Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“És impossible escriure de la gent si no l’estimes”

Milena Busquets torna a la novel·la amb ‘Gemma’, una història d'amistat i amor, sis anys després de l'impacte mundial de ‘También esto pasará’

Milena Busquets.
Milena Busquets.

Milena Busquets està asseguda en una terrassa al sol. Hi ha 20 graus a Barcelona. L’escena sembla idíl·lica, gairebé primaveral, però d’aquí a una hora, a dos quarts de quatre, tots els bars de Catalunya tancaran les portes i la ciutat, malgrat el bon temps, s’enfonsarà en un espantós estat de semivigília causat per la pandèmia. Busquets demana uns espàrrecs amb llagostins. “Només dinarem això?”. Aixeca la mirada: “No, hi falta la maionesa”. L’escriptora publica dimecres que ve Gemma (Amsterdam), que sortirà dos dies abans que l’edició en castellà (Anagrama). Han passat sis anys de l’esclat de bomba de També això passarà (“el dolor i la pena passaran, com passen l’eufòria i la felicitat”), la novel·la que la va convertir en una estrella literària, amb el millor i el pitjor que comporta una etiqueta que ella rebutja. “No soc ni tan sols escriptora, tu et consideres escriptor? Jo no. Escriptora és Ana María Matute, escriptor és Juan Marsé. Si la meva mare veiés que em diuen escriptora es posaria a riure”.

Pregunta. Sis anys.

Resposta. Prefereixo fer qualsevol cosa abans que escriure. Sortir a sopar, beure'm aquest vi, anar a la platja, mirar una pel·lícula. Tu t’ho passes bé escrivint?

P. M’agrada. Engegar l’ordinador ja no tant.

R. I ho fas perquè t’estimin, com deia García Márquez? Perquè jo no, jo escric per enamorar. Escrivim perquè s’enamorin de nosaltres. Entre tenir un gran amor de dos anys i escriure un gran llibre, tu què tries?

P. L'amor, suposo.

R. Jo també, però no sé si dius la veritat. Si el llibre és L’estranger i llavors enamores tothom? Quin estrès.

P. A També això passarà escriu de la mort de la seva mare. A Gemma, de la mort d’una amiga quan eren a l’escola.

R. Perquè ens passem la vida intentant comunicar que no estem sols, fins i tot a través d’una morta de fa 30 anys. És també una lluita contra la solitud. És molt estrany que, d’una banda, estiguem tan sols, i de l’altra, tan junts tots.

P. I ara separats.

R. I aquesta gent que va i diu: “Oh, fa un any que no abraçava la meva família”? Tu creus que a casa seva no s’abracen? Jo continuo grapejant els meus fills. Tu creus que hi ha gent que de debò…?

En totes les entrevistes a Milena Busquets Tusquets (Barcelona, 49 anys) cal explicar que és filla de l’escriptora i editora Esther Tusquets, directora de Lumen, figura clau de la cultura espanyola en l’últim mig segle i raó per la qual Busquets va créixer corrent entre les cames d’Ana María Moix, Juan Marsé, Jaime Gil de Biedma ("quin enrenou, el pobre, que ja té quatre poemes a la història de la literatura, li donen un premi que li importa un rave”), Ana María Matute, Carlos Barral o José Agustín Goytisolo (“entrava a l’editorial quan jo tenia 20 anys, i deia: ‘Amb tu seria pecat d’os, perquè jo era molt ossuda. Era una persona complicada. Depressiu, com la gent amb molt de talent. Tan bon poeta com el Jaime. L’estimava molt, el José Agustín. Es va llançar pel balcó. Feia dos dies que s’havia apuntat al gimnàs per posar-se en forma”). Cal explicar també d’aquesta dona, que ara s'aixeca per saludar l'escriptora Luisa Castro i la responsable de premsa d’Anagrama, Lidia Lahuerta, que escriu senzill amb una càrrega de profunditat insòlita, una escriptura aparentment freda, aparentment tranquil·la. A Gemma, la protagonista descobreix que l’home que li agrada no és el que pensava, sinó el que camina amb ell perquè camina de manera diferent, com si el món fos seu, com si passegés per la riba del mar “i no hagués decidit a quin vaixell pujar”, i resol abans d’enamorar-se’n: “Només la frivolitat permet certs salts mortals”. No es diu tant, en les seves entrevistes, que de la seva primera novel·la, abans de l’èxit mundial de També això passarà, en va vendre 700 exemplars: va ser Hoy he conocido a alguien (Bruguera, 2008).

P. Malgrat les dificultats a arribar al teclat, una vegada hi és, vostè escriu fàcil.

R. Això és típic de nena de casa bona. No donar la tabarra. És la meva educació, i crec que és bona educació. No molestar, comprovar que estic ben asseguda i no ocupo més espai que tu. De petita em feien un cas relatiu i m’escoltaven relativament, però jo no donava la tabarra. No t’apropaves a Gil de Biedma i et permeties emprenyar-lo amb les teves històries. I aquesta educació marca: no he perseguit mai un home, intento no ser pesada amb ningú i si puc escriure una cosa en una frase i no en tres pàgines, t’estalviaré les tres pàgines. Em van ensenyar a tenir la consciència que, sovint, tot el que pots fer en aquesta vida és ser amable amb els altres.

P. Gemma parla de l’amistat i de l’amor.

R. El parany de l’amor és pensar que és permanent. Woody Allen diu que des que es va casar amb la seva dona no han passat ni una nit separats. Això és un malson.

P. L’amistat.

R. Crec que soc mala amiga perquè dels meus amics i de les meves amigues jo me n’enamoro. L’única relació que m’interessa és la relació d’amor. Aquesta gent que diu que és molt amiga dels seus amics… No me’ls crec. Enamora-te’n. Enamorar-se és jugar a primera divisió, l’amistat és jugar a segona. “El meu marit és el meu millor amic”. No, dona, el teu marit ha de ser el teu millor amant. Amant en el sentit francès, no necessàriament en relació amb el sexe, encara que si és el teu marit, millor que en tingueu. On et jugues de debò la pell és en l’amor, no en l’amistat. L’amistat és aturar-te a les màquines escurabutxaques en un casino.

Les editores Esther Tusquets, al fons, i la seva filla Milena Busquets, a casa seva, a Barcelona, el 2005.
Les editores Esther Tusquets, al fons, i la seva filla Milena Busquets, a casa seva, a Barcelona, el 2005.

P. S’escriu millor enamorada?

R. S’escriu pitjor deprimida. En qualsevol cas, enamorada o no, el que tu no pots fer és escriure sentint-te superior als altres. És impossible escriure de la gent si no l’estimes.

P. L’han deixada alguna vegada?

R. És clar. Tinc gairebé cinquanta anys. I quan m’han deixat, ho he entès.

P. El desamor.

R. L’he patit i no m’he llançat pel balcó. Una vegada el vaig deixar jo però em vaig posar molt trista. Era un holandès que havia vingut a viure aquí per mi, i jo devia tenir uns 20 anys o així. Li vaig dir a la meva mare que estava molt deprimida. Vam sortir a caminar pel passeig de Gràcia, vam entrar en una botiga i em vaig comprar unes sabates de taló grogues. Mentre li deia a la meva mare com d’horrible era la vida, la meva mare em va parar els peus i em va dir: “Mira, Milena, si estàs molt deprimida, no te’n vas a una botiga a comprar-te unes sabates grogues”, i aquí es va acabar el tema.

P. Trencar és horrible.

R. És impossible dignificar una conversa de ruptura. No n’hi ha cap de bona, per tant no les tinguem. Busca una pel·lícula: no hi ha cap conversa en què un abandoni l’altre que sigui bona. Sèrie b, sempre, un nyap.

P. És impossible d'acabar una frase en aquestes converses.

R. “És que m’ha deixat per WhatsApp!”. “Genial, una frase neta, no hi ha sang”. I quan m’han deixat, doncs m’han deixat de parlar, simplement.

P. I prou?

R. I prou. He patit com un gos, potser uns dies, depèn. No sé quantes sabates m’he comprat, però sempre ho he respectat. Plores una setmana i, al cap d’un mes, dius: “Mira, aquest que em porta la compra d’Ulabox, que guapo que és”. I ja se t'ha passat.

P. Res d’autòpsies, llavors.

R. Allò d’“hem de parlar”. No parlem, acabem bé. Què cal parlar? Estalviem-nos-ho. Jo advocaria per deixar estar les converses de ruptura. Pels dos i per la dignitat de l’ésser humà. Perquè és tan bèstia, és una salvatjada tal que puguin deixar d’estimar-te. És clar que fan signar contractes pels quals hem de pagar milions a les nostres nòvies i nòvios. Per descomptat: és inacceptable que deixin d’estimar-te. “Soc el mateix, què ha passat?”. Ha passat el temps, ha passat un núvol, ha passat que tu no ets el mateix que fa una hora al restaurant i jo tampoc.

P. Si dels seus amics s’enamora, amb els seus amors fa amistat?

R. No. Jo surto corrents. I dels ex amb els quals tinc relació no soc amiga. Són família, que és una altra cosa. S’han convertit en la meva sang.

P. Té fills amb ells?

R. Sí. I alguns ex més, amb els quals no he tingut fills, però que segueixo estimant molt, encara que mai s’han convertit en amics. Els meus ex no són els meus amics. Poden ser la meva família si ho han fet molt bé i jo també. Però no em diguis que jo soc un gran amic i l’amistat és el més bonic, perquè no hi ha cançons d’amistat ni pel·lícules d’amistat. N’hi ha alguna?

P. Home, a veure.

R. Només hi ha cançons d'amor i pel·lícules d'amor. Una pel·lícula d’amistat no la va a veure ningú.

Busquets reconeix que ha trigat a escriure Gemma. Va haver-hi un contratemps durant el procés: es va posar a llegir obsessivament Virginia Woolf. Total, que va esborrar mitja novel·la i es va posar a escriure-la sota la influència malaltissa de l’autora de Les ones. “Em deia a mi mateixa que per fi havia après a escriure. I era una merda, no puc escriure ni una línia com Virginia Woolf. L’estil és la teva honestedat, poca broma. Jo en cada punt em reconec com si hi posés el meu nom”.

P. Durant una gira de promoció a Amèrica Ray Loriga explicava que a la tauleta de nit de l’hotel hi col·locava un exemplar de Guerra i pau perquè, en tornar d’una jornada d’entrevistes, signatures i elogis, posés els peus a terra.

R. És brillant, el Ray. És impossible escriure bé si no ets d’una honestedat salvatge amb tu mateix. És impossible enganyar-se. I ho reconeixes. Jo sé les frases que haig de treure, perquè hi ha alguna cosa que no arriba. S'ha d'escriure per dir alguna cosa, no per demostrar-me que has llegit no sé qui i que escrius molt bé. És el problema de la narrativa espanyola, que molta gent escriu de conya però després el que t’expliquen no t’ho creus. La gent vol la veritat i res més.

P. Hi ha molta veritat a Gemma?

R. Tota la veritat que hi he estat capaç de posar. Si no he estat capaç de més, deu ser perquè encara no soc prou bona escriptora.

P. Per això sol haver-hi més ficció en les autobiografies que en les novel·les.

R. Per això crec que hi ha tants periodistes bons escriptors, perquè la noció de veritat ja la teniu. Com a mínim, hi heu d’haver pensat. Els escriptors no, perquè un escriptor és: “Oh, soc un creador, jo puc somiar, jo explico tal…”. Els periodistes no teniu més material que la veritat si sou seriosos. No us la podeu inventar.

El restaurant tanca. “Jo crec”, diu mentre camina baixant el carrer, “que Virginia Woolf s’hauria enamorat de mi. Hauríem estat amigues, literàriament, no? Per jugar al tennis no. Jo tinc altres armes, diguem. Però m’inspira molt, i em serveix. També Woody Allen. En les seves pel·lícules hi ha una lleugeresa barrejada amb transcendència: el tema de la mort, de les relacions, de l’amor, del pas del temps. Recomano Allen a la gent que vol escriure. Em sembla una influència prou lleugera. A més, hi ha alguna cosa en la veu… Jo crec que encara no se sap, però és un escriptor que ha inspirat més d’una generació. Tarantino, en canvi, que m’encanta, no”. L'escriptora entra a la llibreria La Central i fa un cop d’ull a algunes faixes de llibres premiats. “Això dels reconeixements i els premis em sembla una ximpleria, com l’èxit, que és una idiotesa”.

P. Un malentès.

R. Sí, una cosa desgraciada que em pot passar a mi o et pot passar a tu. La gent bona és Bob Dylan, que no agafarà el Nobel quan van tots de genolls amb un jaqué que els queda fatal. De Vargas Llosa en amunt. Bob Dylan no hi va, d’acord. Woody Allen no va a buscar l’Oscar, es posa a tocar el clarinet. Això deu voler dir alguna cosa, no? És clar que he comentat alguna vegada, amb Paco Rico, aquesta imatge d’escriure per pasta, per guanyar premis, i em va dir que un escriptor ha de poder comprar-se un pis. Això també és veritat.

P. L’ha ajudat, aquest llibre?

R. Gens. És una feina duríssima. Prefereixo mil vegades estar amb tu, estar amb els meus fills, estar amb qui em doni la gana. No és teràpia, un llibre. A més és un exercici físic de resistència molt bèstia, escriure una novel·la. Després de dues hores escrivint, no t’has d’aixecar? Si et penses que pots escriure un llibre com a teràpia, millor que comencis un diari i ens estalviïs la lectura a tots. No hi ha cap llibre que s'hagi escrit com a teràpia que sigui bo, crec.

P. I escriure columnes? [Busquets en publicava a El Periódico].

R. Les vaig deixar per acabar el llibre. És una altra cosa. I, a més, ho feia amb tanta por perquè no em matessin… Era anar a la guerra cada dia, i jo no vull anar a la guerra. No entenc que, si tinc una opinió contrària a la teva, hagi de ser la teva enemiga. I això que es cancel·li la gent? Quina paraula és aquesta? No es cancel·la la gent! Els nostres fills estan creixent pensant que es pot cancel·lar algú: no es cancel·la a ningú. Jo no vull que ningú em cancel·li, ni que demà puguin cancel·lar els meus fills. Quina expressió és aquesta? Sabem què vol dir? La gent no és cancel·lable. És molt cruel, molt bèstia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >