Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Un somniador refinat

Paul Valéry és autor de dos dels més grans poemes en llengua francesa, però és també, i sobretot, un dels més importants pensadors europeus de la primera meitat del segle XX

Paul Valéry i la crítica belga Émilie Noulet.
Paul Valéry i la crítica belga Émilie Noulet.

Paul Valéry (1871-1945) és autor de dos dels més grans poemes en llengua francesa: La Jeune Parque (1917) i Le Cimetière marin (1920), però és també, i sobretot, un dels més importants pensadors europeus de la primera meitat del segle XX. La seva importància en la història de la literatura es deu a una intensa i contínua reflexió entorn de l’activitat creadora. Situant-se als antípodes de la figura del poeta inspirat, que pretén transportar-nos a una realitat transcendent, Valéry va posar la racionalitat per damunt de tot: “L’home perfecte que imagino no se’n pot pas dir intel·ligent. És intel·ligent com el tigre és àgil i fort, com el colom vola. Forma part de la seva naturalesa”. I el poeta, quan examina l’experiència humana mitjançant el llenguatge, fa ús de la intel·ligència de la mateixa manera que el científic l’aplica a la seva matèria d’estudi.

Al cap d’un segle, encara es pot aprendre de La Crise de l’esprit (1919). En aquest advertiment sobre el destí d’Europa, escrit sota l’impacte de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, Valéry afirma: “L’avidité active, la curiosi ardente et désintéressée, un heureux mélange de l’imagination et de la rigueur logique, un certain scepticisme non pessimiste, un mysticisme non résigné… sont les caractères plus spécifiquement agissants de la Psyché européenne”. No parla d’ell mateix, però aquestes són les virtuts que el caracteritzen, almenys a partir de l’anomenada Nit de Gènova: un moment de crisi, el 1892, del qual va sortir decidit a renunciar a la poesia —la dels seus inicis, simbolista sota el mestratge de Mallarmé—, així com a les frivolitats socials, sentimentals i literàries, i va adoptar el ferm propòsit de consagrar-se al treball de l’intel·lecte. Això va ser l’inici d’una vintena d’anys de silenci poètic i alhora d’una vida dedicada al rigor especulatiu.

Aviat escriptor respectat i membre de l’Académie française des del 1925, si la seva projecció pública és important, més ho serà al cap del temps el seu treball callat de cada dia. Amb la constància i amb la professionalitat d’un investigador, en quaderns personals anava prenent notes no directament destinades a la publicació, però que més endavant, més o menys reelaborades, recollia en llibres. Tel Quel es va publicar el 1941, i reuneix unes quantes d’aquests sèries de pensaments que van sortir a finals dels anys vint, tot i que van ser escrits al llarg de molts anys, de 1890 a 1925. Formalment, es tracta d’aforismes, observacions, comentaris enginyosos, articles curts d’assaig, fins i tot s’hi pot trobar breus poemes en prosa.

El gran tema de debat, en la ment incisiva de Valéry, és l’escriptura literària, especialment la poesia —“El poema, aquesta indecisió prolongada entre el so i el sentit”—, però també s’esplaia en aspectes més generals de la vida, també de la vida en societat, en la gran tradició dels moralistes francesos, com La Rochefoucauld o La Bruyère. Tal qual no s’ha de llegir com un tractat; del conjunt no se’n desprèn una teoria acabada i exhaustiva. No és estrany que a vegades se’l compari amb Blaise Pascal; així com les Pensées d’aquest són esborranys desordenats d’una obra en defensa de la religió cristiana, els pensaments de Valéry són una apologia de la literatura, que, també pel seu caràcter inabastable, forçosament resta inconclusa. Per sort, va condescendir, com diu, al desig dels “amants de l’espontaneïtat i de les idees en brut”.

En un escrit de joventut, va definir com ha de ser el poeta: “Un savi fred, gairebé un algebrista, al servei d’un somiador refinat”. Es pot dir que ho va aconseguir, i no solament en els versos. Aquests pensaments, per la seva capacitat de transcendir l’anècdota, per l’agudesa del seu sentit crític, no han perdut vigència. Com en tots els llibres d’aquestes característiques, cap lector dirà que l’encerta sempre, però sí que haurà de reconèixer que la immensa majoria de les seves afirmacions són de mal rebatre i que, mentre existeixi la literatura, orientaran el nostre criteri.

Valéry va ser important a Catalunya, on va venir quatre vegades, en dues de les quals va donar conferències i va ser rebut amb veritable estimació. Jordi Marrugat, en el pròleg a aquesta traducció, en dona notícia; també repassa la influència que va exercir en autors catalans com Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix o Marià Manent, i el situa en el marc del postsimbolisme, que és tant com dir de la poesia que a tots ens ha fet.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >