Quan els xinesos compraven samarretes

Hi havia un temps en què qualsevol despesa es finançava venent samarretes a Àsia, especialment als xinesos. Comprar car sortia barat perquè els grans futbolistes eren les noves estrelles del rock i els joves de l'Orient llunyà es rebel·laven contra el sistema vestint-se de Beckham a 60 euros la peça, una morterada. Allò es va convertir en un mantra inapel·lable, explicat fins a la sacietat en assenyats reportatges periodístics que hi adjuntaven tota mena de gràfics, opinions d'experts en no sé quantes matèries i la foto d'algun nen pequinès vestit de blanc i amb els cabells a l'estil Ronaldo.

Als bars, antics temples del frenesí o el plor, es va començar a parlar d'economia. De sobte, tothom semblava capaç d'entendre les estratègies de màrqueting implementades pel club del seu cor i, encara pitjor, també d'explicar-les. Florentino Pérez era una mena de Marco Polo modern i amb Laporta va fer fortuna el famós “cercle virtuós” en format Power Point. La roda s'engegava contractant una superestrella i a partir d'aquí tot era bufar, fer ampolles, vendre i nedar en un mar de diners. “Ingressos atípics”, es va anomenar el nou mannà. I res semblava impossible –almenys en el terreny econòmic– per a un club amb la capacitat de vestir mig món de futbolista fins que ens hem assabentat del contracte que Josep Maria Bartomeu li va signar a Leo Messi el 2017.

L'exclusiva d'El Mundo ha col·locat al centre del tauler virtual un nou tipus d'aficionat: de quaranta anys, estudis superiors, solter, actiu a les xarxes socials, compromès amb l'economia sostenible i bon coneixedor de l'obra completa de Damien Chazelle, l'oscaritzat director de La la land. És un seguidor exigent, que s'indigna amb aquells aspectes del futbol que no el sedueixen i sent com a seus els diners invertits pel Barça a pagar al millor futbolista de la història. El nostre perfil no s'empassa el que diu qualsevol economista de mira'm i no em toquis disposat a defensar la viabilitat de la inversió. Ni tan sols els informes del mateix departament de màrqueting del club, en els quals s'assegura que els ingressos generats per l'argentí superen amb escreix l'allau de primes i retribucions estipulades al seu contracte. És, en definitiva, un aficionat que considera Messi un problema, una cosa que no passava quan els xinesos compraven samarretes i qualsevol superestrella ens semblava un caixer automàtic.

“Al president li vaig dir que me n'anava a 6.000 km de distància i que em deixés en pau. Però no ho ha aconseguit, no ha complert la seva paraula”, va esclatar Pep Guardiola contra Sandro Rosell quan va entendre que el dirigent estava utilitzant la malaltia de Tito Vilanova per danyar la seva imatge. L'entorn culer sempre ha estat propens a descobrir mans negres en terreny aliè i a obviar les que s'intueixen en el propi. Aquest soci del Barça que no es creia els ingressos atípics de l'etern rival, que va fer pinya amb el seu president davant del mite irat, i que des de fa un temps carrega sobre l'esquena de Messi tots els problemes que afecten el club, també anirà a votar el 7 de març. I ho farà pensant que el club necessita bons gestors abans que els millors futbolistes, una veta de mercat amb què ningú comptava si som capaços d'inocular aquest germen perniciós del futbol modern en, aproximadament, mil milions d'aficionats xinesos.