soler, potser presa de la nostàlgia d'una altra època, quan amb 15 anys i 1,82 d'alçada treballava com a top model. Ho va deixar quan li van dir que tenia “una talla més de malucs de la que hauria de tenir”. Va aterrar a la televisió amb gran enrenou. “Era una cara fresca, vaig revolucionar una mica la societat catalana”. Atenció: ho vol tornar a fer.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >