‘Vitals’, a cavall de la primera onada de la pandèmia
La sèrie documental d’HBO posa càmera i micros a pacients, sanitaris i familiars en un hospital durant els mesos més durs de la pandèmia
Submergir-se en una UCI en els moments més durs de la pandèmia de covid, amb la complicitat de sanitaris, pacients i familiars, sense fer soroll i sense molestar i explicar-ho en un documental agosarat, ambiciós i realista. Aquest ha estat l’objectiu de la sèrie documental Vitals, dirigida per Fèlix Colomer i produïda per El Terrat i Forest Film Studios, que s’estrena diumenge a HBO España i a la resta de territoris d’HBO Europe. Són tres capítols de gairebé una hora cadascun que aferren l’espectador i el porten per les entranyes de l’hospital Parc Taulí de Sabadell (Vallès Occidental) i per les de la malaltia pràcticament des del minut zero, quan tot el que se sabia del coronavirus eren pures especulacions i temors.
El documental explica sense edulcorants com una sèrie de persones s’enfronten a la malaltia i al caos que provoca, entre el març i el juny de l’any passat. Malalts a la UCI que, com el César (58 anys) o l’Eduard (57), fa setmanes que estan en coma; infermeres que, com la Sílvia o l’Isa, es converteixen en el seu vincle amb la realitat; pacients grans com l’Alfred, la Josefa, el Juan; auxiliars com la Sandra o la Noemí; metges com el Modest; familiars dels uns i els altres conviuen amb la mort, per evitar-la, esquivar-la o, en alguns casos, claudicar davant d’ella. Les càmeres entren a les habitacions, a les UCI, tornen amb els sanitaris a casa seva, on afronten l’afecte però també la incomprensió de les famílies, recorren els carrers de Sabadell, els primers dies, tètricament deserts, després, plens de gent amb mascareta…
La idea va sorgir poc després de decretar-se l’estat d’emergència a Espanya, a mitjans de març. Un amic metge del director, testimoni del que estava passant a l’Hospital del Mar, a Barcelona, gairebé l’hi va exigir: “Has de gravar el que està passant als hospitals, és una cosa inèdita, històrica, cal explicar-ho des de dins”, explica Fèlix Colomer que els va dir. Calia trobar un hospital “amb prou valentia i transparència” per permetre que un intrús, amb la càmera a la mà, es colés a les habitacions, precisament en un moment en què ni tan sols els familiars dels malalts els podien acompanyar. El Taulí de Sabadell, un centre amb més de 4.000 treballadors, s’hi va prestar. “Em vaig convertir durant dos mesos en una mena d’ombra dels pacients i dels sanitaris”, explica Colomer.
“Allò fonamental era que la gent confiés en nosaltres: jo em presentava, explicava el que faríem i, sorprenentment, ningú hi va posar impediments”. Va començar ell tot sol i quan s’hi va sumar El Terrat van ser tres, sempre per separat, per poder cobrir situacions que es produïen a diferents llocs però en un mateix moment. Colomer comenta que l’experiència, equipats amb doble guant, doble gorra, visera, doble mascareta (“per rodar era curiós”, admet), ha estat tremenda: “Era important ser zero invasius: no fèiem entrevistes, no posàvem ni tan sols veu en off, no molestàvem gens”. Senzillament donaven veu i imatge als protagonistes. “I el que va passar va ser que ens vam convertir en un vincle entre familiars i pacients”.
En un moment de la sèrie, l’Isa, infermera UCI, llança una queixa: “La gent s’ha quedat amb la cara a de la pandèmia, però no ha vist la cara b (…) Els aplaudiments de les vuit s’han convertit en estones de lleure i de passar-s’ho bé (…) Però això es pagarà. Ja veurem si ens aplaudiran quan vegin com quedaran les llistes d’espera”. Fèlix Colomer considera que el documental explica aquesta cara b, minut a minut: “Anem més enllà dels aplaudiments i de la frase infantil del ‘tot anirà bé’ (que tant han ajudat, per descomptat) per ensenyar una cosa que encara no s’ha vist de la pandèmia”.
Quan el projecte va començar ningú es podia imaginar com evolucionaria tot. “A poc a poc vam anar confirmant que el que gravàvem no era només informatiu, el factor emocional era enorme”, recorda el director. “Serviria també per conscienciar del que està passant a algun negacionista. Això és pura realitat, sense trampa ni cartró: el pacient et mira directament als ulls a tu, espectador que ets al sofà mirant la tele”.
En 12 hores diàries de gravació hi cabia de tot: emocionants videotrucades entre pacients i familiars; terribles converses en què un metge informa que no hi ha res a fer amb un pacient; divertits moments de relaxació de les infermeres, al sol (“fent la fotosíntesi”, diuen), explicant-se anècdotes del dia; comiats lacrimògens; celebracions d’aniversaris (“això no estava tan clar, eh, César?”); els nens queixant-se dels deures en línia…
Per descomptat, es tractava de mostrar també les tragèdies. “Les morts ens van plantejar un dubte ètic, però no hauria tingut sentit amagar-les, perquè la covid mata”, raona Colomer. “El més important era com ho mostràvem. Teníem un escut perquè no ens afectés el que passava a l’hospital. Després, a casa nostra, ja reflexionàvem, patíem… i agraíem que aquestes persones ens regalessin aquelles imatges”.
El repte d’explicar el que passava no admetia censures de cap tipus. “La majoria dels que han participat en el documental estan encantats amb el Taulí”, diu Colomer. No obstant això, la Vanessa, de 34 anys, infermera d’aquest mateix hospital, quan contreu la covid se sent incompresa i acabarà anant a un altre centre. És un dels casos que explica Vitals. “Escollim les històries més interessants independentment de si són crítiques o no”, resol el director.
Una aposta per la sensibilitat
A mesura que anaven rodant, un editor anava muntant tot el material. A través de l’apartat dedicat a la indústria que té el festival de cinema documental Docs Barcelona, al maig van poder ensenyar aquest material a la plataforma HBO: “Es van enamorar del projecte, van apostar-hi i es van ficar dins”, revela Fèlix Colomer, el director. “La plataforma havia rebut moltes propostes sobre la covid, però ens van dir que els havia agradat molt la sensibilitat, la manera de rodar, la intensitat emocional, l’evolució de persones i esdeveniments, amb un arc dramàtic com si fos una ficció”. Aquí va començar a créixer l’aventura, en la qual HBO va donar als creadors llibertat absoluta per plasmar-la: l’equip de Colomer ha decidit la durada, els capítols, les històries descartades (“en teníem tantes…”, diu el director).
Sobre la firma
